6 efímers 6

Un relat de: Biel Martí



DSV - Dragunov

Goran Dravicic fumava la seva cigarreta tot mirant el cel cobert de petits núvols blancs, com ovelles pasturant. Des del campanar abandonat on es trobava, semblava molt més a prop i si allargava la mà s'imaginava prenent un dels núvols per guardar-se'l a la butxaca, recordant els camps de casa seva. Ahir havia rebut carta de la dona: la criatura havia nascut sana i estalvia, era un nen i es deia Ladislav, com l'avi. Avui s'havia alçat amb un altre aire, era un dia nou, diferent, radiant i ell es sentia exultant de joia, era pare.

L'avantatge de la seva feina era la garantia de quedar aixoplugat de les pluges de bales en els moments de tensió, quan es dispara a tort i a dret. Rarament descobrien on era, tot aquell barri de Sarajevo derruït i el campanar envoltat de restes de cases igualment altes, amb finestres buides i espais morts. Podria trobar-se al més recòndit dels molts punts des dels quals un franctirador tenia blanc assegurat.

Quan va sentir les passes va apagar la cigarreta i es situà panxa avall, recolzant la galta sobre la culata del DSV-Dragunov que l'acompanyava des del primer dia del conflicte. A través de la mira, va apuntar un dels soldats enemics que s'arrambava contra les parets. Disparà. Un crit fort, els demés soldats corrent a amagar-se i el ferit al terra, aferrant-se la cama i plorant com una magdalena. En tres minuts va sortir-ne un altre a cercar el primer. Un altre tret cert i un altre ferit. Sentia les discussions dels que s'ocultaven, debatent on deuria ser ell. Si eren mitjanament llestos ja haurien copsat la tàctica, així que no sortiren durant una estona.

Va treure la foto de la seva dona que duia guardada a l'armilla i es sentí més enamorat d'ella que mai, l'havia fet pare! Era tot just el dia després de saber la notícia i el món semblava totalment diferent! Va tornar a mirar pel telescopi del rifle, aviat sortirien de nou, a buscar els ferits, dispararia un tret més i canviaria de posició.


Nits blanques

La mirada es perd entre tot espai obscur de la nit i deixa lloc a la divagació de la memòria, perduda entre llums intermitents de la consciència. Imatges abstractes de fets presents i passats, d'històries explicades o per explicar, de realitats i ficcions. La seva pell encara tremola de tant en tant, com espasmes minúsculs distribuïts arreu del cos. Ara sap però, que no és el camí cap a la bogeria el que porta o, com a mínim, és allò el que li diu el seu referent del centre.

Fa ja un mes que hi és, fou arrossegat -literalment- pels seus dos germans, després d'una exhibició de descontrol en un dinar familiar. Poc a poc, a mesura que el temps ha anat deixant sentir la seva petjada amb serenor, tot el batibull del seu cap s'ha anat centrant, i els records han resultat imatges vívides de fets que, tant de bo, no haguessin ocorregut mai.

L'últim cop que va veure la Mai, ara fa una setmana, encara pensava que podria recuperar els bons moments junts, però aleshores, asseguts l'un davant de l'altre en una sala freda, tingué la sensació que cap moment havia estat verídic, només il·lusions degudes a un constant estat d'eufòria causat per allò que el seduí un any i mig enrere, no deixant-lo escapar i enfonsant-lo cada cop més.

El més trist, pensa ara mentre veu altres pacients passejar pel jardí, és que ha necessitat sedants i inclòs camises de força (quan pensava que portava el camí de la bogeria) per adonar-se'n que, en realitat, ell no tenia res sota control. Vivia per la droga, moria per la droga.

A les 17:00 en punt, com cada dia, la infermera truca a la porta de la seva habitació i amb un somriure de dents blanques i galtes rosades, deixa sobre la tauleta la medicació. El psicòleg assegura que ja quasi ha passat el pitjor, però ell no ha estat mai cocaïnòman, i no es passa setze (abans eren 24) hores diàries pensant en la pols blanca.


Culpable

Insistent, molesta, petites picades de mosquit en forma d'aigua. La pluja remullava els seus llavis tallats i relliscava pel tors nu mentre feia anar la pala, traient la terra del sot, cada cop més pesada per esdevenir fang. El cel sense estrelles l'encobria, com esperava que a la llarga ho fessin els tomàquets que anirien creixent sobre la tomba. Deurien ser ben bé quarts de dues quan parà i mirà la seva obra, ja era prou profunda. Al costat del buit hi havia el sac de lona i dins, el cos mort que hi jauria eternament, seria mossegat pels cucs, es podriria, esdevindria pols confonent-se amb la terra i alimentaria les arrels de les tomaqueres. Dos metres més enllà els carbassons semblaven espiar-lo, ajaguts rere les fulles de les canyes que els guardaven i l'aïllaven a ell, culpable, de mirades inoportunes.

De tant en tant es deturava quan veia les llums d'algun cotxe que vorejava la carretera, sota la qual hi havia l'hort. Restava quiet amb por a ser descobert, tot i ser impossible des d'on es trobava. Les llums batien contra la roca i dibuixaven la silueta dels arbres marcant el mot "culpable".

Va començar a empènyer el sac, fent servir el terra per recolzar els peus i impulsar-se, però tot era tant humit que li relliscaven les cames i avançar un centímetre li costava temps, esforç i paciència. Després de deu minuts a penes l'havia mogut. I aleshores succeí. Un cotxe, en arribar a la corba, relliscà. El vehicle sortí de la calçada, picà contra les copes dels arbres i caigué de costat damunt els enciams i les cebes. Ell restà immòbil, les llums l'enfocaven directament i, al seu costat, el cadàver. Culpable. Durant instants no va sortir ningú de l'auto

-Auxili -cridà una veu de noia, dèbil, mig morta.

No tenia gaires opcions. Va fer servir la pala de palanca i aconseguí fer caure el cos al forat.

-Auxili!

Va tirar-hi la terra, palada rere palada, confonent-se la seva suor amb l'aigua de pluja que empantanegava l'hort i netejava el cotxe accidentat.

-Auxili!

Ja faltava poc, només uns quants moviments més. Va llençar la pala i es dirigí al cotxe disposat a rematar la noia ferida. En obrí la porta del cotxe però, els ulls d'ella i l'expressió de necessitat li van fer veure l'opció de reparar la seva falta...


Die Träne (la llàgrima)

El soldat alemany contempla la noia, vestida amb una camisa de dormir lleugera. Es distreu. El fusell que porta a la dreta el fa sentir-se de sobte terrible, com un monstre que surt de l'armari, a l'habitació d'una criatura. El so de les bales provenint del carrer s'esmorteeix durant un segons. Ella el mira, els ulls grans i negres. En un pensament fugaç, el soldat desitjaria que el mirés com l'amant acabat d'arribar, però de la por no ha fet ni el gest de tapar-se amb els llençols. Sonen crits que provenen del pis inferior, on hi ha els seus companys. Aparta la mirada de la noia i ulla la resta de l'habitació: un bloc de notes esgrogueït li recorda el plec de fulls on ell dibuixa els seus esborranys, que un dia seran quadres. Ho fa sempre que tenen un descans, lluny de la pols que aixequen els edificis, bombardejats, en caure i esdevenir runes.

- Paris ist gefallen!

París ha caigut. Mirant per la finestra veu un grup de soldats francesos agenollats al carrer, davant un Cafè mig derruït, amb les mans sobre els caps. Gira la vista cap a la noia, dels ulls negres en cau una llàgrima, ha entès el crit de victòria nazi. Fa una estona es veia celebrant amb eufòria la victòria del seu exèrcit, però ara mateix la llàgrima centra tota la seva atenció, mentre rellisca sobre la pell tremolosa de la noia. I l'aspirant a pintor sent la necessitat imperiosa de recollir aquella llàgrima solitària, que guardarà per posar-la en una paleta i pintar la desesperació i el temor en un sol color, que esdevindrà policromat segons els ulls que contemplin el quadre. Ella se'l mira. Només que pogués acostar-s'hi una mica...

Deixa el fusell a terra i amb les mans assenyala que no li vol mal. Fa un pas endavant.

-Der Krieg ist beendet worden -diu intentant dibuixar un somriure.

S'ha acabat la guerra. Fa una altra passa endavant. La noia fa que no amb el cap i es tapa, ara sí, amb els llençols.

-Haben Sie Angst nicht.
Va desarmat, no té perquè témer-lo

-Je vous n'ai pas peur -diu ella, i somriu.
Fa una altra passa i quan és només a mig metre, la llàgrima fregant el mentó a punt de desprendre's, ella treu unes tisores dessota el coixí i les hi clava al coll.


El bosc ja no és el que era

Banner i Flappy estaven fotent un clau darrera el gran roure, on esperaven no ésser descoberts per cap dels altres esquirols del grup. Encara que ja tenien una edat, la voluntat dels pares d'ambdós que només tinguessin relacions per parir fills els impedia la total llibertat sexual que anhelaven. Per allò s'amagaven. El seu amagatall preferit era sota la fullaraca de la fageda, però des que hi van trobar en David el Gnom estomacant la seva dona i insultant-la, que decidiren traslladar-se sota aquell immens roure. A més, sospitaven que més enllà del roure, on hauria estat bonic escapar dels rumors del bosc, hi vivien els 7 nans en les condicions higièniques i salubres més deplorables. Males llengües deien que estaven a punt de retirar-li la custòdia dels nans a la Blancaneus, que preferia anar-se'n a emborratxar amb en Robin Hood i tornava sempre torrada a les tantes de la matinada, passant dels nans.

Aquell bosc, pensava la Flappy tot mirant l'escorça del roure, ja no és el que era. Fins i tot els barrufets, que s'havien fet tots d'una secta, ja no resultaven divertits. Seria ingenu culpar-ne les càmeres de televisió, que durant anys havien envaït aquells boscos per filmar sèries infantils? Cert que la invasió havia convertit el bosc en una mena de camp magnètic que atreia tots els turistes, portant la depravació i el vici, però realment era culpa de la caixa ximple que Jakie i Nuca haguessin estat trobats esquarterats a la cabana de Tom Sawyer. El pobre esperava ara l'execu
ció de la pena capital, però la Flappy pensava que aquell noi, que caigué en un pou anys enrere quan Huckelberry Finn el deixà per la Caputxeta Vermella, no era el culpable d'aquell crim atroç.

Amb les últimes culejades de Banner acabaren el clau. De fons se sentia la rialla histèrica del gat de Chesaire, segurament altre cop enfarlopat fins el moll de l'os i corrent amunt i avall, sense sentit, pel camí de rajoles grogues, que es perdia més enllà del bosc. Amb la de boscos que hi havia al món, i ara tothom volia venir aquí. Fins i tot un tal Schreck, zoòfil que practicava amb una mula xerraire, s'hi havia instal·lat.

La Flappy creia que s'hi havia de posar remei... si sabés on trobar la Bruixa de Blair!


El final, feliç

En veure-la arribar, l'Albert no pot evitar un somriure d'orella a orella. El temps l'ha embellida, fent-la tota una dona, més enllà de qualsevol càstig infligit en el seu rostre serè i ters. La Clàudia esbossa un somrís, també, contagiat del d'ell i s'asseu. Durant uns segons romanen en silenci, mirant-se, observant els canvis de l'edat. És una escena estranya, fins a cert punt còmica.

- Saps? -diu ella trencant el gel- T'he de fer una confessió: durant molt de temps vaig estar enamorada de tu.

L'Albert s'enrajola. Li venen al cap les discussions de gelosia que la Berta provocava, al final de la seva relació, gairebé diàriament. Ella assegurava que la Clàudia el mirava d'una manera que traspassava el límit de l'amistat. Aquelles baralles el van portar a la desesperació més absoluta i tornar a casa començà a esdevenir massa pesat.

- Per què m'ho dius això, ara, després de tants anys?

La Clàudia mira els coloms de la plaça, que piquen, molles seques de pa.

- La Berta em va venir a veure, fa uns dies.

L'Albert pensa que no guanyarà per sorpreses, avui. De fet, coneixent-la, sap que la Clàudia no podria viure fent veure que ignorava les raons de la seva separació.

- Em va dir que us vàreu separar per culpa de la seva gelosia. No podia suportar que jo n'estigués tant de tu.
- No fou culpa teva -s'afanya a dir ell.

La Clàudia tornà a riure, suaument, i els seus ulls castanys espurnegen sota el fanal de la plaça.

- Ja ho sé que no. Però encara no t'ho he dit tot. Quan em va venir a veure, va dir-me que de tant donar-hi voltes ella havia acabat enamorant-se de mi.

L'Albert s'incorpora i mira la farola, pixada al peu. La cara de la Berta apareix en mil formes diferents: rient, plorant, nerviosa... La Clàudia continuà parlant:

- La gelosia fou pel meu rebuig, i perquè li vaig explicar el que sentia per tu.
-Per això vas marxar?

Ella afirma movent el cap. El mira directament. Ha estat sempre la seva millor amiga, i de sobte, s'adona de com l'ha trobada a faltar i que burro fou de no saber veure què tenia davant. La memòria li retorna aquell adéu plorós i ara, mirant-la, pren la seva mà.

- Aquest cop, queda't.

La Clàudia somriu. Aquest cop es queda.

Comentaris

  • Bona mostra[Ofensiu]
    | 15-11-2006

    heterogènia d'imaginació. Són relats breus però el·laborats, amb molt d'estil. M'ha agradat molt el primer, per tot el contingut que portava més enllà del text. Algun altre, m'ha semblat un pèl recurrent, però en general no m'han decebut pas. Hi he vist molt marcada la teva forma d'escriure, la teva capacitat creativa.

    Sort!!

    Dan

  • Està bé, mostra talent...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-10-2006 | Valoració: 8

    Està bastant bé, té detalls molt bons... Només n'he llegit una part perquè estic molt nerviós, perquè enganyar-nos...

    A veure si et consulto més sovint. Salut!!!

  • 5 de 6[Ofensiu]
    XvI | 01-10-2006

    No m'acostumen a agradar els reptes fora de context, és a dir, entrar a llegir un relat, que esperes sigui quelcom elaborat i lliure i trobar-te un text brevíssim, escrit contra-rellotge i dirigit pel que fa a temàtica i la inclusió de determinades paraules (no és que tingui res contra els reptes, eh, que són una bona manera d'exercitar la creativitat i l'estil, només que a vegades no li veig la gràcia a penjar-los fora del seu context). En aquest cas, no hauria sabut que eren reptes (ho podría imaginar, d'acord) si no ho haguessin confirmat els que te'ls coneixien; bona senyal, tant de com estan escrits (evitant que es notin les dificultats mentades) com de com estan agrupats; salvant, potser, l'esbojarrat capitol de "el bosc ja no és el que era", tots tenen un reregust dramàtic que els dóna una solució de continuitat.

    salutacions

  • Bona feina.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 01-10-2006 | Valoració: 10

    És difícil comentar tants reptes a l'hora, però és veritat que junts fan goig. Jo, fa poc, vaig fer-me una autoedició casolana d'un únic exemplar que tinc al prestatge de l'estudi amb els primers reptes que vaig escriure... i noi... fa goig.
    El bo que tenen els reptes és que, gràcies a la brevetat, ens podem centrar en tots els aspectes: la forma, l'argument, el gust del lector, i això es nota.
    Tots aquests sis reptes són bons. No et diré que no hi pugui trobar alguna pega d'aquelles perepunyetes que trobo sempre, però molt escadusseres. Són reptes compactes, ben escrits. Un d'ells el conec molt, el de Banner i Flappy, coguanyador amb el que va escriure la Medussa, i que per a mi en aquella edició fou el segon que m'agradà més; i m'agradà molt.
    No sé si queda bé dir-ho, o si algú ho considerarà prepotència o presumpció meva, però segons el meu parer els últims relats que t'he llegit són molts millors que cap dels que t'he llegit abans; segons el meu humil punt de vista cada dia ho fas més bé; amb això no vull dir que no ho fessis bé abans, però fins i tot en William Faulkner al llarg de la seva carrera diuen que va anar millorant.
    En fi, et poso un deu, perquè no crec en les puntuacions, perquè els relats freguen el deu i sempre s'ha d'arrodonir, i perquè aquests reptes se'l mereixen.

  • Uola tossut![Ofensiu]
    angie | 29-09-2006

    Això t'ho dic de bon rotllo, ja ho saps... He vist el teu relat a destacats des de fa dies i en veure el títol i que no tenies comentaris m'he dit : angie, en Biel no t'ha fet cas!. Els reptes són petites joies que es mereixen ésser llegides, que les agrupis en un relat de 12 minuts fa que la gent no els llegeixi i és una pena.
    Bé, després de l'esbroncada carinyosa, et passo a comentar...
    Per a mi, el millor el del bosc... un gir en el teu temari et va donar premi. Crec que et desenvolupes molt bé en l'escriptura, ja t'ho he dit molts cops, i en aquest tipus de relats ets bo, molt bo... A més a més, en Banner y la Flappy són dos personatges entranyables que has mig humanitzat i que donen una alenada de trapelleria a un tema que de per si no acceptava gaire erotisme...jejeje
    Dels altres reptes n'hi ha de millorables, potser em falta quelcom en algun d'ells, com el de Culpable, no m'aporta gaire.
    El segon que destaco és el de Nits blanques, el títol molt bo i el desenvolupament enganxa...
    Bé, ara ja plego i espero trobar-te de nou a destacats.
    Sobre el programa d'Ona Codinenca vaig enviar un correu però no sé perquè em va tornar rebotat...suposo que problemes amb el servidor... ho tornaré a intentar. Se't felicita per la iniciativa, em fas enveja en aquest sentit i vull que sàpigues que us escolto cada setmana.

    petons

    angie

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236946 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com