3. L’escola nacional-catòlica i l'institut dels canvis. Entre la política i el sexe adolescent.

Un relat de: Regí
Escola franquista amb les fotos obligatòries dels dos feixistes i el crucifix .

3. L’escola nacional-catòlica i l'institut dels canvis.

Quan Franco va morir, Robert tenia 15 anys, edat suficient per no oblidar mai les fotos del dictador i de José Antonio amb el crucifix que posaven entre els dos feixistes en les aules de l'escola primària on va estudiar, un "Colegio Nacional" . La resta dels germans, especialment els més menuts, ni se se n'adonaren. El pare mai no els parlava de política malgrat l'interès incipient del més gran per por, no fora que el falangista del mestre, don Antonio, els denunciara. Això sí, va dir-los que si veien un capellà que creuaren el carrer i que mai deixaren que els tocara que a saber què s’hauria estant tocant sota la sotana. Així, mentre algun tendre xiquet s’agenollava davant la sotana i li besava la mà o un anell al capellà Robert agafava de la mà a son germà Emili i fugien de la «cremà» esperant que la mare anara a arreplegar els bessons i a ells mateixos.

La classe de don Antonio era la dels xiquets, donya Úrsula portava les xiquetes i els pàrvuls estaven a càrrec de donya Conxita. Fins i tot els patis estaven segregats per sexes. No era possible veure una xiqueta, cosa que per aquells anys no es plantejava ni Robert ni cap dels seus companys d’aula, més de 40 infants que semblava una llanda de sardines.

[Com que la narració va a centrar-se en el xiquet més gran, Robert en serà el protagonista en primera persona.]

Tots els dies es feia el mateix. Formàvem com si fórem militars i alçaven el braç a la feixista mentre pujaven una bandera que tenia un pardalot negre al centre. Ens feien cantar el «Cara al sol». De vesprada li resàvem a la Verge Maria dins de l’aula i repassaven la llista dels «Reyes Godos» -o «Gordos» que deien de broma amb cura que el mestre no s’hi acostés amb una de les seues vares – que en tenia quatre o cinc – i ens pegara en la mà o en el culet. Els dissabtes hi havia classe de matí dedicada a José Antonio. Primer el rotllo i després a copiar de la pissarra algun fragment dels seus escrits. Sovint ens venia les ganes de riure quan don Antonio tenia una pujada de patriotisme. Quan ell deia «España» nosaltres havíem de dir «Una grande y Libre». De vegades ho repetia diverses vegades seguides. Més endavant quan un fatxa deia això de "España, una..." els xiquets més atrevits afegien "... una PUTA MERDA". Era l'època de la gran farsa anomenada "Transición".

Durant una època, les mares ens donaren una mesureta amb Colacao y sucre per ficar la barreja dins d’una botelleta de llet que enviaven els americans. El conserge, el senyor Benito, li omplia de quan en quan un parell de maletins de llet que se suposava era per a l’alumnat. En aquella època els mestres guanyaven molt poc: Es deia passar més fam que un mestre. Als deu anys, vaig passar de l’escola a l’institut amb dos xiquets més. La majoria no anaven a l'institut sinó a treballar en fer 14 anys. Van fer-me una prova i la vaig passar: problemes, lectura, escriptura, catecisme... Això feia que en una sola aula hi haguera xiquets de 6 a 14 anys. Anava a un centre amb més de mil alumnes d'entre 10 i 17 anys. Els majors no ens deixàvem tranquils a l'hora del pati pegant-nos "sardinetes" als glutis en els millor dels casos.


Arias Navarro, president del Govern, conegut com el "Carnisser de Málaga" pels crims que hi va fer durant la guerra.

El 20 de novembre de 1975 no l'oblidaré mai. Ens donaren uns dies de "dol nacional", o siga, de "vacances" perquè el dictador l'havia palmat. Em pixava de riure cada vegada que veia al president del Govern Arias Navarro i el seu: "Españoles, Franco,.. bua... bua.. ha muerto". Jo tenia 15 anys i vaig coincidir amb nois més gran que ho celebraven amb cava. Ens donaren "El último discurso de Franco" i "El primer de la Corona". Això em feu pensar que la monarquia era una imposició franquista. El discurset atribuït a Franco va ser motiu de mofa entre els meus companys i jo que el llegíem imitant la ridícula veu de xiulet del genocida.

«Españoles:
Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir. Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo.
(bla, bla, bla... amb referència al futur Rei d'España Don Juan Carlos I ).
"¡Arriba España! ¡Viva España!".»

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: