48 hores sense dormir (II)

En Marc es va dutxar amb l’ai al cor. Quan va sortir amb els cabells molls, la taula estava parada i tot a punt. L’àvia havia fet arròs amb llagostins i feia molt bona olor.
Van seure a taula, els avis a un costat i ells a l’altre, just en front.
En Marc es debatia entre mirar-la als ulls per veure la seva reacció o fer veure que no havia passat res. La sentia al seu costat i no s’atrevia a girar-se. Notava com la sang li bategava a les temples. Amb aquella tensió no podria gaudir d’aquell arròs d’aspecte irresistible.

- Bon profit! – Va dir l’avi amb la forquilla a la mà, llest per atacar.
- Bon profit! – Van respondre tots a l’uníson.

El so de les forquilles dringant contra els plats va ser l’únic que es va sentir durant una bona estona, però no va ser una situació incòmoda, ben al contrari, regnava una mena de confiança implícita i no calia que ningú forcés una conversa vana perquè no calia.

En acabat, van portar els plats a la cuina i ella es va excusar dient que volia ensenyar-li la casa a en Marc. El va portar per les habitacions agafat de la mà. Ell no sentia res del que li deia, només estava atent a aquell tacte que l’embogia per moments i que accelerava el seu pols a límits impensables.

- Que no m’escoltes? – Va preguntar ella mirant-lo divertida.
- Com? – Estava perdut en els seus pensaments.

Ella li va llençar els braços al coll i el va besar. En Marc es va veure sorprès i no va reaccionar. Ella el va abraçar amb força i va riure. En Marc estava marejat però no era de pedra.

- Si no fos per això que noto aquí a baix pensaria que no t’agrado – va deixar-li anar i es va mossegar el llavi inferior.

En Marc no pensava amb claredat. Mai s’havia sentit superat d’aquella manera per una situació així, potser perquè mai havia sentit per una noia el que sentia per ella.

Van estar abraçats sense dir-se res una bona estona fins que el cervell d’en Marc va començar a funcionar i va mirar l’hora. Dos quarts de quatre. Si no volien fer tard a la feina haurien de marxar volant! Es van acomiadar dels avis amb la promesa de repetir en una altra ocasió amb més temps i van marxar cap a la gran ciutat.

Van arribar a l’hora pels pèls i no van tenir temps ni de respirar una mica perquè aquella tarda la terrassa estava plena a vessar.
Sense adonar-se’n es va fer l’hora de sopar i en Marc va desaparèixer una estona.
Quan va tornar la cosa s’havia calmat molt i al local només estava ella, darrera de la barra. El va mirar, expectant, mentre netejava uns gots. Ell es va acostar a la barra i va seure al tamboret que tenia just al davant.

- Estic fet pols! I encara ens queda el pitjor!
- Jo també estic cansada – va respondre sense gaire convicció. – No hi ha ningú, han marxat tots a sopar no fa ni tres minuts. Aprofitaré que ja has arribat per treure algunes coses del magatzem per no fer curts al pitjor moment.
- Tu no sopes? Ja em quedo jo i poso el que faci falta a les neveres, no pateixis per això.
- No tinc gana, he dinat molt avui – ho va dir com si no haguessin dinat junts. – Si vols, podem omplir les neveres entre els dos, així trigarem menys.

Van anar cap al magatzem i, just entrar, sense dir res, es van començar a besar desesperadament. Les mans d’en Marc que al matí no havien fet la seva feina, aquest cop no es van quedar paralitzades i van ballar per l’esquena d’ella, suaument però sense afluixar ni un mil•límetre aquella abraçada desesperada. Va anar baixant mica en mica fins que va agafar fermament aquelles natges que el feien embogir. Ella, en notar la pressió de les seves mans, va saltar i el va abraçar també amb les cames mentre ell la subjectava apassionadament.

- Bona nit! – Es va sentir com algú cridava de lluny.
- Merda! – Va dir en Marc adonant-se de que hi havia un client esperant i que en no veure ningú començava a neguitejar-se.
- Deixa’l! – Li va dir ella mentre seguia fent-li petons i l’embullava els cabells amb la mà.
- No, no, com vingui en Cesc i ens enxampi aquí se’ns caurà el pèl! – Va dir en marc vermell com un titot mentre se’n desempallegava d’ella i sortia per la porta. – Bona nit! Dispensi, estava al magatzem arreglant unes coses. Que desitja?
- Un cafè sol, si us plau.

Aquell cafè li va costar déu i ajut fer-lo. Estava tan excitat que si li haguessin punxat no li hauria sortit sang. Al cap d’una bona estona ella va sortir del magatzem amb una caixa de refrescs. Tenia les galtes enceses i la mirada brillant. Es va posar al seu costat i es va ajupir per posar les ampolles a lloc. A la gatzoneta, entre ampolla i ampolla, el mirava furtivament. La darrera ampolla de llimonada se la va quedar, es va aixecar, la va obrir i va fer un glop ben llarg. Quasi immediatament després d’abaixar l’ampolla se li va escapar un sorollós eructe i tots dos van esclafir a riure.

- Serà millor que no li diguem res a en Cesc, no et sembla? – Va dir posant-se seriosa de sobte.
- No sé si ho podré dissimular.

I agafant-la de la mà, la va acostar cap a ell i la va abraçar sense preocupar-se de qui els pogués veure.

Continuarà...