20 Minuts

Un relat de: Celia Ávila Cañas
Tot va començar aquell dia…
Bé! Abans de continuar, vaig a presentar-me. Em deia Ruby, un nom una mica estrany, oi? Bé, és el nom que els meus pares em varen posar, així que no puc queixar-me, pitjor és el nom de la meva millor amiga (si llegeixes això, ho sent). Ella es deia Zafiro, veieu com és més estrany? Com les dues tenim nom de pedres precioses, i som millors amigues, ens anomenaven la colla pedreta. La veritat, a jo em pareixia un nom molt graciós, i pareix que no només a jo, ja que tots els professors varen començar a anomenar-nos així també.
M’heu de perdonar, jo volia resumir aquesta terrible història i res més començar ja m’estic embolicant.
Abans de començar, perquè us imagineu la història mentre la vaig explicant vaig a descriure-nos físicament i psicològicament.
Na Zafiro tenia els cabells mig blaus mig rosa i curts. Tenia els ulls blaus com el cel, no, com el mar! I el seu somriure és una col·lecció de perles. Era molt graciosa, sempre estava intentant fer somriure als que l’importaven però de vegades tenia un fort temperament. El seu estil era molt modern i colorit.
I després estic jo. Tenia els cabells arrissats i negres, però vermells a les puntes. Era 1 centímetre més alta que na Zafiro i això ja em feia molt feliç. Era alegre i amable, o això em deien, qui sóc jo per negar-ho?
Ara que ja sabeu com érem crec que ja puc continuar amb la nostra història, i la de com va començar la fi del món.
Tot va començar l’any 2020, una guerra biològica va tenir lloc entre Corea del nord i Estats Units, després Rússia es va unir. Les conseqüències varen ser devastadores, però el pitjor només havia començat. Encara no se sap qui ho va fer, però van alliberar un virus que afectava el cervell provocant la mort sobtada i després la resurrecció amb fam de carn humana. Sona a llibre de ficció, ho sé, però desgraciadament és el que va passar.
El dia que tot va començar, na Zafiro i jo estàvem de camí a l’institut, com la majoria dels dies. Però nosaltres sabíem que havia passat quelcom, perquè quan vam arribar a classe només estàvem nosaltres i un dels nostres amics, en Marcos.
-Marcos! Saps que ha passat? Per què no hi ha ningú avui?- va preguntar na Zafiro, estava molt tranquil·la, en canvi jo estava atemorida.
-No tinc ni idea, la veritat jo també m’he quedat sorprès.- Va dir en Marcos.
-Crec que millor crid als meus pares, a veure si poden venir per mi.- Això no m’agradava gens ni mica.
-Però que dius tap de bassa! Quedat, tenim tota la classe per a nosaltres tres, bé, i el professor de guàrdia. Però podem parlar, dibuixar o jugar a qualsevol cosa, serà divertit!- va dir na Zafiro. Aquesta al·lota està malament del cap, vaig pensar, però la veritat era que sempre ens ho passàvem bé junts, així que, per què no quedar-me?
I així vam fer. Vam estar dibuixant tot el dia fins que una sonora explosió va fer tremolar tot l’edifici.
-Què ha passat?- Va cridar en Marcos.
-No ho sé, segur que no ha sigut gens important...No?- Na Zafiro estava intentant tranquil·litzar-nos, però estàvem molt espantats.
-A veure nens, quedau-vos aquí tranquils, jo vaig a parlar amb direcció per a veure que hi ha estat aquest soroll- La nostra professora de biologia, n’Andrea, va intentar tranquil·litzar-nos, però no ho va aconseguir.
Jo no n’hi era capaç d’articular cap paraula. Estava atemorida.
-Ja ha passat mitja hora, perquè no torna n’Andrea?- Vaig preguntar amb les poques paraules que vaig aconseguir dir.
-Crec que hauríem d’anar a cercar-la.
-Però que dius Zafiro! Estàs boja? I si hi ha estat un atemptat? I si venen per nosaltres?- En Marcos va començar a delirar.
-Ei, ja està, anem a cercar-la i punt- Vaig interrompre farta d’escoltar les seves innecessàries queixes.
Vaig obrir la porta, i el que vaig veure em va deixar petrificada, no podia moure, no podia respirar. Fins que vaig sentir que algú m’agafava pel braç i em ficava dins de classe, tancant la porta.
-Q... què era això?- Va dir na Zafiro
-No ho sé, però abans era n’Andrea, i venia a per nosaltres.- En Marcos li va contestar, perquè jo no podia ni posar-me dreta.
-Estava plena de sang...Què era això?-Vaig dir jo, aixecant-me de la cadira on estava asseguda, mentre les llàgrimes començaven a emplenar els meus ulls.
De sobte uns forts cops van començar a sonar a la porta. En Marcos, que pareixia ser l'únic amb sentit comú, va posar taules davant la porta, per evitar que “això” l’obrís. Després es va pujar a una de les taules i des de la finestra que hi havia dalt de la porta va observar aquella cosa.
-Pareix malalta…
-Potser té el virus.
-Què dius Ruby? Quin virus? - Na Zafiro va preguntar estranyada.
-Ja saps de quin virus parl! És un d’aquests que afecten el sistema nirviós i transforma a la gent en morts amb fam de carn humana.
-Crec que has vist massa pel·lícules de ciència-ficció.- En Marcos no em creia i aquest va ser el seu error. Va obrir la porta trobant-se amb la nostra professora, ella res més veure’l va atrapar-lo i va mossegar-lo.
Jo no sabia què fer, així que vaig cridar a na Zafiro que estava tan espantada com jo.
Na Zafiro va tancar la porta deixant a en Marcos fora amb n’Andrea.
Vam tornar a col·locar les taules darrere la porta i vaig començar a plorar.
-Vaig a veure a en Marcos, ara torn.
-Què dius Ruby, moriràs! Com ell.
-No diguis això, ell no ha mort.
Vaig pujar a la taula per mirar per dalt de la finestra com en Marcos seguia viu, però la imatge amb la qual em vaig trobar era devastadora.
En Marcos estava ferit, molt ferit. Però de sobte es va aixecar i va començar a donar cops a la porta, com n’Andrea.
-En Marcos ara és un malalt?
-Crec que si…
Passada una estona i al veure que no podien entrar, els “malalts”, van deixar de donar cops a la porta.
-Ja s’han cansat.- Va xiuxiuejar na Zafiro.
-Això pareix.
Quan tot estava tranquil, van començar a sonar disparaments per tot el centre.
-Venen per nosaltres! - Vaig exclamar.
-Calla! No cridis, o tornaran.
Cinc minuts després vaig veure per la finestra de la porta com uns soldats amb uns rifles gegants registraven classe per classe, cada passadís. Fins que van entrar a la nostra.
-Mireu a veure si estan infectades, si no, portau-les al refugi.-Va dir un dels soldats que portava una vestimenta diferent, supòs que seria el general.
-Bon dia, esteu bé? Us ha mossegat algú?- Va preguntar-nos un soldat molt amigable.
-No, però al nostre amic sí. Què està passant? Què són aquestes coses? Es recuperarà el nostre amic? - Na Zafiro va començar a fer-li milions de preguntes.
-Aquestes coses s’anomenen infectats, intenteu que no us mosseguin i estareu bé. No puc dir-vos res més. Veniu amb jo. Us portaré al refugi més cercà. Podreu encarregar-vos de detectar senyals per ràdio o per televisió?
-Es clar, farem tot el que puguem per ajudar.- Vaig dir, esperant que a l’arribar al refugi i en veure que volíem ajudar ens ajudarien a nosaltres també.
Vàrem pujar a un cotxe i després de 20 minuts de silenci vam arribar al refugi. Era una ciutat envoltada per murades que mesuraven uns 10 metres, des de quan estava això allí?
Bé, ja hem arribat, deixarem les vostres motxilles al departament B, on està la vostra habitació, vosaltres dirigiu-vos al departament C, on treballareu cercant senyals per ràdio o per televisió.
-Moltes gràcies!
-Ruby, em vols explicar perquè estàs tan feliç?
-És que no ho entens?- Vaig dir-li
-No!
-Estic feliç perquè hem trobat un refugi i ens han donat treball de cercar senyals.
-I què?
-Què podem intentar trobar senyals de l’estranger i ara podrem descobrir que és el que està passant aquí.
-Tens raó, vinga, anem.
Vam arribar a una sala gegant, amb una ràdio i una televisió que estaven enganxades a una antena parabòlica que perfectament podria mesurar 20 metres.
-Ara què?- Va preguntar na Zafiro.
-Ara ens posem a treballar.
Vaig agafar la ràdio i vaig començar a canviar d’emissora fins que vaig escoltar el missatge.
-He trobat un missatge!!- Vaig cridar l'atenció de na Zafiro.
-Què diu?
-Està en anglès, però té un accent una mica estrany…
En aquell moment la meva expressió va canviar.
-Què passa?
-És un missatge que ve de Rússia, segons diuen, cap a Estats Units.
-Això és impossible…
-Diu que el coet amb els presidents sortirà cap a l’espai en deu minuts i que el míssil cap a la Terra serà soltat en vint minuts.
-Però, per què farien això?
-Perquè volen acabar amb la humanitat…- Ja no sabia ni que pensar.
-Però….Vint minuts?
-Com pot ser? No es posen d’acord en parar una guerra i si es posen d’acord en destruir la Terra? Com pot ser això…
-No ho sé, però ara mateix vaig a escriure tot això perquè si en un futur ho troben no tornin a cometre els mateixos errors.
-Bona idea! Tu escriu-lo a paper, jo ho faré a ordinador. Ha sigut un plaer ser la teva millor amiga Zafiro.
-El plaer és meu, Ruby.
I supòs que aquest és el final d’aquesta història, de la nostra curta història. De com els éssers humans ens hem destruït a nosaltres mateixos.
19:57
19:58
19:59
A reveure.
Atentament: Colla Pedreta.
Celia Ávila Cañas 19/1/18

Comentaris

  • Comentari[Ofensiu]
    dayawong | 16-02-2018 | Valoració: 8

    Bon dia, som na Daya.
    M'he llegit el teu conte i m'ha agradat molt! Esper poder llegir me contes teus

  • Comentari crític[Ofensiu]
    JulyAs | 02-02-2018 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt, té originalitat.

l´Autor

Foto de perfil de Celia Ávila Cañas

Celia Ávila Cañas

1 Relats

2 Comentaris

1097 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor