48 hores sense dormir (III)

En Cesc feia una bona estona que havia tornat de sopar i no havia badat boca. Estava pensarós, distret. En Marc el considerava més un amic que no pas un cap: sempre s’havia portat molt bé amb ell.

-Estàs bé? – Li va preguntar en Marc quan el va tenir al costat
-Sí, sí, per què ho dius?
-Et veig molt distret i no has fet conya en tota la nit. Em sembla que a tu et passa alguna cosa – en Marc va aixecar una cella, però en veure que el semblant d’en Cesc no canviava, va entendre que no estava per bromes.
-Coses meves – va contestar secament i es va girar donant per acabada la conversa.

A en Marc li començaven a pesar les hores i ja només pensava en anar al llit a dormir fins que el cos li digués prou.

Quan ja estaven fora i en Cesc anava tancant el local, ella es va acostar i li va dir:

-Em portes a casa?
-Buf! No m’aguanto dret! Millor que me’n vagi a casa a dormir. En Cesc et pot portar, li ve de camí. Si vols, demà fem alguna cosa junts abans d’entrar a currar, que et sembla?

Se’l va quedar mirant com si fos una aparició i, amb un deix de decepció, li va contestar:

-Molt bé, jo també estic cansada. Demà quan em llevi et truco i quedem.

Un petonet a la galta va ser el comiat davant d’un Cesc que arrufava les celles.

L’endemà no va haver trucada i es van veure a la feina. En Marc no volia pensar gaire, però tenia una estranya sensació. Ella es comportava amb normalitat, és a dir, com una companya de feina i res més, però suposadament és el que havien quedat, no calia amoïnar-se.

La tarda va ser excessivament tranquil•la i calorosa i, com sempre, la feina va venir de cop. A la barra es van amuntegar plats i gots i en Marc va voler donar un cop de mà. Cada vegada que havia de passar per darrere d’ella es fregaven sense voler i en Marc s’anava posant calent. Quasi instintivament, en passar de nou darrere seu, va deixar anar la mà i li va repassar tot el cul descaradament. Ella el va mirar una mica sobresaltada perquè no s’ho esperava, però no va caldre que digués res: pensaven exactament el mateix.

La resta de la nit va passar a càmera lenta, els minuts es delectaven en el seu transcurs i no volien avançar. Novament sense dir res, tots dos van decidir no mirar més el rellotge per no tornar-se bojos i mirar de passar el que quedava de jornada el millor possible.

Per fi l’hora de plegar va arribar i quasi sense acomiadar-se van marxar tots dos junts. En girar la cantonada, es van buscar les boques desesperadament. Semblaven afamats, necessitats l’un de la carn de l’altre.

-Anem a algun lloc? – Va dir ella panteixant. Li va agafar la mà i el va mirar mossegant-se el llavi inferior. En Marc es tornava boig quan feia allò, semblava tan innocent...

Van agafar el cotxe i, seguint les instruccions d’ella, van arribar a una zona de la ciutat molt tranquil•la. No es veia ni una ànima per enlloc. Per el seu desconsol, en Marc va endevinar que anaven a un petit local mig amagat als baixos d’un edifici. Era un lloc desagradable: feia molta calor, l’olor era una mica rància, era fosc i brut, i per acabar-ho d’adobar, només hi havia homes que van devorar-la a ella amb la mirada i li van regalar renecs a mitja veu a ell.

Amb un parell de copes, el que els envoltava va deixar d’existir i només tenien ulls l’un per l’altre. Parlaven en veu baixa, els caps molt pròxims, l’alè de l’un es confonia amb l’alè de l’altre. En Marc estava encès de desig però mirava de controlar-se. Ella el provocava, però tampoc no feia cap pas. Finalment, amb la ment una mica tèrbola, en Marc li va passar una mà per sota de la samarreta, dissimuladament, o això creia ell, acaronant la seva esquena. Ella va mig tancar els ulls amb un sospir exuberant. La mà juganera anava resseguint camins imaginaris de plaer i mica en mica s’anava tornant més agosarada. Amb una habilitat inusitada va descordar el tancament del sostenidor per, tot seguit, fer un canvi de rumb i descaradament engolir al palmell aquella turgència embriagadora. La va prémer amb delicadesa, però en volia més. Necessitava alimentar-se d’aquella carn com un salvatge però es va conformar amb buscar-li la boca i jugar amb la seva llengua. Ella estava hipnotitzada i obeïa als desitjos d’aquella mà que la tenia subjugada, però va obrir els ulls i alguna cosa la va fer estremir.

-Para, para! – Va exigir-li, desfent-se de la seva abraçada.
-Què! Què passa? – En Marc no entenia res de res.
-Per què no marxem?

En Marc va girar el cap i va veure com un home força borratxo els mirava des de la barra i reia sorneguerament. Va entendre a l’instant que s’havien passat i que aquell no era l’indret adequat. En Marc es va aixecar i va mirar ferotgement a aquell individu, però no va voler encarar-se. Mentre pagava les copes, aquell homenot va dir un parell de barbaritats, però va fer veure que no l’escoltava.

En sortir al carrer, l’aire fresc de la nit va tenir un efecte depriment sobre tots dos. Van caminar molt lentament fins al cotxe, sense ganes ni de marxar, ni de quedar-se. Ella el va mirar i tenia els ulls molt vermells. Estava plorant.

-T’he de dir una cosa – va somicar. – No t’ho havia dit perquè no crec que et degui cap explicació, però... En Cesc és el meu ex i... Ahir quan em va portar a casa vam acabar junts al llit.

Continuarà...