3 de Novembre

Un relat de: Oriol Sort
A la Rambla hi havia un home que seia a un dels bancs que s’estan davant les voltes. Havia treballat tota la nit per acabar el seu últim projecte i, alhora de marxar, es va veure frenat per la violència de la pluja. Va decidir doncs, esperar l’esquitx de l’última gota. El temps li havia trastocat els plans i aviat va perdre les ganes de tornar a casa, va oblidar les presses i va treure una cigarreta i un encenedor. La va encendre. Va estar-se una bona estona aixoplugat sota les voltes, va posar en ordre tots els merders lucratius que el preocupaven i va fumar mig paquet. Tot d’una, deixat portar per una mena de romanticisme fortuït, va sortir a cel obert i va seure al primer banc que va trobar. Volia gaudir de les últimes gotes.

“El sol es reflecteix sobre les basses de la Rambla, la providència encara ens empara. Estic cansat, carrego una nit de merda a les esquenes i a casa m’espera un calvari familiar. Aquest xàfec m’ha anat d’allò més bé, porto moltes hores pensant en el moment d’arribar a casa i en la inevitable conversa que m’espera. Una conversa que passarà a ser discussió tan punt s’enceti el tema, volaran plats i taules, crits, mossegades, i si no aconsegueixo calmar-la és capaç de llençar-me el nano. Fa estona que penso en la solució, però ara tinc un moment de pausa molt d’agrair que no el bescanvio per crits amb la gent que m’estimo. No tinc putes ganes de tornar cap a casa. Necessito pau, una mica de tranquil·litat. Sento les últimes gotes caient damunt meu, em llisquen entre els cabells i m’acaricien la pell del crani. L’aigua és freda, em desperta les neurones.”

Just darrere seu, els primers personatges decidits a emprendre de nou la vida foren dues dones grans incapaces de cedir la paraula a l’altre. Van seure a la terrassa d’un bar, protegides per un paraigua enorme, i les dos van demanar el mateix; té de fruites del bosc, amb llet. Malgrat que no alçaven el to de veu parlaven les dues alhora i donaven el vistiplau a les opinions de l’altre assentint tota l’estona. No era una conversa, no tenia res a veure amb una discussió, era una exercici d’autoconfirmació i validació d’idees pel sol fet de ser compartides i acceptades, tan n’era qui les acceptés i el seu perquè. “La Rosalia està a les últimes” deia una. L’altre assentia mentre complementava la idea; “hauria d’anar a veure el doctor. O al psiquiatre!”. I les dues van riure.
Feien una fila d’allò més normal per l’edat que tenien i el tipus de persona que eren. Tanmateix, si no coneixessim precedents, se les podria titllar fàcilment d’estrambòtiques. Semblaven guarnides pel kit complet de l’estereotip que els hi pertoca, recarregat i barroc. Una d’elles portava un pentinat nou, tenyit i de perruqueria, semblava un arbust sec. Si fos jove i no vestís estovalles de flors, del pentinat se’n diria “afro”. Les dues duien joies penjades a tot arreu d’on poden penjar i desprenien una ferum de perfum demostrant que, almenys el sentit de l’olfacte, se’ls hi havia vist afectat pel pas dels anys. Portaven els llavis i les ungles pintades de colors llampants. Anaven tal i com la seva idea de senyora arreglada els dicta.

A l’altra banda de la Rambla, s’acostava un home alt però encongit. Amagava el cap sota les espatlles i mirava el terra. La seva presencia transmetia una contradicció difícil d’explicar, ja que també era difícil d’entendre. Vestia una gavardina que li queia fins als peus, de color negre; al cap hi portava un barret de copa. El seu rostre era cobert per l’ombra i tan sols es podia distingir el color de la pell a les mans. Amb una intentava mantenir l’equilibri i amb l’altre sostenia una ampolla de vi quasi buida. El seu caminar era lent i trontollava d’un costat a l’altre, anava ebri. Quan les velles el van veure, de seguida es van inclinar l’una a sobre de l’altre i, abaixant el to de veu, especularen sobre el nou vingut. Quan el jove que seia el banc es va adonar de la seva presencia, va arrufar el front. L’home intentava esquivar les basses però quan n’evitava una enfonsava el peu a una altre. De sobte, cansat i conscient del patètic espectacle que estava oferint, es va deixar caure a les arrels d’un arbre per recolzar-se al tronc. Tan li va fer que l’esquifit quadrat de terra destinat a la vida de l’arbre estigués omplert d’aigua. En aquell moment tan sols li importava mantenir-se viu. Va recolzar el cap al tronc amb la mirada perduda i es va posar la mà a la butxaca.

Va ser llavors, quan el vagabund s’encengué el cigarro moll, que les basses, els rierols, les parets, la roba dels quatre presents i també la cigarreta molla del borratxo, es van assecar. No de cop, però amb una evolució que va durar tan sols un segon. Tots ells van veure les basses desaparèixer com si s’escolessin per un forat, tots van veure el baf que el vapor d’aigua va alçar. Es van tocar la roba, era seca, i van mirar inquiets al seu voltant. Es va fer un silenci angoixant. Era necessària una resposta, una senyal que els tornès els peus a terra, una explicació. Van tenir la sort d’estar presents quan lo possible obria fronteres. Van presenciar un succés que se’n reia de la física moderna i van experimentar un sentiment de desconcert i d’una bellesa sobrenatural que no van saber gaudir.

L’home de la gavardina, després de la tensió que li havia provocat aquell estrany esdeveniment, mica en mica es va anar relaxant. Primer va mirar l’ampolla de vi i en va llegir les característiques. Llavors va mirar el rellotge i després de fer una calada a la cigarreta assecada, va fer l’últim glop de vi. Es va aixecar com va poder i, trontollant d’un costat a l’altre, va marxar amb la seguretat de que l’alcohol li havia jugat una mala passada.

La vella de l’arbust al cap, quan va tornar en sí, va agafar lentament el té i se’l va endur a la boca. Va fer-ne petits tastets i va mantenir la tassa una bona estona en contacte amb els llavis. El té s’escolava lentament entre els seus òrgans interns, sentia el recorregut de l’escalfor dins el cos. Les dos es van observar detingudament, amb neguit però en silenci. Intentaven descobrir quelcom en l’altre fins que de sobte, una d’elles, amb moviments d’allò més fràgils i amb la mirada inquieta, va preguntar a l’altre per l’artrosi.

El jove que seia al banc es va quedar com un estaquirot durant uns deu minuts. Els ulls no sabien on mirar, no hi havia cap punt visible i causant de tot aquell assumpte. Tot era sec, i feia tot just uns segons, tot era moll. Mil idees li van recórrer l’enteniment fins que en va trobar una que el va tranquil·litzar “avui no he dormit, necessito descansar”. Va exagerar un calfred que li va recórrer les cervicals i va recordar que s’havia d’encarar a un tema el qual no en tenia gens de ganes. No sabia com fer-ho, tenia por, era un punt veritablement important que, tractat de forma incorrecte, podria convertir-se en catàstrofe. Es va alçar i va emprendre el camí cap a casa pensant com encetaria el tema.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Oriol Sort

2 Relats

0 Comentaris

646 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor