313 amistantçats

Un relat de: Tanganika
-L'he vist, quan ha anat a pagar les consumicions. Tu et penses que em mamo el dit?

-Tant, sí, que el tens estovat, estovadíssim, com un cigró en remull.


Rigué, amb pena d'un 'no hi ha res a fer' interior. Ell prosseguí i ella, que estava demostrant un amor massa tres quarts tirant a incondicional, li permeté conscientment la injúria sense cap base sòlida -ni lògica-, menada per una veu sàvia totalment confiable que, deia, li ho contava sempre fil per randa.

-Estava assegut taules avall i quan jo me n'he anat amb en Ximeni -que quin 'gorronet' que s'autoinvita fent cara de ratolí deprimit pobre i va, tu, i es demana un suc de taronja natural que han trigat, ho has vist, a servir-li, fins que l'enviat especial no ha tornat amb taronges dels antics nauathl...taronges antiquíssimes, hahahhahaha, t'ho pots creureeeee?


No s'exaltà massa més, en ser plantat per la dona qui, per canalitzar el disgust, anà a comprar, esbrevant 'que m'agradi, que me l'estimi, que cregui que sóc una lligona de bars, una mena de meuca...prou!'. En una boutique de preus passables hi trobà un vestit de tirants cenyit fins a la cintura i la part faldilla acampanada, d'estampat de moda, imprès com stencils: fulles de marquesa, en aquell cas les foradades, que feien més jardí ombrívol antic, més casa de senyors, més humitat d'antany. Una peça de roba que feia dies que li tenia el cor -el presumit i materialista i l'altre- robat.

-Els diners han de rodar.

I amb aquell pretext ben cert s'entaforà a la botiga i en sortí transformada i tropical, tant que una colla de lloros menuts inquilins d'una palmera de dits de pianista van volar fins la pallola de l'Ensa per instal·lar-s'hi ben quiets simulant ser ornaments. Ella, gens enze, s'adona del simpàtic adorn, en donà el vist-i-plau i se'ls quedà a casa, com a mascotes gens tradicionals que permeté volar lliures pel minso apartament-àtic. Si sortien a fora se les tenien amb les gavines. Ho gravava, la distreia. En composaria música inusitada -el talent pentagràmic el tenia pendent d'explorar- i la vida...la vida? Anar seguint.

-Vas com vas perquè vols follar i que se't follin. Vols que et regali un lligacama? Fa per a tu.

Amb lligacames no podia estrènyer-li àrees del cervell desastroses, espantoses, que el feien patir i la feien patir? Oblida'l, passa d'ell, distancia-te'n, evita'l...consells, suggeriments i imposicions de les amistats a qui ho contava i que, algunes, segons com, ho farien servir contra ella. La confiança feia fàstic i el fàstic portava cola d'enganxar.

Mirava sense pestanyejar, centrant-se en el no pestanyejar i així no pensar, els camps de conreu del darrere de l'edifici.

-No són enciams. Són conys espigats.

La veu d'ell com si hi fos, persistia. Aureolava la imatge preciosa i la tergiversava amb la contínua al·lusió sexual.

-Són preciosos enciams fulla de roure granadets. I al costat, em sembla veure, tomàquets de pera i fesols del cuc. Hi ha verdolaga arreu, insistent i ferma. Calla, no diguis res sobre peres o cucs. Calla, la verdolaga forma mandales i tu encara en diries teranyines en ulls de cul. Calla, calla i no comptis. Sí que estàs comptant. Què tens, al cap, que et fa creure que flirtejo, que lligo pels descosits, que cardo en bàters llardosos, en boscos degradats, en platges infectes...els meus burdells, els meus antres. Què té, aquesta malaltissa gelosia teva? Tinc els budells plens de merda que cagaré, em cagaré en tu, cridaré, la soterraré...això t'ajudaria? Un psiquiatra t'empastillaria, un psiquatre amb patilles que creuries que s'ho fa amb mi, va, suma, suma. El bucle pateixes-pateixo desgasta, erosiona...Calla, no comptis...qui t'ho compta? Quants, quants dius? Tres-cents polvos! Tres-centes titoles variades, oh, sí, la magnitud de les afro, apuntaries, tu sempre apuntes, no ho oblidéssim pas. Calla, calla i mira l'horitzó com la garsa al cable elèctric. Enrampa't el mal, dissipa'l. Que l'ànima et navegui entre girasols robustos de color taronja sanguina al costat d'un bé de Déu de canyes amb flors d'esquitxos pictòrics -pots trobar-li la poesia?-, bellesa que t'extirpa pensaments i revelacions anorreadores. Calla, que res dins teu no et faci sumar. Em diuen, els lloros tafaners, que una xarcutera grassa com un formatge de bola no va voler atendre un home-nen-consentit-de-classe-alta...mira, com tu, segons com...seguiu ocellets explicatius. I que la xarcutera de cap manera va voler treure la pela als talls de mortadel·la i fuet i que l'home es va enfurismar, que ell era client i ell tot ofès va deixar la compra i la va plantar i ella sentint-se per tot el supermercat escridassant-lo fent saber que feia tres mesos que no cobrava i que era una subordinada explotada i que llavors ell, un consentit, un mimat, que es veia de lluny, li hagués de fer pelar l'embotit. El formatge de bola es floreix un xic en una zona que passa a blavenca.melsa de la xarcutera o el fetge...es carreguenl La llengua se li emblanquina, se li encala. Ira. No assolirà la jubilació si de resultes arreplega un càncer, tanquen els lloros, a cor.

-Veus? El comprador indignat, sí, és un divorciat que no sap ni preparar el pa amb tomàquet a dos fillets nens. Mira, tu, compta, compta, fes que sigui el que fa 313 només que sàpiga qui és i on viu i què fa... quina desgràcia! ...només que jo sàpiga tot això ...i així et faré feliç i vencedor, si ho admeto. Va, 313 amistançats, fot-li, i ves fent llista. I jo ben llesta, no?, que bé m'haig de procurar l'economia del demà.

Comentaris

  • Aiiii, el meu perfeccionisme m'estira les orelles...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 07-09-2018

    Lídia: 'amistanTçats' noooo: amistançats. Un error al títol. Castigada a fer un relat d'una hora de durada...podràs, closqueta hiperactiva i inquieta?

    Resposta: no em vinguis amb autoreptes. Ja em coneixes, :)

  • Verí[Ofensiu]
    Montseblanc | 07-09-2018

    És una malaltia la gelosia arribada a aquests extrems del relat. Puc entendre una mica de desconfiança, tots som insegurs. Però aquests comentaris que surten al teu relat, som con ganivets que tallen la relació i la parteixen en dos. No es pot viure amb una persona així, ni tenir-hi tractes amorosos. Ell, al metge; i ella, lliure, a volar amb els lloros.
    (jo també tinc una faldilla així, també em va robar el cor, gairebé em toca al terra… i després de llegir-te, estic esperant que una bandada de cotorretes d’aquestes verdes que volen per aquí en els darrers anys, i que diuen que són dolentes, s’hi vinguin a posar…)

  • Gelosia...[Ofensiu]
    Akeron343 | 04-09-2018 | Valoració: 9

    Hi ha sentiments que destrueixen. Destrueixen aquell que el sent, i destrueixen aquell sobre qui es té.
    Jo, que sóc un pobre enginyer que pensa que "gairebé" tot té solució a la vida, l'única solució per a qui sent aquests sentiments (i en parlo amb les mans brutes, en parlo des del costat fosc) passa per superar les pròpies pors, passa per valorar-se un mateix i assolir un equilibri que hauria de ser normal per a qualsevol.
    Per a qui pateix la gelosia d'un altre, per desgràcia, penso que tot passa per fer-lo fora de la seva vida, mentre res no canvii o per sempre (tot i que per sempre em sembla molt de temps).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

185 Relats

179 Comentaris

86721 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)