30 anys després

Un relat de: Calderer

30 ANYS DESPRÉS D'UNA BATALLA PERDUDA



Era el 1968, jo tenia 12 anys i totes les inquietuds pròpies d'aquesta edat. Sovint sèiem en cercle, amb els amics del carrer o amb els cosins, i parlàvem del que ens preocupava. Ens causava molta impressió i curiositat tot el relacionat amb la república, la guerra i la postguerra. Teníem molt clar que era una guerra que els nostres havien perdut i que encara en pagàvem les conseqüències. Per això sovint perseguíem els avis, els oncles, els pares i les mares per tal que ens expliquessin com havia anat tot.
De tots, el més ficat en la guerra havia estat l'oncle Federico. Era de la lleva del biberó i havia participat a la batalla de l'Ebre. Quan ens reuníem en una festa familiar, a la sobretaula, tots els cosins el perseguíem per tal que ens expliqués què va fer a la guerra, els detalls de la batalla i com ho havia passat de presoner. Ell mai ens explicava res, com a molt algunes vaguetats sobre els pobles on havia estat abans de la batalla o quin temps va estar presoner i a on.
Els nois volíem detalls, històries coloristes, anècdotes, heroïcitats. Tots llegíem un tebeo, llavors encara no s'anomenaven còmics, titulat "Hazañas bélicas" en el qual la guerra sortia farcida d'anècdotes divertides, actes heroics i gestes impossibles. Els bons, sempre soldats americans o anglesos, derrotaven els perversos nazis o els traïdors japonesos. Ens decebia molt, doncs, que algú que havia estat a la més mítica de les batalles de la nostra guerra es negués a parlar-ne.
L'oncle Federico solia convidar tota la família per a un àpat a casa seva pel seu aniversari. Per una ironia del destí havia nascut un 18 de juliol i sempre que celebràvem l'aniversari sortia el tema de l'"Alzamiento" i com havia fet els 16 anys amb el rerefons dels trets i les explosions.
El 18 de juliol d'aquell any 1968 els nois, els cosins, després de dinar, el punxàvem perquè ens expliqués alguna cosa més de la guerra. Ens vam posar molt pesats. Els pares jugaven a cartes. Les mares fregaven i endreçaven a la cuina, Les filles del oncle Federico i la resta de cosines, jugaven a les seves coses. Els nois ens havíem quedat sols, pensàvem que era el moment propici. Algú de nosaltres va dir:
─Si haguéssim guanyat a la batalla de l'Ebre la guerra no s'hauria perdut.
L'oncle havia begut una mica massa, amb veu pastosa va dir:
─Quina batalla de l'Ebre? No n'hi hagué cap de batalla.
Tots vam callar, estranyats.
─Doncs fins i tot s'han escrit llibres sobre....
─Jo no en vaig veure cap de batalla ─Interrompé l'oncle─ Us explicaré com va anar tot:

"Jo era de la lleva del biberó. Em van cridar a files l'abril del 38. Només tenia 17 anys. De seguida ens van portar a uns pobles de Lleida a fer la instrucció durant uns mesos: Guimerà, La Guàrdia, Solivella. No s'estava malament per allà, com a mínim hi havia menjar, no com a Barcelona. Recordo que el 18 de juliol d'aquell any vaig complir els 18 i estàvem concentrats a Solivella. Vaig celebrar l'aniversari amb un amic de la infantesa, el Tonet, amb el que havíem coincidit a la mateixa companyia. Corrien rumors que es preparava una ofensiva. Ens van aquarterar i un vespre ens van pujar a camions, era la nit del 24 de juliol. Ens van traslladar fins a Vinebre, a pocs quilòmetres del riu, i allà ens van fer esperar. Aquella nit s'inicià l'ofensiva.
Nosaltres vam restar dos dies esperant i després vam passar el riu per un pontet de barques. Per allà només hi podia passar la infanteria i poc més. Ni artilleria, ni tancs ni res. Vam avançar, vam veure el bombardeig de la Venta de Campusines on estava situat l'Estat Major del nostre exercit. Un bombardeig terrible, sort que nosaltres estàvem acampats en un bosquet a un quilòmetre. Durant tota la batalla només vam veure l'aviació enemiga, de la nostra ni notícia. Després, seria l' 1 d'agost, vam avançar fins a tocar Villalba dels Arcs. Allà estaven els de la primera onada d'atac, esgotats. Havien intentat conquerir el poble però només havien arribat fins a un turonet on hi havia un bosc de pins, a un quilòmetre de les primeres cases. Es parapetaven darrere dels arbres o de les roques. Els vam rellevar i vam construir les trinxeres. Una primera línia i, uns cinquanta metres més enrere, una segona línia. No teníem armament pesat, només algun morter lleuger, dues o tres metralladores i els fusells individuals. Durant un mes vam estar clavats allà, se sentien explosions i combats a la dreta i a l'esquerra però al nostre sector van ser unes setmanes tranquil·les. L'enemic, però, acumulava artilleria, tancs, tot tipus d'armament. Al principi disparàvem de tant en tant però, passats els dies, cada cop que ho fèiem ens contestaven amb foc d'artilleria i metralladores i vam optar per no provocar-los.
Esperàvem, jugàvem a cartes, escrivíem a casa, no podíem donar cap detall d'on érem. Els dies eren calorosos però al vespre s'estava bé dormint a la trinxera o fent guàrdia. Amb en Tonet retrobàvem l'amistat de la infància, recordàvem els jocs, els companys, ens explicàvem anècdotes de la nostra vida com a aprenents en una fàbrica. Les nostres mares eren molt amigues. Inconscients, esperàvem com acabaria tot allò, no teníem por.
A poc a poc el càstig de l'artilleria enemiga va anar augmentant, també se sentia el xerricar de les cadenes dels tancs que s'acumulaven darrera Villalba.
El 29 d'agost començà l'ofensiva enemiga. Va ser un dia molt dur."

Aquí va callar. A poc a poc tota la família, les mares, les nenes havien vingut al menjador. Els homes havien deixat les cartes i escoltaven atents. Fins i tot els infants més petits entenien que es produïa un fet insòlit: l'oncle Federico parlava de la guerra.
Un dels cosins més grans li va omplir la copa mentre preguntava:
─I què va passar?
Ell va beure i va continuar amb veu monòtona, els ulls molt oberts i fixos com si estigués veient aquell dia.

"Des de l'alba ens bombardeja l'artilleria, després els tancs es despleguen pel camí que passa paral·lel a la nostra trinxera, a uns dos cents metres, com a molt. Com el camí passa una mica per sota del turonet on som, tiren a ras de terra. No podem ni aixecar el cap per veure si s'apropen o no.
En mig d'aquest bombardeig em fereixen al cap. Un encenall de metralla, res, una ferida petita però que sagna amb abundància. Estem a primera línia, el tinent durant uns minuts que para el bombardeig ens mana, al Tonet i a mi, que anem a segona línia on estan els sanitaris per tal que em parin l'hemorràgia. El Tonet m'ajuda, i de trinxera en trinxera, rodolant pels forats de bomba arribem a la segona línia. M'embenen el cap i l'hemorràgia para.
Abans de poder tornar als nostres llocs comença el bombardeig de l'aviació. Els avions piquen, deixen caure un eixam de bombes, remunten, tornen a picar, tornen a descarregar bombes i a remuntar. Així un cop i un altre. Es tornen les esquadres d'avions durant un parell d'hores. Al final una bomba encerta de ple la trinxera on som. Una explosió eixordadora, un sotrac que et llença per terra i una polseguera que et deixa desconcertat i que et fa pensar si estàs bé o t'han ferit de mort. Quan la pols desapareix, un moment de silenci. Després veus els morts, uns quants morts, i a prop crits. El Tonet crida i es toca el ventre, mig assegut, mig estirat. Una taca de sang a la camisa. Intenta seure, aixecar-se, no pot. Es mira la sang que se li escampa pel ventre. Crida:
─Federico, m'han fotut, m'han ben fotut.
─Tranquil Tonet, no serà res.
Intento descordar-li la camisa per veure la ferida. Impossible. Crida de dolor.
─De seguida t'evacuaran. Tranquil Tonet, tranquil.
Arriba el sanitari, li talla la camisa, mou el cap mirant-me, no hi ha res a fer. Una ferida gran com el puny per on no para de brollar la sang.
El bombardeig ha parat. Silenci. Només els gemecs del Tonet i el xerricar de les cadenes dels tancs enemics, cada cop més propers. L'enemic es prepara per a l'atac definitiu. Ens han ordenat resistir però no ens han dit com fer-ho. Crec que en aquest moment tots voldríem fugir, però portem tantes hores amagats a les trinxeres que estem com paralitzats.
El Tonet crida, plora, gemega. Amb les mans tremoloses s'intenta subjectar el ventre. Al seu costat el sanitari i jo ens el mirem impotents.
Torna el bombardeig però ara darrere nostre. Castiguen el camí que porta a les nostres posicions, ens aïllen.
El Tonet ja no crida, només mormola, amb prou feines se'l sent. Diu baixet:
─Mama!, mama!, ai!, ai!
Un ai petit que s'allarga fins a convertir-se en un plor.
─Va Tonet, tranquil, que ja s'acaba i t'evacuaran a Villalba. Segur que allà tenen un hospital de campanya.
Està pàl·lid, terriblement pàl·lid. De la ferida ja no brolla sang, s'ha esgotat. Em mira, els ulls enormes, indiferent al que li dic.
Sentim la remor de l'enemic que avança. Miro, a la primera línia de les trinxeres comencen a aixecar-se fusells cap avall, altres amb un mocador lligat, braços que s'enlairen. A segona línia sentim la veu del nostre capità que ens crida:
─Que ningú dispari! Ens rendim!
La cosa s'acaba en uns moments: arriba la infanteria enemiga, tots ens posem drets fora de les trinxeres, les mans enlaire. Ens envolten, semblen tranquils, satisfets.
Arriba un capità dels seus:
─Tranquilos, no os haremos daño. Teneis suerte, la guerra se acabó para vosotros.
Jo estic més trasbalsat pel Tonet que no pas per haver caigut presoner. M'armo de valor i crido:
─Mi capitán, aquí hay un herido grave. Necesita ayuda.
El capità em mira, s'apropa sense pressa, guaita al fons de la trinxera.
─Qué coño! A éste se le acabó la guerra y se le acabó todo.
El Tonet, blanc com la cera, jeu immòbil, els ulls fixos, les mans encara subjectant-se el ventre.
Ens reuneixen, ens organitzen en una columna i ens menen cap a Villalba.
Suposo que al Tonet el van enterrar allà mateix".

Al menjador de la casa de l'oncle
Federico tots ens miràvem sense saber què dir. Els petits estàvem trasbalsats. La mare m'abraçava. L'oncle va acabar:
─Ja us ho deia. No hi hagué cap batalla de l'Ebre. Fusells contra canons, tancs i avions. Una carnisseria.





Comentaris

  • el dia de sant joan van[Ofensiu]
    Shu Hua | 30-07-2010

    enviar un document commemuratiu pels qui van estar a la batalla de l'ebre, allí el tenim, a sobre el bufet, el document on s'agraeix al meu pare el seu sacrifici. Ell també va ser de la lleva del biberó: 1 any de guerra, 3 presoner i 3 de servei miliatar.
    Mai no en parlava, deia que qui parlava de la guerra és que no ho havia passat tan malament.
    És real, el teu relat?
    m'agrada com escrius i el que escrius. t'acabo de comentar sobre la novel.la històrica.

    salut
    gloria

  • i 41 anys més tard[Ofensiu]
    nuriagau | 03-05-2009 | Valoració: 10

    Has sabut encabir, molt hàbilment, una història dins d'una altra història; amb elegància, àgilment.

    Has inclòs frases molt contundents per narrar la cruesa de l'experiència viscuda, com ara aquestes:

    ·"Durant tota la batalla només vam veure l'aviació enemiga, de la nostra ni notícia."
    ·"Quan la pols desapareix, un moment de silenci. Després veus els morts, uns quants morts, i a prop crits."
    ·"Ens han ordenat resistir però no ens han dit com fer-ho"
    ·"No hi hagué cap batalla de l'Ebre. Fusells contra canons, tancs i avions. Una carnisseria."


    Et felicito per aquest relat-homenatge al teu sogre i a tots els Tonets que varen perdre la vida per defensar una causa perduda i justa!

    Núria

    PS: A la segona pàgina de Memorias olvidadas de la Guerra Civil Española, hi trobaràs la biografia d'un oncle de la meva mare amb data del 23 de març del 2007. Lamento no tenir la teva creativitat com per poder fer un relat de qualsevol dels episodis de la seva vida. Ell, també, encara és viu.

  • Tots ho savem[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 16-03-2009

    que allò va ser una carniceria, però tu ens ho descrius amb un to fabulós i fantàstic. Amb un ritme i una precisió desbordants de literatura de la bona.
    Felicitats pel premi Lluís, sense cap mena de dubte el merexies.

    Una abraçada

    Ferran

  • bonic relat ...[Ofensiu]
    Romy Ros | 16-03-2009 | Valoració: 9

    d'un fet històric del qual el protagonista no vol parlar. Ho entenc perque el meu avi també va estar a la Batalla de l'Ebre i mai no ens va voler explicar les peripècies deiem nosaltres i carnisseria deia ell.

  • A l´oncle Federico...[Ofensiu]
    brins | 08-03-2009 | Valoració: 10

    li costava parlar d´aquells temps, i és lògic, perquè ho havia patit a la pell i encara se sentia ferit, com dolguts ens sentim tots quan
    ens expliquen o llegim els fets que van esdevenir en temps de guerra.
    El teu relat, amb el fil conductor d´unes reunions familiars, ens presenta aquest tema amb molt d´encert. Enhorabona!

    Gràcies pel comentari que em vas fer en el teu últim repte. Vas tenir una bona feinada per poder comentar-nos a tots.

    Una abraçada,
    Pilar

  • Trist record[Ofensiu]
    Maria Clara Prat Roig | 20-02-2009 | Valoració: 10

    Està molt ben escrit, i no sé perquè no te l'han premiat en algun concurs. De totes maneres et serveix com a capítol d'una novel.la, segur que el premi està esperant per quan acabis la novel.la.
    Sovint he reflexionat sobre el tema de la memòria històrica, que em sembla que alguns partits l'han aprofitat pels seus interessos, doncs no sé si realment la gent que va patir la guerra vol tornar a recordar les seves males experiències.
    Una noia m'explicava que commemorant l'aniversari del bombardeig del seu poble, havien posat una placa allà on va caure una bomba, i justament era al davant de la casa de la seva avia que encara vivia, i aquesta li havia comentat que cada vegada que sortia de casa i veia la placa li recordava el fatídic dia i li venien mals records i que estava emprenyada amb l'ajuntament.
    T'ho comento pel tema de que al teu protagonista també li costa explicar el que va passar perquè li fa massa mal.

    Gràcies pel teu comentari, celebro que t'hagi agradat, és un relat fantàstic, però des del primer moment vaig pensar que havia d'acabar així.

    Arreveure

    Clara

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

92597 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.