57'3 segons

Un relat de: Perisci

El presentador saluda, histriònic, als oients: són les 8 i cinc minuts del matí, els recorda, i comença una nova edició del magazine dels matins. El nostre home (quaranta anys, funcionari, divorciat, amb un fill i una filla -la parelleta-), assegut al vagó de tren que l'ha de portar a una nova jornada laboral, comprova al rellotge que són encara les 8:04. Al cap d'un minut, es col·loca l'auricular corresponent a cada orella i engega la ràdio del seu reproductor de música en format mp3, just quan el presentador deu estar saludant. El nostre home, tot i que acaba d'engegar la ràdio, ja fa un minut que la sent.
Perquè el nostre home pateix un estranya malaltia de naixement no catalogada: les seves orelles capten els sons amb un minut (57'3 segons, segons ha calculat en estones mortes) d'antelació. Un exemple simple: sent que algú pica de mans, i al cap d'un minut és ell mateix qui està picant de mans, però no ho sent, perquè ja està sentint els sorolls que produirà al cap de 57'3 segons. Està acostumat a sentir el que dirà (i el que li diran) en les converses un minut abans d'obrir la boca, les seves passes un minut abans d'emprendre el camí, les claus girant al pany un minut abans d'arribar a casa. Tots els sorolls que sentiria en condicions normals, però 1 minut abans que realment passin. No recorda com va descobrir que la seva oïda funcionava temporalment diferent que la de la resta de gent.
Malgrat tot, això no vol dir que hagi pogut canviar els esdeveniments del futur. No. Ja li agradaria. El que sent no és una possibilitat del que passarà, sinó el que s'esdevindrà sense que ho pugui evitar. El destí?, es pregunta. Així, aquesta desviació temporal auditiva no li ha conferit cap avantatge, només la certesa del que passarà al cap d'un minut, per bé o per mal. Va sentir la resposta de la seva "ara exdona" un minut abans de preguntar-li si es volia casar amb ell, i va esperar ple de goig i felicitat el moment de veure els seus llavis pronunciant un "sí" que ja coneixia. Però també va patir esperes llargues i crues, com quan va sentir la seva "aleshores dona" demanant-li el divorci i va passar un dels pitjors moments de la seva vida fins que va veure-la al seu davant, amb la mirada trista, dient la nefasta frase, amb uns llavis muts que ja havien parlat per a ell un minut abans, mentre ja sentia els seus renecs desesperats de ràbia i frustració per la pèrdua que el minut següent inundarien la seva boca. No poder evitar que es complís el que sentia, li va condicionar un marcat sentiment d'amargura.
Sent la megafonia del tren anunciant la seva parada. Al cap d'un minut, veu en la resta de gent, signes d'estar escoltant els avisos de la megafonia; però ell ja està sentint les seves passes ràpides en un intent d'agafar "in extremis" l'autobús urbà i no fer tard. "Perdoni, sap si el tren que va cap a..." (perfecte, una vella el voldrà entretenir, sort que sap que la ignorarà i no perdrà més temps), sent que sortirà de l'estació per la remor de cotxes i més cotxes, "Per què plora, papa?", algú que tocarà el clàxon, el soroll d'un cotxe frenant desesperadament (algun cretí que no vigilarà si es pot creuar o no) i un crit de dolor... que reconeix com a propi, seu. Se li glaça la sang: què li ha de passar? No ho vol ni pensar.
Prefereix centrar-se en ell mateix, mentre amb passes llargues es dirigeix a un bus urbà que està a punt de marxar sense ell. Pensa en els records més vius, de forma desigual, en els grans moments de la seva història i les grans tragèdies que li van cicatritzar en el cor. Passa pel costat d'una vella que li pregunta quelcom que ja ha sentit i ja ha oblidat, però no la ignora perquè tingui pressa, sinó perquè està absort amb els seus laments i els seus temors. Intenta reprimir les llàgrimes, però quan ja és fora al carrer, no pot més i plora. Una nena petita el senyala innocentment i pregunta en silenci al seu pare per què està plorant aquell home gran, la nena petita li desperta un últim record per a la seva canalla. Tan sols un moment, perquè les oracions cap a una divinitat a qui mai abans havia fet gaire cas (pel que pugui ser) guanyen terreny sobre la imatge dels seus fills. Comença a creuar la carretera i es para a mitja calçada. Amb els ulls plens de llàgrimes veu un cotxe llançant-se sobre seu, i l'espera sabent que és això el que ha de passar i que no hi ha escapatòria. Té temps de veure el conductor del vehicle totalment esgarrifat mentre intenta frenar bruscament i toca un clàxon silenciós, abans no sent l'impacte contra les seves cames, el seu pit contra el parabrises, tot ell rodolant per sobre del vehicle fins que cau a terra estès. La gent, al seu voltant, està esgarrifada pels crits de dolor que el nostre home ha deixat de sentir. Ja fa 57'3 segons que la única cosa que sent és el silenci agònic de la seva pròpia mort.

Comentaris

  • ostres...[Ofensiu]
    Lior | 22-04-2009

    ... quina història! No m'agradaria trobar-me a la pell d'aquest pobre home... Ha de ser horrible sentir el que passarà i no poder-ho canviar. Un relat original i molt ben escrit. Felicitats!
    Fins aviat.

    Lior

  • Felicitats![Ofensiu]
    marta_gut | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Enhorabona![Ofensiu]
    G.R.C. | 19-07-2008

    Molt bo!

  • Uau!![Ofensiu]
    marta_gut | 06-08-2007 | Valoració: 10

    Simplement... genial! M'encanta! Aquest relat va directe als meus preferits! :)
    Dir-te que m'ha recordat a la pel·lícula Next, de Nicolas Cage (fa uns dies que la vaig veure).
    També dir-te que se m'han posat els pèls de punta amb la frase amb la que acabes el relat "Ja fa 57'3 segons que la única cosa que sent és el silenci agònic de la seva pròpia mort"... uff! Brutal!!

    Una abraçada,
    Marta.

  • Genial[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 06-08-2007

    I com que dius que la teva obra és una marca registrada de la Coca-cola, no em molestaré en preguntar-te la fòrmula màgica sino que directament passaré a gaudir-ne, com faig quan me'n bec una...

    Enhorabona pel relat!

  • Lilith | 03-01-2007 | Valoració: 10

    La narració m’ha deixat un “déjà vu” inquietatnt, m’ha vingut al cap les vegades que per un gest o una mirada som capaços de predir alló que passarà uns instants després. Tèncicament has resolt molt bé les dificultats d’explicar una situació poc qüotidiana i la narració a més de evocadora es fa àgil dins la ment de qui llegueix. Chapeau!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: