Som diferents! Capítol 2/ 3

Capítol 2 /3
El Costa Brava s’ha fet a la mar. El monument a Colon del port de Barcelona ja queda lluny. No passa gaire temps que pels altaveus no anunciïn que dintre de poc es farà el simulacre de naufragi, obligatori per a tothom; que els salvavides es troben als altells de l’armari del camarot, tothom ha de col•locar-se el seu. L’Aleix, l’Arnau i el Narcís, com si fos un acte festiu, els treuen i fan broma tot posant-se’ls. Pels altaveus avisen que després de sonar set tocs de sirena curts i un de llarg, tothom ha de sortir dels compartiments i s’ha de dirigir al saló indicat a la porta del camarot, pels passadissos, el personal del creuer ja els aniran indicant què fer.
Set sons curts i un de llarg acaben de sonar. Els tres nois, en acabar de sentir el senyal, surten molt esverats al passadís on uns xicots els van indicant amb mímica el camí a seguir fins a la coberta número 6 on es troben les barques. Cada lletra del salvavides correspon a una zona, ells porten marcada la U i els correspon la barca número 12. Tothom segueix les instruccions. Tot i sent una maniobra seriosa, es fa amb un somriure, els fa gràcia portar l’armilla carabassa amb el seu corresponent xiulet a un cantó i un llumet a l’altre. Pels altaveus expliquen en diferents idiomes el que s’ha de fer en cas de naufragi. Alguns, mentre escolten, no poden evitar fer-se la fotografia de rigor.
- I quan haurem de pujar en aquesta barca? --pregunta interessat el Narcís.
- Això només en cas que passi alguna cosa –respon l’Arnau.
- I quina cosa pot passar? –torna a preguntar intranquil el Narcís.
L’Arnau que pressent malestar en el seu cosí continua:
- A vegades els vaixells amarren a illes en que el mar té poc fons, i aleshores encallarien; doncs es baixa amb aquestes barques fins a la platja i llestos.
- Ahhh! –el Narcís dóna la conformitat a l’explicació. Els han ensenyat com posar-se els salvavides i després d’uns minuts d’atenció els anuncien la fi de la maniobra. El Narcís es posa el xiulet a la boca i el fa sonar.
Tothom se’l mira amb desacord. Anava a repetir l’acció i l’Arnau li treu de la boca.
- Això no es pot fer, enganyaries, només es toca si et passa alguna cosa important.
- I que és important per tocar-lo? --ell continua preguntant
- Que s’ensorri el creuer, collons! --Contesta una mica més fort de to l’Aleix, deixant perplex el seu cosí.
- No facis cas de l’Aleix – diu l’Arnau, i el fa passar davant.
- Seràs malparit! Per què l’has d’espantar… --el recrimina.
- Tens raó, m’he passat. Però és que em posava nerviós.
- Fes-te a la idea, Aleix, que ell és diferent de nosaltres: ell no ha tingut tanta sort. Els avis ja ens van preguntar si ens veiem capaços d’acompanyar-lo, oi? Doncs ara som al ball i hem de ballar.
- D’acord, d’acord! No em sermonegis més, sembles la mare – s’avança unes passes i ajuda el Narcís a llevar-se el salvavides perquè se li havien embolicats les cintes.


Els tres nois caminen observant-ho tot, estan vivint com en les pel•lícules del cinema i se senten protagonistes. Igual que el vaixell, naveguen i corren sota els núvols.
En la vida del Narcís el canvi és més remarcat que en els seus cosins.
Ell, a Pals, fa una vida monòtona, la de sempre, els amics que té al poble, degut a l’edat no es pot dir que tingui un recolzament ferm en ells, si li poden fer una barrabassada li fan, es podria dir que fins i tot ell això ja ho veu com una cosa normal, ja les espera, els fets poden acabar amb una rialla o un enravenxinament.
Un dia, un grup de joves, del poble, adolescents, tirant-se empentes i rient anaven caminant pel carrer dels Horts; tots xiuxiuejaven alguna cosa. Un d’ells semblava no estar d’acord amb el que deien, però com que la unió fa la força, minuts després el grup ja uniforme es dirigia cap el Pavelló d’Esports.
En un dels bancs del davant, sota un dels plataners, s’hi trobava assegut el Narcís, que, amb una branca de les esqueixades pel vent anava rascant el terra volent fer-hi rodones, lluitant contra la Tramuntana que com sempre anava fent rodolins de terra i fulles, traslladant-les d’un costat a l’altre. Provocant una polseguera molesta per quasi bé tothom, menys al Narcís; a ell, el que li molestava és que li esborrava els dibuixos que feia amb la sorra. Ho intentava un cop i un altre. No era el primer cop que ho feia, però la sensació de lluitar contra alguna cosa que no es veu sempre l’ha obsessionat, com si fos una demostració de força. El captiva. Sempre s’hi passa estones llargues.
Aquell era un dia d’aquells en que la Tramuntana es mostra amb tota la seva força, no defalleix, branquillons trencats pel terra, branques esquinçades, papers volant, i els cops dels porticons de les finestres com a remor de la seva presència.
El grup de nois es va acostar al Narcís. Ell al veure’ls, els somrigué, tots ja sabien que aquest gest és una salutació. Després ell continuava intentant fer les rodones.
--Què fas, Narcís?—li va preguntar un d’ells.
--Són plats voladors. Que no ho veus?
El riure se’ls va escapar a tots. Un dels nois es va asseure al seu costat i s’ho mirava detingudament. En aquell moment, una forta ràfega esborra les rodones del dibuix. El xicot es mira els companys i amb una mirada buscant la complicitat li diu al Narcís:
--Saps que hauries de fer perquè el vent no se t’emporti els plats voladors?
--No, no ho sé. I em fa ràbia, cada vegada haig de tornar a començar—li va respondre esperant la solució.
--Una cosa molt senzilla, nosaltres tots ho fem, oi que sí?
El grupet es mira sense saber per on aniran els trets, però tots assentiren al Narcís.
--Què feu, què feu vosaltres?- Va preguntar el Narcís tot interessat.
--T’hi pixes a sobre i així la Tramuntana no s’emportarà la terra i no t’esborrarà els dibuixos.
--Vosaltres us hi pixeu, també?
--I tant!—respongueren a cor els xicots.
Una altra ràfega reforça la intenció de fer-ho i aleshores, decidit, el Narcís es va abaixar la cremallera. En pocs segons, els nois van percebre una sensació humida i calenta a la cara: la Tramuntana havia fet la seva feina.
Ja no era un regalim, la bava del Narcís era una cataracta i la rialla plena. Els nois van girar cua i marxaren, un parell empipats eixugant-se com podien la cara, els altres sense atrevir-se a mostrar la rialla que se’ls escapava per la comissura de la boca.
Des d’una finestra, la Isabel, una amiga de la família, va veure l’escena, anava a escridassar-los per l’actuació, però el resultat va ser tan alliçonador, tan ràpid, que no ha tingut temps. També va riure i se’n va alegrar pel Narcís, no era la primera vegada que el grupet li feien maldats. La crueltat humana no té límits, però aquell dia va tenir el seu escarment.


L’Amadeu i el Frederic estan inquiets, tot s’esdevé massa normal. Se senten malament de no poder fer res. La Guineu, passiu completament, i ells no es poden relaxar. Una actitud impacient els delata.
--Hem de parlar amb el Torres, hi ha d’haver alguna cosa més a fer.
--I ens queixàvem de la passivitat de la burocràcia a la comissaria.