31 desembre

Un relat de: Ainoa

Cuino. Desbrosso i trio la carn de l'olla per poder picar-la i fer canelons. Recordo els nostres somnis de fa un any...

Ploro i les llàgrimes cauen mesclant-se amb la carn, tant desfeta com jo ho estic per dins.

La nena juga amb el davantal, l'estira des de la seva curta alçada i em prometo que tan bon punt acabi la selecció, pujaré a la petita dalt del tamboret perquè m'ajudi a cuinar.

Ens varem prometre tu i jo cuinar plegats per demà, recordes... ja tenim la taula parada i el menjar és calent, però faltes tu....

Pujo a la petita amb mi sobre el tamboret de fusta. Tota curiosa posa la mà damunt la carn. Em mira, m'interroga amb els ulls, mama, què estem fent?. Li somric. Ella ho és tot, és el record més clar que varem ser feliços, però també és el record més nítid de la teva traïció i la teva absència. Ens mirem totes dues, hem après a ser felices sense tu, poc a poc deixem d'enyorar-te, sempre tindràs un record especial,però ja no pertanys a la nostra petita família, ara de dos.....

El papa no hi és -li dic
PA-PA repeteix ella, innocent.

Poso la carn dins la picadora i ella tota curiosa, m'agafa la carn que espera per entrar a la màquina, com que ja esta desfeta, se la posa a la boca, l'assaboreix i la troba bona. Comença a robar-me bocins que engoleix ràpidament. No la renyo. Deixo que agafi trossets, és feliç, jo també. Li faig un peto, i ella es deixa estimar tota mimosa. Cuinem plegades.


Mesclo la carn amb el paté que hem anat a comprar expressament i ella segueix la recepta curiosa, igual que jo li seguia a la meva avia. Li explico el que faig,com si m'entengués perfectament i prengués nota de tot. Li dic que ara ella, és la teva substituta a la cuina.

Aquesta nit hauré de prendre el raïm sense tu, poc temps em vas deixar gaudir de la teva preséncia. Mai havíem celebrat res plegats per nadal... fins que va néixer ella, llavors tots ho varem fer junts... ara que ja m'havia acostumat a la teva ombra m'he la treus. Un sol cop per acostumar-me a tu i tota la vida per oblidar-te. El raïm tindrà un regust amarg, però el pes de la nena sobre els meus genolls faran oblidar el teu forat i els meus braços tancats per abraçar-la faran que obri la reixa de la pena perquè entri l'oblit. Quan acabi d'engolir el raïm, ja serà un any nou, un any al que li demano el teu oblit i la teva desaparició, al que li prego que ja no tornis. Ja no podem fer-nos feliços, ja no podrem estimar-nos mai més, tot va acabar, tu ho vas matar tot, vas cremar els boscos verges del nostre amor que havíem sembrat tots dos...i poc a poc vaig acceptant que tu no vols que allò torni,que ja no ha de tornar més....

Ploro.

Es treu el xumet i me'l dóna tal i com fa cinc mesos, el primer cop que va venir a buscar-me al llit on m'havia confinat la teva pena i la desesperació, dient un MAMA em va donar el xumet i em va abraçar.

On eres tu llavors??? Bebent, fent música i cardant...On ets ara? Perdut en la immensitat...Sempre has fet tard.... i aquest cop no serà l'excepció, quan tornis, si tornes, ja no hi serem, ja hem començat a marxar.. ens allunyem lentament com el vaixell que es deixa portar per les onades del mar, nosaltres seguim el ritme de la vida.

Sóc flor que esta florint a l'hivern, quan a l'estiu brillava el sol, era mustia, ara poc a poc torno a ser rosa d'hivern, blanca com la neu, però sense la fredor d'aquesta. El meu cos es càlid, el somriure dolç, els ulls nítids i el cabell suau esperant a ser pentinat per mans d'enamorat...Ella creix al ritme que jo embelleixo i sense adornar-nos com, hem sortit totes dues al carrer......dues fèmines, un sol cor...


Dia a dia, deixo d'enyorar-te, ja no espero el teu retorn... tot i que no deixo d'esperar a un mort que ja no ha de tornar.

Pico la ceba i la d'oro al foc amb mantega... ploro, de pena, d'alegria, de felicitat, ploro pel que podria ser i ploro pel que és, ploro perquè estic viva,ploro d'amor.. amor fet nena. Segueix remenant amb la seva maneta la carn, d'aquí res ja la mesclaré amb la ceba i la llet, llavors la petita ja no podrà tocar-la. Té les mans netes, el cor verge i innocent, pot tocar el que vulgui. Em mira com moc les mans entre fogons i culleres de fusta. Finalment començo a enrotllar els canelons i a fer tires de dotze por poder congelar. Ella pren nota però marxa de seguida a inspeccionar la casa, a seguir fent servir la seva curiositat de nena.


Ara és el torn dels tomàquets . Repeteixo l'operació, quan pico el contingut, la pujo a la faldilla i ella apreta el boto de la picadora, amb ànsia i amb por, sorpresa del que és, del moviment i la tremolor. Torno a dedicar-te un moment... a tu t'agradava la meva cuina, i recordo els bons moments que em tingut rodejats de menjar: els nachos amb guacamole , preludi de nits de sexe; els trossos de pit de pollastre amb salsa barbacoa, colofó de nits de cinema i enujos d'embaràs; préssec de tonyina i salsa rosa, sopars de nits romàntiques a casa teva; salsa de pebre, dinars amb resaca al menjador de casa; suc de taronja, despertar dolços al diumenges; porcions de pizzes, confessions d'enamorats; arròs amb llet, pastís de formatge ràpid... ja no han de tornar més, però sempre es poden construir de nous..però no per nosaltres. Em repeteixo un cop més ¿Que ha fallat?

Les campanes sonaran aquest vespre, els minuts passen i ningú els pot aturar, sents el soroll, el tic inexorable...

Les campanes sonaran i jo em prometo, que d'ençà que soni la ultima campana, t'oblidaré per sempre. Demà dinaré el que avui hem cuinat tots dos. Em deixaré fer l'amor cada vespre, dir-me paraules dolces a cau d'orella i entregar el meu cor als que s'arrisquin a estimar-me.

Les campanes sonen i des de l'ultima deixo d'estimar-te...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer