6 en un bar

Una anècdota recent que em va fer pensar durant una estona. Estant jo ( sapiens-sapiens europeu de 48 anys d´edat, centre-dreta ) - un dimecres tardorenc cap allà a les 19.45 hrs esperant la meva dona ( agent immobiliària, 43 anys, bastant feliç ) per anar a sopar a casa la sogra ( 71 anys, una senyora de tracte difícil, vídua ) - assegut en un bar-restaurant absolutament respectable, vaig veure entrar tres homes que es van acostar a la barra en una actitud que jo només podria qualificar de "normal".
L´establiment estava força tranquil: el cambrer, jo - assegut en un extrem de la barra - un jubilat fent mots encreuats i prenent menta en una de les taules, i aquells tres homes. Al principi vaig observar-los distretament, després vaig seguir ocupat amb el meu diari esportiu i la meva cervesa Moritz.
Aleshores vaig començar a escoltar-los, i no degut a la pròpia conversa ( no vaig sentir grans exuberàncies sodomites ) o que anessin vestits com el pianista barbut dels Abba; no, el que em va fer aixecar les celles fou la seva pronuncia i entonació : Definitivament Homosexuals.
A partir d´aquell moment vaig prestar-los atenció; suposo que una atenció equivalent a la que un goril·la centrafricà li prestaria a un titi indonesi, convençut de pertànyer a una mateixa raça i alhora de ser exemplars diferents i desconeguts l´un de l´altre ( l´unic homosexual que coneixia era el perruquer de la meva dona - parlàvem poc ). A mitja Moritz, vaig arribar a la conclusió que el segle XXI em venia gran, era palpable que la meva percepció del fenomen gai era gairebé australopitecina, com explicar sinó, la meva curiositat secreta o el meu posat lleugerament rígid, subtilment burleta; si, suposo que el mascle peninsular de mitjana edat no m´abandonaria mai; ni els entenia ni els coneixia, que fessin la seva, que jo seguiria temenlos..
Però com que van anar passant minuts, i cap d´ells es deixava anar amb obscures exclamacions d´àmbit sexual ni xisclets efeminats d´importància, vaig anar desviant aquell interès ignorant i un tant morbós cap al diari esportiu i la meva segona cervesa Moritz.
La història s´hauria acabat aquí mateix si les coses no s´haguessin torçat espectacularment a l´ altre extrem de la barra, quan vaig aixecar el cap per veure els tres homes estimant-se, vull dir, morrejant-se, vull dir, entre ells ( no l´un amb l´altre ni l´altre amb l´un, sinó l´un amb l´altre i aquest altre amb l´un i l´un amb aquell altre i aquell altre amb l´altre ), en fi, una escena espontània però horriblement incòmode; els tres homes amb les tres llengües ben actives i visibles i juganeres i perversament hàbils; prenien coca-cola ( l´un ) i canyes ( l´altre i aquell altre ), no sé si venien drogats o venien calents o venien per escandalitzar algun operari de la construcció estret de mires. Un home ordinari no contempla coses d´aquestes amb regularitat, m´enteneu?
Vaig decidir protegir-me amb el diari esportiu, al que vaig convertir en escut improvisat des d´on espiar aquella barbaritat amb discreció. Era difícil, al bar érem sis. Què passaria?
El cambrer es va quedar mut, ens vam mirar 2 o 3 vegades coincidint amb un gest violentament contrari a aquella mariconada provocativa ( què estrany era tot, si haguessin estat joves escandinaves amb pits prominents hauríem hagut de dissimular una erecció de proporcions desconegudes ) i va estar a punt de cridar-los l´atenció, però era evident que no sabia com i que la situació el superava.
Afortunadament, el jubilat no veia res, tal era la seva dedicació entusiasta als mots encreuats; reconec que la seva possible reacció em preocupava ( portava bastó ).



I per fi arribem al punt culminant de la meva curiosa experiència, miraré de ser breu i amè:
Els minuts van passant i jo em dedico a la meva segona Moritz ( la meva dona no arriba, el cambrer no pren mesures i prefereix ocultar-se, derrotat, arreglant no sé què amb l´aixeta oberta ( potser per disfressar els sorolls rebregats i humits de l´ extraordinària morrejada col·lectiva ); l´avi no aixeca les ulleres dels mots encreuats i, tot d´una, cometo un error fatal.
Mentre abaixo subtilment el diari esportiu per recrear-me en l´acció d´un i l´altre, ignoro que aquell altre m´està vigilant intensament. Així, al cap d´uns quants segons giro lleument la vista i em trobo els ulls d´aquell altre clavats en mi, perforant-me, despullant la meva tafaneria miserable, glaçant-me la sang, acollonint-me.
Aquell altre fa un gest dionisíac i malèfic, i sembla dir-me alguna cosa, aquell altre es converteix, oficialment, en una amenaça. Déu sap què em volia dir, déu sap què deu pensar.
Desconcertat, torno a pujar el diari i allà em quedo, amagat en la classificació de la Lliga de Campions Grup C.
Desitjant que aquells maleïts desviats toquin el dos d´una vegada o que entri la meva dona i la mariconeta deixi de pensar que jo, etc, detecto l´acció d´un dit picant el diari, aixeco el cap i em trobo a aquell altre plantat allà davant (sostenint la canya i un tros de paper ). De sobte, i sense deixar de travessar-me amb uns ulls encesos, em dirigeix 5 paraules. "M´encanta el teu cos, té"-i em deixa un tovalló de bar al costat de la meva segona Moritz-.
El rostre del cambrer ho diu absolutament tot, el meu també, creieu-me. L´avi no ha vist res. Seguint un instint d´origen inexplicable arreplego el paper, pago la meva segona Moritz amb un bitllet de 5 euros i sense esperar el canvi surto del bar amb un coet al cul, no sense abans haver de creuar l´espai ocupat pels tres homes sense aixecar el cap de terra i sentint l´esguard implacable d´aquell altre.

Vaig fugir del bar amb tanta pressa i confusió que quasi esclafo la meva dona, que ja arribava.
-"Què et passa? On vas amb tanta pressa? I no havíem quedat dintre?"
-"T´haig d´explicar una cosa que t´encantarà sentir..."
De camí a casa la sogra vaig exagerar, decorar i escenificar l´anècdota tant com vaig poder, la meva dona reia histèricament. Mentre sopàvem, se li escapaven esbufecs curts que amenaçaven una enèsima rialla, quan recordava la meva història (la sogra no va moure una pestanya, no li agradaven aquell tipus de romanços ). Un cop a casa, la meva dona va trucar a la seva germana ( no sé què d´uns regals ), i mentre anava despullant-me a l´habitació, vaig posar-me a pensar en tot allò. Durant 6 o 7 minuts de reflexió serena i nua vaig recordar les paraules d´aquell altre, i poc a poc em vaig anar entristint, mentre em posava el pijama, adonant-me que la meva pròpia dona no m´havia dit mai res semblant, ni m´havia dedicat mai aquell tipus de mirada. Els ulls d´aquell altre. No la culpava ni li retreia, jo tampoc ho havia fet. Havia de confessar una certa joia vanitosa, m´havien desitjat amb urgència, m'ho havien fet saber, ja era més del que havia aconseguit en molts anys. Em va semblar que, de fet, li devia un agraïment a aquell altre, m´havia fet detectar una lamentable evidència.
Això em va recordar el tros de paper que em va donar, i amb el raspall a la boca vaig arribar a l´abric abans que la meva dona acabés la trucada.
Eren coses boniques, em van entristir.