4 mesos sense tu...

Somnis tancats en el teu cap, solament són això...somnis que mai més tindràs l'oportunitat de fer realitat.

La vida arrabassada sense raó, i jo no s'on anar. Molts records col·lapsen avui la meva ment, massa moments volen ressorgir, m'hagués agradat dir-te tantes coses, paraules que em vaig estalviar perquè vaig pensar que no feien falta pronunciar i avui em torturen i copegen sense parar el meu cap...però de la meva veu ja no poden sortir, es quedaran guardades en el calaix de les paraules mai dites i em frà mal pensar-hi que mai seran escoltades.

I aquestes paraules només es rebel·len en forma de llàgrimes.

Les llàgrimes expressen dolor, són la fúria i l'agonia exposades a l'exterior de forma irremeiable, en petites dosis, per a calmar d'alguna forma el dolor que senten les persones que com jo, no tenen remei.

En elles resideix la bellesa del més pur sofriment, en elles es troba la puresa de la persona, allò que com un àngel caigut del cel toca el seu cor. Són gotes que igual que la pluja, netegen d'amargor qualsevol rostre, qualsevol mirada. M'agradaria explicar-te com la meva al voltant es tornà gris amb la teva partida i com el meu cor i la meva ànima em van abandonar en un món fred, desolat per la mort i la guerra. Com el temor i la por recorrien les meves venes. Com l'odi cridava a la meva trobada cada nit, cada tarda quan la lluna s'ocultava després de les muntanyes per a no deixar veure la seva bella presència en el cel estrellat.Hi ha milers de paraules per a descriure cada minut el que sento, per a descriure el meu món, per a expressar la meva poesia.

Sento tornar al silenci, on ningú escolta a ningú, on el dolor és l'únic company, el fidel aliat de cadascuna de les ànimes perdudes en el temps. La solitud inunda el meu voltant i els meus sentits s'enfonsen en la tristesa de l'ahir. Ningú llegeix més que lletres, ningú sofreix més que dolor.

Sé que estàs en algun lloc, no sé exactament on estaràs, solament sé que recordaré per a sempre, tot el que em donares i em dónes. Per que ja no estàs amb nosaltres, però jo et sento igual, és difícil entendre'm, solament vull cridar:

QUE JA NO ESTÀS AQUÍ I JO NO AGUANTO MÉS, SÉ QUE DES DE DALT EM DEMANARAS QUE NO PLORI MAS PERÒ ÉS QUE CADA LLÀGRIMA QUE SURT DELS MEUS ULLS ESTÀ DEDICADA A TU!
NO EM SENTO SOLA HI HA MES GENT AQUÍ COM JO...

Tot el que ha passat m'omple de dolor, però per altra banda, em dóna forçes per a viure. Aprofitar cada moment i dedicar-te'l a tu. Viure tot allò que a tu t'hagués agradat viure.

No viuré en la tristesa, perquè ella no et portarà a la aquí...

La veritat és que obriré de nou els meus ulls i observaré el meu present i imaginaré el meu futur, un futur incert, on l'única cosa certa és que sé que no hi seràs.

Només aquí, al final de la nostra història, necessito demanar-te perdó per cada instant malgastat...

Potser aquesta vegada és el comiat que ens mereixem, potser aquest sigui el final de la nostra amistat mai contada, d'un conte de fades... qui sap, potser sigui aquest l'últim adéu que et dedico i l'últim dolor que el teu record em causa... encara que és cert, només potser..