6. El primer mestre i la millor modista del barri.

Un relat de: Regí
6. El primer mestre i la millor modista del barri.

Emili, mon pare, solament va poder anar a escola tres anys entre la guerra i la postguerra. No obstant això, era sabedor de la importància de l’educació i la cultura. El seu treball era molt dur i mal pagat. Feia moltes hores i les seues tasques anaven des de descarregar sacs de cent quilos de sucre de Cuba a controlar que el nivell de la coca-cola en botella fos el correcte. Estava ressentit dels ronyons i ma mare li aplicava una pomada i li ajudava a posar-se la faixa.

En aquestes circumstàncies ens va ensenyar a llegir i escriure i a fer algunes operacions matemàtiques. Solia dir que ell no sabia res, solament llegir i escriure amb faltes d’ortografia i “les quatre regles”, des de sumar a dividir. Es lamentava de no saber fer regles de tres i de solucionar arrels quadrades. Em vénen al cap dos llibres que va llegir ben diferents: Ana Karénina, de Tolstoi, i “Vida sexual plena a Suecia.”. El segon el llegia d’amagat.

Segons diu, quan jo tenia quatre anys va preguntar-me què volia ser de gran; jo li vaig dir que mestre i així va ser. Passats els anys jo mateix li vaig donar classes perquè aprenguera “el que li faltava saber.” Amb ma mare vaig fracassar. Ella partia de zero quasi total, és a dir, era semi-analfabeta o, com sol dir-se en Educació de Persones Adultes, una neo-lectora. Encara que era més intel·ligent que mon pare es veu que el temps que no va anar a escola en l’edat que pertocava va ser decisiu.

Els Reis d’Orient van deixar-me una pissarra portàtil escolar, clarions, un esborrador, quaderns i material escolar divers. Anava amb els meus germans al balcó i els donava classe quan jo no era sinó un infant xicotet. Corregia els deures i els posava nota. En aquell moment jo no ho sabia; el cas és que em vaig dedicar a l’ensenyament durant tota la meua vida laboral a partir de 1985.

Abans havia tingut treballs de merda on cobrava l’equivalent a 3 € per deu hores de treball diari, dissabtes inclosos. La meitat del sou li la donava a ma mare. Vaig treballar en una enquadernadora de revistes i llibres en negre corrent el perill de tenir algun accident amb la maquinària. També vaig dedicar-me a fer assegurances, vendre llibres, alarmes de gas… A poc a poc vaig aconseguir millors treballs on cobrava una nòmina: Correus i Universitat. Per aquella època trobava treball fàcilment i fins i tot em podia donar el gust de deixar una faena per una altra de millor. Així vaig ser interí a Correus durant dues temporades fent certificats o tramitant petits paquets.

Ho vaig deixar quan em van cridar de la Universitat Literària de València per a dir-me que havia estat seleccionat com a professor de “Lingüística Valenciana i la seua Didàctica” per a professors no universitaris. Per fi un treball que m’agradava i estava ben pagat. Es tractava d’impartir classes de Valencià a professors. També em van cridar de l’Ajuntament d’Elx per a impartir valencià administratiu al seu personal, però vaig haver de declinar perquè m’eixia més a compte treballar en la meua ciutat. Em sentia molt feliç perquè en aquella època jo em considerava “nacionalista d’esquerres” i el tema de la llengua el considerava fonamental. També donaria classes de Francès i Anglès, però el meu cor està amb el Valencià, el nostre Català. Quan arribaren els migrant vaig donar-los classe de Castellà per a estrangers.

Mon pare ja té 90 anys i ha tingut infarts cerebrals que li han afectat a la memòria. Jo no oblidaré mai quan em va acompanyar a l’institut el primer dia. Caminàvem junts i contents. Arribats a cert punt els pares ja no podien seguir endavant. Jo notava com la seua mirada estava sobre mi. Quan vingué a arreplegar-me li vaig fer:

– Papà, a que sé què estaves pensant?

– A vore, què?

– Que a tu també t’hauria agradat poder estudiar.

Era de veres. Jo em sentia orgullós per partida doble, per mon pare i per mi.
Encara es publica i en diversos idiomes. En l’època de ma mare, sols en alemany. Encara conserve el diccionari.

En arribar a casa ma mare estava esperant-nos en el balcó. Quan l’anava a besar suaument ella em donava un bes fort en una galta i un mos en l’altra que se’m quedava marcat. Ma mare no havia anat mai a escola, sinó a “costura” a la casa d’una dona que sabia cosir i ensenyava les xiquetes. A l’escola sols hi anaven els xiquets i no tots. Ma mare era “de poble”; però vés per on va acabar sent una modista molt apreciada en el barri. Malauradament va morir fa quatre anys i l’enyore.

Encara era jo un xiquet petitó de pantalons curts. Mos pares em portaren a ca la iaia. Algú havia mort i jo no ho comprenia. Innocentment vaig dir que a mi no se m’havia mort mai ningú. Ma tia digué que millor així i que tardara molt a passar. Avui per no quedar no hi queden ni els edificis del barri, ni el barri mateix. Tot va ser enderrocat .

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: