21 de Novembre

Al principi pensava escriure't una poesia d'amor, un d'aquells poemes que t'enterboleixen la vista, t'endolcen la mirada, i et fan tremolar la parla, però després he pensat que poesies d'amor ja n'havia escrit, quasi totes inspirades en tu, i tampoc sabia si seria capaç de crear-te tanta emoció. Després, vaig pensar quin regal fer-te: Colònia? Massa típic. Roba? Massa arriscat. Un rellotge? Massa car. Llavors, de sobte, ho vaig saber. Ja ho tenia! Et regalaria quelcom més enllà de la infinitud, més enllà d'allò material, més enllà fins i tot del poder adquisitiu. Volia regalar-te alguna cosa que poguessis dur sempre, a la memòria, pintat en un somriure, transmès amb la mirada. Quelcom tan delicat i petit que no t'ho poguessin robar, que no ho poguessis oblidar. Volia que fos tan especial com tu per mi, alguna cosa que tan sols es pogués regalar un cop, irrepetible, inigualable. Et regalaria allò que és tan important per mi com la pròpia vida, quelcom significatiu en mi, un tret característic de la meva personalitat: la meva alegria. Així, amor, et regalo els meus somriures més divertits, més picards, més innocents, més sincers, més amplis, més meus. Però, com bé saps, els meus somriures els regalo sempre, a totes hores, a tothom, així que no seria un regal exclusiu per a tu. Vaig seguir buscant, i vaig trobar una possible solució: un trosset de poema. Buscant dins meu, mirant dins els records, la imaginació, el lloc on guardo les emocions, dins la intel·ligència, vaig trobar un vers simple i humil, que t'escric: "papallones d'aire m'acaricien la pell seguint els teus dits." I llavors vaig preguntar-me si allò seria poesia, i des d'un racó dels meus prestatges va venir a buscar-me el record recent d'una relectura:

"¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú."

Així suposo que sí, que seria poesia... Però no em conformo tan sols amb un vers, m'agradaria dedicar-te tot un poemari, perquè t'ho mereixes. Dóna'm una mica de temps...
Però els regals no s'acaben aquí. Te'n recordes d'aquella butxaca on hi tinc de tot? Doncs tria el que més t'agradi i serà teu.

Nin obre bé el cor, perquè t'hi pugui cabre tot l'amor que tinc per tu. Prepara't per rebre una bafarada d'aire fresc, que et permeti volar i allunyar-te dels problemes i la tristesa. Et regalaré llum quan la foscor t'atrapi, somriures quan els llàgrimes aflorin, les meves mans per si necessites que et guiïn, totes les espatlles que vulguis per si t'ofegues. I permet-me regalar-te un petit consell:
" No tinguis mai por de ser qui ets, ni de fer el que sents, triïs el camí que triïs seré amb tu, per ajudar-te a seguir caminant, a mantenir els ulls ben oberts, a alçar-te ne nou, a somriure altre cop."
A voltes penso que potser, amb la meva presència, les meves carícies, les meves besades suaus i les meves paraules a cau d'orella no n'hi ha prou per a fer-te oblidar l'amargor. Llavors, et regalo la meva "Recepta", per si en algun moment necessites quelcom més que un somriure al costat.

I ja no sé què més dir-te. Tan sols donar-te les gràcies per aquest any que hem viscut junts, perquè has aconseguit treure el millor de mi, m'has ensenyat altres punts de vista, móns que no creia possibles, altres maneres de somriure...
Ara no m'imagino la vida sense tu, i no sé si això és bo o dolent, el que sí que és cert és que tinc una sensació que m'oprimeix el pit si no et dic a totes hores que t'estimo. T'estimo nin. Ho saps oi? Espero que puguem passar molts més anys així. Gràcies per tot.

Si mai necessites res... no cal que t'ho digui, no?