Zheler (actualitzat 06/2011)

Un relat de: Nebert
Beourps no estava mai per hòsties, cosa que no volia dir que no estigués sempre allà on hi havia hòsties. Aquell dia estava en el Bar Joke Noke vestit amb el seu típic vestit de submarinista (patint com sempre pel canvi climàtic) i el seu arpó de gama alta. Tres busca-bronques habituals el miraven dissimuladament amb cert respecte desde l'altre punta de la barra. Beourps ho sabia i ho apreciava, no hauria volgut per res del món que haguessin deixat de donar-li el tracte habitual en aquell lloc, havia de passar desapercebut.
Almenys tot lo desapercebut que es podia passar amb un vestit de submarinista i un arpó de gama alta.

El Bar era un tuguri tuguriós, un lloc de mala mort pels entesos en morts. L'estància era plena de petites taules de fusta innocents envoltades de grans criminals culpables. Molts d'ells mirant encuriosits, amb certa atenció poc saludable, cap al nouvingut d'estranys hàbits indumentàris. Clar que altres criminals, menys educats, directament el senyalaven amb el dit mentre es xiuxiuejaven alguns comentaris que, si rebien l'aprovació dels seus camarades, ben aviat serien dits en veu alta.

Jack era el propietari d'aquell niu de corbs d'ungles afilades. Era un home gros i alt amb el cap completament llis. Li encantava fer bromes i crear gresca amb els nous clients que tenien la desgracia d'entrar en el seu local. Així que no tardà en apuntar-se amb un somriure d'orella a orella al nou espectacle de la nit.

- Unas barritas de merluza, capitan Pescanova?
- Mejor unas patatitas bravas, Mr Propper.

La gent del local havia rigut més o menys igual en els dos comentaris. Allò segons en Beourps era un empat tècnic. Per una part havia aconseguit una petita reputació, la suficient per no ser l'imminent objecte de mofes de tot el local, per altra part el barman no s'hauria quedat content, voldria la segona part de la funció. Tot allò era una fotuda prova d'iniciació.

- Hueles a pescado, amigo. Y sabes qué hacemos aquí con los pececitos como tú?
- Diga-li al meu amic... - digué en Beorps mentre apuntava amb la punta del arpó la cara del pobre desgraciat.

Dues frases, un moviment ràpid i una actitud. Aquestes eren les 4 incògnites de l'equació que tenia com a resultat la seva integritat física. Pels brams i rugits que sortien de les boques dels corbs salvatges, semblava que havia resolt correctament l'equació. Mínim un notable. Respecte a en Jack, nomes tenia dues opcions: Arriscar-se a que fos un autèntic grillat, dels que tant freqüentaven aquell local, i continuar donant la murga o donar l'aprovació i la benvinguda a un nou client.

- Tranquiiiilo amigo!! Sólo estava bromeando, dile a tu arponcito que se relaje. - va dir en Jack mentre mantenia els braços en alt i donava un pas endarrere.

Beourps guardà l'arpó a la seva funda, al costat de la cuixa dreta. Mai havia sigut partidari de forçar les coses al límit, mai sabies com podia reaccionar una persona contra les cordes, normalment treien el millor d'ells mateixos. Ell mateix n'era un bon exemple. Justament perque estava al límit havia anat a parar a aquell racó i havia de fer el què havia de fer. Perque ho havia de fer, no? Sinó qui? Definitivament ho havia de fer...

Les patates braves arribaren en pocs minuts, calentones i salsejades. Beourps les agafà i s'acostà als 3 espècimens de l'altra banda de la barra. Segué tranquil·lament en una cadira lliure al costat d'ells. I degustà una de les patates mentre mirava les ampolles dels prestatges.

- Bones nois, que tal van els negocis? - digué Beourps sense ni mirar-los.
- Qui ets tu? - digué marcant de fàstic cada una de les paraules el més atrevit dels elements.
- Un que sap què us porteu entre mans. - digué en Beourps mirant-lo fixament. Una estona de silenci. Cares preocupades i recriminatòries entre els tres individus.
- Tu no saps res - exclamà el mateix d'abans mentre s'aixecava de la cadira aïrat. - Fot el camp d'aquí!
- Calma amic meu - digué en Beorups mentre l'obligava a sentar-se posant-li la mà a l'espatlla -no voldràs que tot el bar s'enteri dels vostres negocis, no?
- Què vols?
- El mapa, sencer i amb tots els detalls. - això definitivament els havia matat. La cara de sorpresa i de por, juntament amb l'atenció que li professaven ara mateix no es podia pagar ni amb una mastercard.
- Com ho saps? Perquè el vols? - mig tartamudejà l'home.
- No fa falta que sigui l'original. Demà al matí sobre l'edifici Kheiston, ja els he avisat, us deixaran entrar i us guiaran fins a dalt. Us sembla bé a les 9? Jo no diria que no, nois. - digué en Beourps mentre s'aixecava de la cadira i demanava el compte. Si no els havia impressionat lo del edifici Kheiston, poca cosa mes podia fer per impressionar-los, pensà.
- Qui ets!? Tu no ets de la bòfia... - exclamà aquest cop l'home que estava més lluny.
- Sóc molt pitjor que els de bòfia, creu-me - digué en Beourps mentre acabava de pagar i marxava del local.

Beourps havia complert. Es mereixia una feliç retiradeta fins l'endemà al matí. Li caldria fer una trucada i quatre cosetes més, però la part d'acció del dia ja s'havia acabat. Així que es dirigí al seu piset de 150 metres quadrats amb vistes a la platja. Mai havia considerat ni consideraria aquell piset com casa seva, però no es podia queixar de res, tenia de tot. Entrà al pis, es tragué les botes, es posà roba més còmode i passà una plàcida tarda veient pel·lícules descarregades d'Internet. Demà seria un altre dia.

Eren les 8 del matí. Beourps lluïa un elegant vestit d'etiqueta. A aquella altura el vent bufava amb força. Els seus cabells castanys es movien amb força sense desfer-li el pentinat. Els ulls blaus miraven la porta que duia al mirador d'aquell singular edifici. L'edifici Kheiston tenia una altura de 505 metres, 66 ascensors i 101 plantes. Per arribar al mirador, a més, disposava de dos ascensors especials, els quals podien arribar a una velocitat de 1000 metres per minut. Ara en Beourps mirava el cel, sabia que encara quedava una hora per que vinguessin aquells individus, però gaudia mirant el cel, allà dalt, en algun lloc hi havia la resposta als misteris que buscava.

Un soroll el despertà de les seves cavil·lacions. Algú estava obrint la porta. Mirà el rellotge, eren tres quarts de nou. De la porta sortiren quatre individus, els tres que en Beourps havia conegut al bar i un altre que duia vestit d'etiqueta. L'home que vestia com ell és deia John i era un vell conegut d'en Beourps.

- Bones Beourps, aquí tens els teus convidats. - digué en John, mentre deixava adelantar-se educadament als tres homes.
- Gràcies John, et dec un favor.
- Cap problema Be, us deixaré aquí sols i no deixaré entrar a ningú. Fins després. - just acabada la frase es dirigí a la porta.
- Fins després Jota.

John tancà la porta. Els tres individus restaren en semicercle al voltant d'en Beourps expectant.

- Els mapes.
- T'hem investigat. Perquè vol, un submarinista buscador de tresors antics, aquest mapa?
- Suposo que... per formar part de la meva col·lecció de coses curioses. - diguè en Beourps amb un somriure descarat en mig de la cara
- No ens espantes, no ets més que un submarinista adinerat, perquè hauríem de donar-te els mapes?
- Si no us espantés gens ni mica, no hauríeu vingut fins aquí. El que no entenc és que, si us penseu que sóc un trist submarinista innocent, hagueu vingut fins aquí arriscant-vos a trobar una redada policial.
- Si ens haguessis volgut dur a la presó ho hauries pogut fer ahir a la nit tranquil·lament.
- Correcte, però si pensesiu que sóc una persona innocent no hauríeu vingut aquí avui.
- Diguem que una persona corrent no es dedica a encanonar a en Jack amb un arpó. A més....
- Al gra, els mapes. - interrompé bruscament en Beoups.
- No has respost la pregunta màgica, perquè te'ls hauríem de donar?
- Ah, això, entenc. Doncs perquè el meu amic és darrera la porta amb un mòbil i, si no em doneu el mapa, en un minut trucarà a la policia. Ah, i no us molesteu en intentar obrir la porta, és tancada desde dintre i és d'alta seguretat. Hola john! - digué saludant a la porta - Ens veu a través de l'espiell. - explicà somrient.

L'home que havia estat parlant fins ara, i que estava un xic mes adelantat que els altres es posà la mà dins la jaqueta. En treguè un bloc de documents de diferents mides plegats per separat. Allargà la mà cap en Beourps. En Beourps agafà els documents, els obrí parsimoniosament i examinà el contingut, al seu ull semblaven correctes. Com a mínim no podia distingir-hi cap discordança amb les dades que coneixia, a més tenien molts detalls i notes annexades.

- No hi ha res més? - digué.
- No, això és tot. - digué sorprés l'home.
- Molt bé, podeu marxar. John, obre!!!

La porta s'obrí. Els tres individus sortiren. La porta es tancà.

En Beourps, es recolzà a la barana. Mirà cap abaix, cap als puntets negres que es movien pel carrer. -Hi ha més de 400 metres- pensà. Se li va acudir que hi havia una curiosa relació entre el poder i l'altura. Al cap i a la fi només les persones realment poderoses podien permetre's edificis com aquell. Sempre s'havia sentit més partidari del poble, dels d'abaix. Però per ajudar als d'abaix s'havia de pujar molt amunt. En Beourps no sabria on col·locar-se, no estava abaix ni amunt. Era relatiu, molts l'haurien col·locat amunt i molts altres avall. Poca estona després en John el despertà de les seves cavil·lacions.

- Ja són fóra.
- ... Endevina a què em dedico John.
- Buscador de tresors?
- Exacte, John - digué amb un somriure.
- Jo em preocuparia una mica més per a què es dedicaven ells. - digué seriosament en John
- Anaven armats?
- Un si, hem hagut de confiscar-li l'arma.
- S'ocuparan d'ells?
- Segurament si.
- Quan tardarà en Dremer a venir aquí?
- Cinc minuts o menys, i tinc l'ordre de no deixar-te sortir.
- Ok, perfecte, tanca la porta i entretenint-lo tot el que puguis.
- L'últim favor Be. - digué i tancà la porta darrera seu.

No tenia molt de temps. Desplegà i enrotllà els mapes que tenia a les mans. Un cop enrotllats els lligà dolçament amb un llaçet i s'acostà a una de les plantes que decoraven el mirador. Estaven en un test de pedra rectangular amb quatre potetes d'escasa altura. Examinà la part de darrera del test. Una peça metàl·lica enganxava el test amb la barana. Treguè un tornavís de la jaqueta, i desarticula la connexió de ferro treient quatre grans cargols. La peça caiè a terra. Estira amb força el test amb les dues mans i al cap duna estona aconseguí fer-lo girar uns 45 graus. Sota el test sobresortia un tub metal·lic perpendicular al terra. La part posterior del tub estava tapada amb una reixeta. Descargolà la reixeta. Introduí els mapes pel tub i aquests caieren amb implacable força de gravetat. Un cop enllestit, ho deixà tot tal com estava originalment. Ja no calia patir pels mapes.

En John havia fet correctament la seva feina. Estava donant tot tipus d'explicacions a en Dremer sobre perque havia permès que tot allò passes quan obrí la porta en Beourps. Els dos el miraren i en John es relaxa una mica. El seu substitut per rebre la bronca havia arribat, i era mes culpable que ell.

- Beourps, - exclamà en Dremer - aixó ha arribat massa lluny! Més ben igual els permissos especials que t'atorgui A, el teu accés a aquest edifici serà totalment vetat a partir d'ara mateix! No hauries ni tan sols de poder accedir en aquest edifici i oses portar gent armada per tindre converses secretes! Imperdonable!

Mentre en Dremer seguia escupint tot el rencor que tenia acumulat durant feia temps, en Beourps s'adona que hi havia dues persones mes en aquella petita estància que tenia accés a un dels ascensors que duien al mirador. Les dues persones l'estaven observant i semblaven òbviament a les ordres d'en Dremer.

- M'estas escoltant Beourps!? Ara mateix informaré A perquè et tregui cadascun de tots aquests permisos especials que el senyoret Beourps té. - digué recalcant cada paraula amb tot el rencor que era capàs de vomitar - Vincent, Walt! Feu-lo fora de l'edifici, sense cap tipus de tractament especial!

Els dos homes, agafaren fortament en Beourps pels braços i l'acompanyaren l’ascensor. El que tenia mes cara de Vincent premé el boto 0. Mentre les portes es tancaven en Beourps aprecia la impagable cara de pomes agres d'en Dremer. L'ascensor baixa molt ràpid deixant-los una estranya sensació de vertigen. Un cop a la planta baixa, els dos homes registraren en Beourps a consciencia i el passaren pel detector de metalls. Creuat el detector hi havia la sortida. Per primer cop a la seva vida, aquella porta era de direcció única.

Havia sigut un mal dia per a en Beourps. Cert que havia trobat els mapes, inclús li havien deixat endur-se el tornavís, però li havia sortit massa car. Per dir-ho d'una altra manera, era com si estigues jugant al joc del penjat i per endevinar la primera lletra ja li haguessin dibuixat el cap. En Dremer estava fent investigar aquells tres, i tard o d'hora descobriria quin camí portava en Beourps. No nomes en Dremer, els seus superiors i qui fos que estes per sobre dels superiors també ho sabrien. I farien l'impossible per parar-li els peus. Aquella nit tindria que compartir experiències amb Zheler. O almenys tot això era el que pensava en Beourps en aquells instants.

Beourps anà al seu piset. Es posà el vestit de submarinista amb les seves pertinents botes. Agafà l'arpó i sortí del piset en direcció al port. Prop del port hi havia una estància amb taquilles. En Beourps introduí una clau a la taquilla 202. Dintre hi havia uns peus d'ànec. Es tragué les botes i es posà els peus d'ànec deixant les botes a la taquilla. Cinc minuts després estava al port, un metre sobre el mar, sobre una superfície de pedra dura. Davant seu s'extenia tota la zona portuària, un pas davant seu hi havia el buit. Mirà el cel, mirà el mar sota seu i saltà.

La profunditat del mar fou penetrada per un home amb vestit de submarinista. L’aleteig de les aletes l’endinsaven en altres medis. La pressió de l’aigua transformava el seu entorn. Bussejà paral·lelament al mur de roca que el separava d’un altre món. Més avall una enorme canonada cilíndrica feia veure que era un abocador de residus de la ciutat. Beourps entra dintre i bussejà en la semi-foscor fins una porta enreixada aparentment desgastada pel pas dels anys. Introduí una petita clau en un oxidat pany i la porta grunyí mentre s’obria. Un cop dintre s'assegurà de tornar a tancar bé la porta.

El conducte era molt fons, després de 10 minuts d'agonic esforç en Beourps vislumbrà una comporta. La comporta abarcava tot el conducte i el segellava completament. En Beourps girà una gran manovella i l'obrí. Dintre l'esperava una sala de descompressió perfectament equipada. La forma de la sala continuava sent cilindrica, revestida de diversos materials plàstics de color blanc i uns orificis de disseny formats per diverses capes de plàstic de diversos colors que servien per expulsar l'aigua a pressió a través de petits conductes. Beourps premé un boto mig ocult entre les parets de la sala. La pressió baixà paulatinament i al cap de poc el nivell del aigua començà a baixar fins a buidar la sala. Estava arribant...

Darrera la comporta l'esperava un comfortable vestuari, amb les seves taquilles, la seva pica, el seu mirall, el seu lavabo, la seva dutxa, etc.. La sala era de planta cuadrada, 2 metres i mig d'altura i al fons en linea recta amb la comporta tenia una petita porta. Beourps, exhalà i descansà, mentre deixava el seu vestit de submarinista en una taquilla. Agafà una gran tovallola i es dutxà mentre xiulava una alegre canço. Per fí es podria relaxar una miqueta després de tota aquella capbussadeta. Un cop dutxat es vestí amb roba comoda que hi havia a les taquilles i obrí la petita porta.

Una gran sala l'esperava a l'altre banda. Un autèntic loft de forma rectangular i 60 metres cuadrats. Un loft perfectament equipat amb una gran cuina, un menjador, i un dormitori. A falta de finestres amb vistes al mar tenia una misteriosa porta metal·lica en un dels seus extrems. Aquell loft era la veritable casa d'en Beourps, era aquí on es retirava a meditar i on prenia contacte amb Zheler amb mes tranquilitat. Pero abans de relaxar-se en Beourps volia satisfer la seva curiositat i comprobar si les coses havien funcionat tal com volia. Agafà una cadira de la taula del menjador i la col·loca al bell mig de l'estancia. Pujà sobre la cadira i mirà cap amunt. Observà un tub metal·lic tapat amb una reixeta que sortia del sostre. Descargolà la reixeta i uns documents caieren directament a la seva mà. Els documents estaven lligats dolçament amb un llaçet, el correu havia arribat sa i estalvi pel conducte de ventilació.

Beourps, es passà una estona estudiant els mapes, el que es portava entre mans no seria gens fàcil. No tenia temps per perdre, així que va fer una pasta oriental pre-preparada que nomes requeria cinc minuts de cocció i la devorà en pocs minuts més. Un cop enllestit, es dirigí al seu llit mentre es treia la roba mes feixuga quedant pràcticament en calçotets. Dintre d'un dels calaixos de la seva tauleta de nit hi havia una xeringa i un envàs amb un líquid acabat amb el prefix zepam. S'injectà uns quants mililitres de la substancia i es deixà caure sobre el llit. Aviat obtindria claredat.

- Fí del primer capitul -







No estava per osties i punt. Tenia enfundada una pistola de 9mm entre les costelles i la jaqueta i allò la feia sentir segura i poderosa. No li feia falta usar-la per tenir la gent a la seva mercè, nomes tenir-la o ensenyar-la ja era poder. Ademes tenia molt mala ostia, i nomes amb la mala llet que tenia ja podia aconseguir tot el que es proposes.

Els carrers eren cada cop mes estrets, però ella seguia caminant amb determinació cap al seu objectiu. Tenia ordres de matar, i fins ara mai havia fallat cap misio que li haguessin encomanat. Aquell cop seria diferent, coneixia el seu objectiu personalment i havien treballat junts en varies ocasions. No seria agradable matar en Beourps.

Odiava el caire mistic que sempre prenia en Beourps al encarar les seves investigacions, tot i que en general sempre s’havien dut força bé. Be era l’encarregat de dur-la al cau de l’enemic i ella era l’encarregada de la feina bruta. Ell podia ser molt inteligent i espavilat per moure els fils i descobrir coses en el seu món de Sherlock Holmes, però si no fos per ella ja l’haurien pelat 40 vegades. Ironicament li havien encarregat pelar-lo a ella. Cuanta feina inutil, cuanta gent inutil. Sempre havia pensat que els seus superiors, no eren mes que uns hipocrites amb deliris de grandesa, i allo li confirmava plenament. Deu putos anys amb ordres e imposicions i dubtes sobre els seus metodes i la seva professionalitat, i ara li deien que mates a la persona que tan bé havia hagut de protegir. Tenia ous. En el fons ja ho sabia, tan poder, tants diners, tan secretisme pero no eren mes que uns idiotes que necessitaven els seus serveis per corregir les seves cagades. Quan tingues diners suficients, desapareixeria i no li tornarien a veure el pèl.

Al fons del carrero hi havia una porta tapiada amb quatre fustes velles i corcades, clavades amb claus nous i relluents. Arrencà les fustes i entrà en aquell estrany i antic habitacle. No eren ni deu metres cuadrats, pero ben farcits de capses, fustes, ferros i porqueria. Després de 5 minuts d’esforç conseguí remoure suficients trastos com per veure la trapa que s’ocultava sota tot allò. Molt típic d’en Beourps pensà. No es podia queixar amb el company que li havia tocat treballar, cert que era un flipat de la vida en cuestions filosofiques, mistiques i extrasensorials, però també era un tipus intel·ligent i precabut que sempre es guardava unes quantes cartes a la màniga. La trapa duia a unes argolles metaliques que feien d’escala i conduien a la foscor mes absoluta. Però el pitjor no era la foscor, era la nefasta olor que sortia d’aquell forat. Sens dubte allò conduia al clavegueram de la ciutat. Aviat ho pogué comprovar per ella mateixa quan baixava per aquelles humides nanses de ferro. Amb la vista una mica mes feta a l’obscuritat podia observar com el tunel del clavegueram s’extenia en totes dues direccions obligant-la a elegir un camí. Un cop amb els peus a terra, treguè una lanterna i enfoca el túnel. Dos voreres, una a cada banda, obrien camí a un riu de residus de tota clase provinents de la ciutat. Desenrosca el mapa que tenia guardat a la butxaca del pantaló i l’enfocà.

El mapa no era díficil de seguir, la pudor i les rates impossibles d’evitar. La xarxa de túnels del clavegueram era infinitament mes complicada del que mai hauria pogut imaginar. Cada cop que la llum de la lanterna arribava a nous racons, veia noves rates que fugien de la llum encegades. Mentre caminava maleia cada segon que tenia que sofrir en aquell infern de rates i merda. De repent trepitja una rata i no tinguè temps de reaccionar, entre equilibris i moviments de braços li relliscà la lanterna de les mans i caiguè al canal de residus. Lluità per no tragar-se cap glop del torrent de residus liquids de la ciutat, mentre intentava posar-se de peu sense que se l’endugues mes enlla la corrent. Merda, merda, merda!! xisclava el seu cap mentre es posava d’empeus. S’agafà a la vora del canal i pujà al voraviu. Per sort la llanterna no havia caigut al canal.

Allò no estava anant gens bé, fins ara havia sigut molt professional sempre en la seva feina. No cometia errors ni es deixava anar per emocions, i ara aquell dia l’estava cagant de mala manera. No podia deixar de pensar, perque cony li estava passant això mentre intentava tranquilitzar-se i romania en silenci apoiada a la paret del clavegueram. No podia permetres més errors, els seus pensaments unicament tenien que anar enfocats a trobar en Beourps el més aviat possible, abans que qualsevol altra persona, deixant el mínim rastre possible. De moment acabava de deixar un bon rastre sonor i amb tota seguretat s’en enduria amb ella un bon altre d’olorifer.

Lo pitjor vingué quan necessità treure el mapa i observà que estava parcialment descolorit. La tinta havia aprofitat la remullada per extendre’s sense pietat pel mapa. Encara es podien entendre certes parts del mapa, pero seria molt més díficil interpretar-lo. Varis pensaments negatius van començar a creuar la seva ment intentant atormentar-la per la seva cagada, però ella ja s’havia posat en el paper que li tocava. Descartà tots els pensaments i continuà inflexiblement en la seva tasca, trobar en Beourps.

Trenta minuts després, mig perduda, sentí una veu en la llunyania. S’acosta a la zona, gira el cap per una cantonada i veié un vell conegut amb una pistola davant una porta metal·lica.

Era el seu moment, era la seva fotuda feina, era el moment collonudament o ovariament adequat, com diria ella, per disparar. No ho pensà ni 1 segon.

- Fí del segon capitul -




Mils de persones s’ofegaven als seus ulls. Sortien per les finestres, patalejant i movent els braços en busca de l’aire que els faltava. Molts nadaven buscant la superfície, pero cap d’ells arribava. A mig camí tots deixaven de moures i començaven lleugerament a caure, perdent la seva forma recta que buscava la sortida i adoptant una forma mes macabra en forma de V mentres els seus cossos exhalaven les ultimes convulsions.

- POC! POC! POC! - En Beourps es despertà tot suat i cansat entre pocs pocs pocs de porta metal·lica. Algú estava picant a la porta metàl·lica. Ningú hauria de picar a la fotuda porta metal·lica. Aquell indret era màgic i especial, estava especialment dissenyat i construit per estar tranquil i a soles. I ara mateix no estava cap de les dues coses. S’aixecà del llit de mala gana, mentre els repiquejos de la porta cada cop eren més insistents. Tan sols duia una camiseta arrugada i uns calçotets llargs, però el visitant no semblava tindré suficient paciencia com per esperar a que en Beourps es poses mes presentable. Agafà l’arpó i es dirigí cap a la porta. La videocamara no semblava funcionar correctament, no es veia res a l’altra banda, tot era foscor. Fos qui fos, coneixia l’existencia de la camara i l’havia tapada. Allò limitaba molt les possibilitats de l’intrús a un cercle de una sola persona. A menys que aquella sola persona, hagués decidit compartir el seu secretet a diferents altres persones. Però allò no era propi de l’Alphons que coneixia.

Entreobrí la porta amb l’arpó a les mans i algú empenta la porta de forma abrupta, deixant la porta oberta i a en Beourps un metre més enrera lluitant per no perdre l’equilibri. Efectivament era ell, l’Alphons, un home d’uns 50 anys, fort però prim amb el cabell ple de canes i un posat tot estrany. Fins aquí s’ho podia esperar, el coneixia molt bé i feia molts anys que eren companys de feina, el que el sorprengué fou el fet que dugués una pistola entre les mans i apuntes directament cap al seu pit.

- Alphons... - digué entre asustat i estranyat, mentre l’apuntava simultaneament i sense ganes amb l’arpó.
- Bon dia Beourps, has dormit bé? - aquell no era l’Alphons que coneixia. El superior amb qui feia 7 anys que treballava i amb qui sempre havia tingut un tracte especial. Aquell era un assasí que havia vingut a matar-lo.
- Que fas A? Que vols? - digué un perplex Beourps.
- Saps de sobra que m’han encarregat els de dalt, no? - digué somrient l’Alphons.
- Els de dalt? No ets tu, qui manes a l’organització? Qui hi ha sobre l’organitzacio? - vomitá Beourps, escupint les preguntes que feia anys que li varinaven al cap.
- Jajajaja, ni això saps Beourps? Jo no mano a l’organització, nosaltres som nomès les lletres. Sobre nostre estan els números i ves a saber qui hi ha sobre d’ells.
- Números?
- Exacte, igual que nosaltres som les lletres i estem ordenades alfabeticament segons la nostre jerarquia, ells són els números.
- Perque sóc l’únic que té la jerarquia sobre el seu nom real i no s’em ha asignat un nom fals!?
- Perque el teu pare, tenia molt clar quin rol hauries d’ocupar sempre fins al final dels teus dies Beourps. Mai havies d’arribar a dalt.

Allò deixa de pedra en Beourps, que baixa un segon l’arpó consternat. En aquell instant l’Alphons aixecà la seva pistola i en Beourps caigué de genolls a terra.

PUM!

Un tret perfora el cor de l’Alphons que es desploma en pocs segons al terra. Darrera seu en Beourps veié una silueta femenina aproximant-se cap a ell.

- Diana! - cridà en Beourps, mentre contemplava aquella noia de 28 anys i trets exòtics.
- Beourps, no hi ha temps per parlar- diguè ella, mentre s’acostava a en Beourps. - Més val que fotem el camp enseguida.
- Com has arribat fins aquí!? - diguè en Beours mentre la Diana l’ajudava a aixecar-se.
- No tenim temps Beourps! Han posat a disposició de tots els agents, tota l’informació que tenien sobre tu, i tots els agents tenen la missió de liquidar-te lo més aviat possible. - diguè la Diana mentre l’estirava amb ansia cap a fora.
- Espera un moment! Tinc que agafar unes coses - exclamà en Beourps mentre s’escapava de les mans de la Diana i es dirigia cap taula.
- B, collons! - es queixà ella mentre controlava pistola en mà l’intrincat laberint del clavegueram, vigilant que ningú tregues el caparró per cap de les seves múltiples cantonades.

Beourps es dirigí ràpidament cap a la taula i recollí els mapes, un cop ben plegats es donà compte que no tenia pantalons on encabir-los. Per desesperació i crits de la Diana es prengué uns bons minuts escollint i posant-se uns pantalons, recollint les seves drogues i altres utensilis i en definitiva posant-se a punt per marxar. De fet no va decidir estar a punt per iniciativa pròpia, va ser quan la Diana li va posar la pistola al cap i li va dir: - O vens o et mato jo - que va decidir que ja estava totalment a punt per marxar.

- OK Diana, no recullo res mes. Digue’m una sola cosa, us han donat informació nomes de l’accés del clavegueram?
- També vigilen el port.
- Tinc una idea. - diguè en Beourps mentre somreia a la Diana d’aquella forma seva tan especial.
- Noooooo... - diguè ella ressignada tement lo pitjor. Mentre baixava els braços i la cara esperant la tan temuda idea Beourpiana.

- Fí del tercer capitul -


En Walt, no tenia massa bon dia. Ser lúltim ximple de l’organització a ulls dels demes no era mai agradable. Sino fos perque misteriosament sempre tenia sort. Quan algu li queia malament, mai durava molt a l’organització. Sobretot després de comentar-li a A els draps bruts dels subjectes en cuestió. Per sort, per ell ningú es cuidava tan d’amagar els seus secrets o queixes davant de ve-doble. Com a mínim en alguna ocasió deixaven entreveure cap algún company, estan ell present, algun tipo de pista de la cual podia seguir facilment el fil.

Tristament, aquella era lúnica habilitat per la cual era valorat dins l’empresa, coneguda nomes per A. Les seves tasques sempre es reduien a les de menys capacitat. Tot i que sent sincers... Ja li anava bé....

L’última missió d’aquella punyetera merda d’empresa era matar el puto membre B de la propia cúpula. Cony! Si ni el B tenia un fotut contracte indefinit en condicions raonables, no volia saber que farien quan s’els acudis de prescindir del W! I tot perque l’havia liat una mica l’altre dia portant dos gamberros a l’edifici. O almenys era tot el que ell sabia al respecte.

Bé, com a mínim sembla que el tio ja s’ho olorava o havien tingut el detall d’avisar-lo i ara mateix es trobava amagat en una especie de gruta sota terra, comunicada per cloaques i bases secretes que comunicaven amb el port. O alguna cosa semblant. Poc li havien dit a ell.

Li queia bé en Beourps, feia temps que la liava i mai havia dit res a ningú. Mai li havia deixat cap pista realment fàcil o evident, pero sempre feia coses estranyes i estrambotiques, i obviament la deuria haver estat liant un pilo. Lo curios, es que per important que fos l’empresa... no tenien per costum anar tots en manada a matar els seus propis companys. S’acostumaven a utilitzar xantatges i altres tecniques per castigar les conductes de la gent que es volia fer fora de l’empresa. I en el pitjor dels casos, es parlava d’autentics rentats de cervell. Si fugien, si que se’ls perseguia i podien arribar a intentar asesinar, pero s’acostumava a donar un temps de marge en que acostumaven a entregar-se o eren capturats.

En Beourps per tant.... l’hauria liat bona. I ara ell era l’encarregat de vigilar l’entrada de l’edifici Kheiston mentre la resta d’agents es dedicava a la busca i execució de Beourps de clavegueram. Si es que... Deu meu! Tots els agents... allò era d’imbecils... si algo ho sabes... i volgues entrar a l’edifici per obtenir alguna informació o document confidencial, ho tindria més fàcil que mai. Pero, això no era gaire probable, perque tindria que ser algu de l’empresa que conegues els entramats de seguretat de l’edifici... Ademes, hauria de tenir cert nivell en la jerarquia perque sino no sabria ni tan sols que buscar... I sobretot tindria que estar torrat, o no tindre por a res, perque segurament el perseguirien per matar-lo... i saber que just aquell dia en aquell moment... l’edifici.... Merda!!!!!!! Puto Beourps!!!!

En Walt gira volta i entra corrent a l’edifici. De mentres, un estranyat Beourps ajudat de una malhumorada Diana, aixecaven una tapa de clavegueram que estava a pocs metres davant de l’entrada de l’edifici.

- Increible! - diguè en Beourps - No entenc com hem pogut tindre tanta sort com perque hagi sortit corrent justament ara! Amb lo fàcil i normal que hauria sigut que seguis vigilant i ens haguès descobert i matat si sortiem del clavegueram.... i el tio es fot a correr.... dintre l’edifici....
- Si.... realment increible... Que n’esperaves d’en Walt? És el membre de menor jerarquia de tota l’organització.... L’hauria pelat si haguès representat un problema.
- Doncs, portavem ben bé deu minuts, esperant i maleint la seva presencia... i no he vist que et moguessis un pèl, si no era per maleir la nostra mala sort. - ironitzà en Beourps.
- Pfff, tu que sabràs! Ademes, com se’t acut anar a sortir davant l’edifici! - li recriminà ella mentre sortien corrents de la zona.
- És just el que hi ha sobre el meu amagatall... és una cuestió del sistema de ventilació, veuras....
- Oh, calla!!!!!

- Fí del quart capitul -


El dia era caluros, el sol donava a base de bé per ser un dia de primavera. En Beourps i la Diana ja feia un parell d’hores que havien fugit d’escena. Havien agafat un tren i es dirigien a la capital, Drumzink. No és que a ella li fes especial il·lusió deixar tot el que tenia i perdre la feina, pero era el preu que havia tingut salvar-li la vida a en Beourps. Ho havien perdut tot els dos. Almenys en Beourps ho tenia planejat i havia fet la seva propia elecció personal. Pero ella no havia elegit res de res... i tractava l’assumpte amb una naturalitat pasmant, com en Beourps ja sabia que faria. Massa orgullosa, per admetre cualsevol sentiment o debilitat. Tot i que prou irascible com per fotreli bronca, per la bajanada que estava duent a terme segons ella. Ni tan sols, li havia preguntat que planejava, simplement els proxims pasos. Fos com fos, ella sempre estava disposada a ajudar-lo, encara que segons ella fos com a acte de caritat per redimir-se d’algun pecat molt gran que deuria haver comès en la seva anterior vida.

La vida de la Diana era un autèntic misteri per a en Beourps. Sabia que havia nascut en els paisos en guerra del tercer món, que havia tingut una gran formació militar i que això li havia permes poder tenir accés al primer món, on havia passat el dur procés de selecció de l’empresa en tan sols 5 mesos. Molt posiblement, al seu criteri, podia haver sigut lúnica o de les uniques persones en tota la seva vida, que li hagues aportat algún tipus de significat a la paraula amistat per a ella. Segurament per això no l’importava anar amb ell i ajudar-lo en la seva missió, sense tan sols preocupar-se a saber de que tractava.

Per la Diana, en Beourps era un grillat. Un autentic grillat simpatic. Li queia bé, era inevitable que si havies vist a en Beourps sortir-s’en d’alguna situació amb alguna de les seves estrambotiques idees ensenyant el seu típic somriure trapella de “ja ho sabia”, no et caiguès bé aquell home. Era un boig inconscient, pero molt intel·ligent, a la seva manera almenys. Dir-li a allò intel·ligència, potser un xic exagerat, era més aviat un bogeria lúcida que el podia convertir en una persona molt fascinant i molt perillosa. I sobretot tenia una habilitat natural per atreure segons quins problemes d’alta categoria. I justament això es el que li agradava d’ell, desde que el coneixia la seva vida s’havia tornat mil cops mes divertida. Perillosa ho havia sigut sempre, pero en un sentit de asquerosa perillositat on nomes es respirava bilis, budells i diners. Amb en Beourps tot olorava d’una forma diferent, una olor mes honorable i amb certs ideals. Així que fugir i perdre la feina, no deixava de ser una missió mes que feia amb el seu company de feina Be.

Drumzink era una ciutat amb molta més història que Selain la ciutat d’on venien. Era la capital de Turberg, un país petit però prominent, cinquena força mundial economicament parlant. Les seves principals fonts de riquesa eren el turisme i l’investigació tecnologica que sabien exportar de multiples maneres de forma extraordinariament rendible. La ciutat tenia una riquesa arquitectonica increible amb tot tipus d’eficis i zones de diverses epoques i cultures. Tenia una gran zona antiga marcada per diferents cultures i les parts mes periferiques de la ciutat s’havien annexat amb antics pobles que ara formaven part de l’inmensa urbe i li donaven a cada zona el seu caràcter propi.

Comentaris

  • Premi Catarsi de Fantasia i Terror[Ofensiu]

    Tenim el plaer de recordar-vos que el Premi Arc-Catarsi està en les seves darreres edicions pel 2011. Encara teniu temps per participar aquest darrer trimestre: octubre, novembre, desembre.

    Salutacions cordials
    ARC

  • com ja t'han dit[Ofensiu]
    Xolnir de Groc | 01-08-2011

    Tens un estil força agradable de llegir, no ho fas malament, però et cal tenir més cura amb el corrector, però la teva prosa és fluida, i això és d'agrair.
    Aquesta societat teva, tot i ser fantàstica, em sembla molt propera, el relat és amè i distret i crec que amb aquest final no tanques del tot la història, esperem més capítols, però si et va bé un consell que aquí es donen encara que no els demanis, fes-ne capítols més curts, d'uns deu minuts aprox, publicaràs més sovint, això sí, però facilitaràs que n'anem seguint la història.

    Bona feina company del fantàstic!

    Ah! per cert, si t'agrada el fantàstic, hi ha un blog vinculat més o menys amb relats en català, que es diu Catarsi i que fa un concurs mensual de terror, fantasia i ciència ficció que potser t'interessa. és una manera fàcil de posar-te a prova, segueix aquest enllaç...
    CATARSI

    Bona sort company!!

    Ferran

  • Eps XD[Ofensiu]
    Nebert | 01-08-2011

    Asies mestre per escriure'm algo, sino un se sent molt sol pensant que ningú s'ho llegeix XD S'agraeix :D

  • CAL MÉS PACIÈNCIA[Ofensiu]
    transparent | 31-07-2011

    un relat curiós i divertit en alguns aspectes, però una mica llarg per llegir en una pantalla.
    I la ciència ficció no té gaire parròquia per aquí, encara que sigui de l'estil que tu practiques.
    però no defalleixis, persevera, entra al fòrum, fes-te veure, i segur que aniràs fent amics. No ho dic per mi, que jo no estic mai pel fòrum, però sé que aquí funciona així.

    Fidel

  • Valoreu home!! dona, tu tmb!![Ofensiu]
    Nebert | 29-07-2011 | Valoració: 10

    Es que no valoreu res eee!!! XD

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Nebert

Nebert

3 Relats

5 Comentaris

2139 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00