CONFESSIONS EN UN VAGÓ DE TREN (2/4)

Quan vaig ocupar el meu seient al tren, el del costat encara era buit. Qui s’hi asseurà? M’ho pregunto perquè, en un trajecte llarg, la persona que tens a la vora te’l pot fer més o menys agradable. Tot just havia començat a fullejar el diari que sento una coneguda i dolça veu... —Bon dia!— Em vaig alegrar de veure-la i de tenir-la a tocar, tant a prop meu. Mentre la saludava cordialment pensava que ara, per fi, podríem xerrar extensament i amb la calma requerida cosa que, per determinades circumstàncies, no havia estat possible de fer abans. La relació amical venia d’anys, però mai no havíem tingut una conversa sobre temes personals i ara podia ser una bona ocasió per intimar, ni que fos una mica. No se què d’especial posseeix aquella noia, però fa temps que em te captivat. La foto del seu bonic rostre és sobre la meva tauleta de nit i la contemplo cada matí, quan em llevo. És la meva fantasia eròtica, però mai no li havia insinuat res i ella ni s’ho podia imaginar.

Vam parlar força estona de moltes i molt diverses qüestions, com és normal en aquestes situacions. Però de cop, i no saps pas com, les converses prenen una deriva imprevista. En aquest cas, va ser sorprenent i interessant. Ella, de natural introvertida en els aspectes personals, aquell dia es va mostrar espontània, va obrir-se del tot i amb absoluta sinceritat i confiança va esplaiar-se sobre el que, segons el seu parer, havia estat la seva monòtona, esporàdica, avorrida i trista experiència sexual dins del matrimoni, mentre aquest va durar... Em deia: —He fingit sempre i encara no sé que és un orgasme... Ell era dels que anaven per feina, de cara a barraca, un “polvo” ràpid i ja està. Sense donar temps al temps. Em sentia com si només fos un forat... –I no era això el que jo desitjava... Volia que em fes “volar” fins a l’orgasme amb les seves carícies i jo, amb les meves, fer-lo “volar” a ell... Volia que els llavis recorreguessin els nostres cossos i les mans enjogassades llisquessin fins el més recòndits racons i les zones més erògenes... Volia perllongades abraçades i petons apassionats. Volia tantes coses, tan senzilles, tan normals... Però aquest només és el meu somni... És l’assignatura pendent del curs de la meva vida emocional i sexual.

Jo me l’escoltava i m’entristien les seves paraules, perquè reflectien una frustració. Em va costar de dir-li, però em va semblar que era el moment oportú perquè sabés el que jo sentia, que em tenia captivat i que ella era la meva fantasia eròtica, afegint que m’agradaria ajudar-la i vaig gosar, fins i tot, suggerir-li que desitjaria ser l’artífex que li fes aprovar aquella assignatura pendent. Es sorprengué. No s’ho esperava pas. Va reaccionar a l’acte.. —Em sento afalagada i t’ho agraeixo, però no concebo el sexe si no és fer-ho amb algú a qui estimi i que m’estimi i aquest, és clar, no és el cas. Tu i jo ens apreciem i ens respectem, som amics, però no ens estimem. Ja ho veus, doncs.. Les coses són com són... I així han de seguir... va afegir.

Arribàvem a destinació. Ens vam acomiadar fins qui sap quan... Ella va fer el seu camí i jo el meu. Ella mantenia viu el seu somni i jo la meva fantasia... Vaig tenir la sensació que en aquell viatge alguna cosa s’havia guanyat i alguna s’havia perdut, potser per sempre... Quina era l’una i quina l’altra? Ni ho sé ara ni sé si ho sabré mai, però, de moment, és com si aquest viatge no s’hagués esdevingut en la realitat sinó en la fantasia... La realitat és que la seva foto, la que em miro cada matí quan em llevo, segueix sobre la meva tauleta de nit.

.