Som diferents! Capítol 2 / 2

Un taxi de Girona acaba d’arribar a la porta de l’estació marítima de Barcelona. En baixen l’Adela i l’Aurora. Mentre el taxista els dóna una maleta i una motxilla, se’ls acosta una noia.
- Que ets l’Aurora?- pregunta a la jove- sóc la Berta Pallàs.
Aquesta se la mira però no respon, és l’Adela qui ho fa.
- Sí, sí que ho és. Vostè deu ser la senyoreta Berta, l’Assistent social... ja vam parlar per telèfon, oi?
Amb el cap la Berta assenteix. Les mirades de la Berta es troben i s’inspeccionen; per part de la Berta, amb simpatia, i per part de l’Aurora, amb un elevat grau de curiositat i de timidesa que li desperta un cert temor i potser rebuig. La Berta ho copsa; en el temps que porta en aquesta feina ja s’ha trobat altres vegades en casos que ha necessitat fer aflorar tot el seu enginy i mà esquerra, ja veu que el viatge no serà fàcil. I dirigint-se a l’Adela:
- No m’imaginava, vaja, no em va dir que faria un creuer amb una companya tan maca!—mirant-se l’Aurora- ja veuràs que bé ens ho passarem—i li fa un petó a la galta.
L’Aurora, sense deixar de mirar-la l’hi torna. El rebuig potser ha fugit, però el temor encara és força present.
- Jo no vull anar a cap col•legi. Ja no sóc una nena. Jo ja treballo, sóc una persona gran. No vull anar-hi!
El comentari ha agafat desprevinguda la Berta; no sabia el grau de discapacitat de l’Aurora i acaba d’adonar-se que li havien plantejat inferior.
A l’escena l’Adela hi és com espectadora, no sap ni què fer, ni què dir, però mostra una gran tristesa al semblant. Dóna a la Berta una carpeta, notificant-li que hi han tots els documents que li caldran pel viatge, fins que es trobi amb la germana.
- Saps què, Aurora? De moment, les dues podem anar de vacances a passa-nos-ho bé i després ja anirem puntualitzant les coses, no et sembla?
Els talla la conversa un home que porta un carretó i que els recorda que només queden elles per embarcar, que ja no poden esperar més, i que vagin a entregar els papers al taulell de la Companyia Catalana de Creuers. Allà els donaran el número del camarot en què han de portar l’equipatge. La Berta així ho fa. L’empleat els hi agafa les maletes, recull el número i marxa cap al vaixell.
L’Adela s’ha quedat com petrificada, mirant la seva estimada Aurora. Li fa una bona abraçada i, al pensament, només hi té “pobre angelet meu...”
La Berta es veu obligada a separar-les. Un sentiment que en aquells moments no sap definir aflora en ella. Ja veu un treball singular a fer, diferent del que ha fet fins ara.
L’Adela ja no es veu, però l’Aurora encara branda la mà, la Berta la hi agafa i creua els seus dits amb els d’ella. Se la mira i li diu:
- Ja veuràs, Aurora, que bé ens ho passarem-- Ha sabut arrencar un lleuger somriure a la noia.


Si es pogués sospesar la il•lusió, la dels tres cosins serien de les del pes pesat. El vaixell no s’ha posat encara en marxa però ells ja floten. Només remuntar l’escala que la uneix a terra, un mariner i una marinera amb un gran somriure, aguanten un salvavides blanc com els seus uniformes, amb el nom Catalana de Creuers i, a sota, el de Costa Brava, van donant la benvinguda als nous arribats, fent-los mirar una càmera fotogràfica que els immortalitzarà en el record.
Tot seguint el grumet, els nois van observant-ho tot; en una de les parets del passadís hi veuen un mapa il•luminat, i sobre mateix de la ciutat de Barcelona un pilot oscil•lant certifica el lloc on es troba el Costa Brava. Seguidament travessen una cafeteria amb una pista de ball i els estris mig tapats de l’orquestra, la sala en aquests moments es troba buida, després es dirigeixen als ascensors que els portaran a la seva planta.
El grumet, seriós però correcte, els acompanya fins al camarot. Ells van fent tabola, ni s’adonen de la quantitat de gent que se’ls barreja, que busca també el número del seu compartiment; ells no veuen a ningú, els comentaris jocosos i les rialles els han aïllat del món que els envolta.
- Les maletes! Les nostres maletes! –la borla de colors que la mare de l’Aleix i l’Arnau els ha fet i ha posat a les nanses els ha indicat sense
equívoc quin és el seu camarot.
- Número 5666, este es el camarote de los señoritos –un jove amb faccions asiàtiques els entrega una tarja i els mostra l’interior del camarot. Se’ls mira uns segons i marxa, l’experiència li diu que no tindrà propina d’aquells joves.
- Ja, ja, ja… Ens ha dit els señoritos, ja, ja, ja… --no poden entrar les
maletes de tan riure. Per fi s’asserenen i passen dins.
Perplexos es miren l’habitació. Dos llitets separats per una tauleta de nit i damunt del que es troba a la paret, una llitera i, als peus, una taula amb la televisió amb música de fons, la pantalla dóna la benvinguda als senyors Ayats; a l’esquerra, una porta de vidre els mostra un balcó directament al mar, amb una taula petita i un parell de cadires de plàstic,
ideal per prendre el sol. Just al costat de la porta d’entrada, un armari de tres cossos i, al seu davant, el bany.
- Perfecte! Uauhhh! –exclama amn veu forta l’Arnau.
- Ostres, ostres, ostres! –l’Aleix es dóna un cop de puny a la mà, ell mateix, tot resseguint el camarot. La cara del seu germà encara es troba paralitzada per l’agradable sorpresa
- Ostres, ostres, ostres… -- fa el Narcís imitant l’Aleix—serà casa nostra? –s’eixuga la bava que li cau per la barbeta.
L’Arnau s’ha estirat damunt del llit i amb els braços sota el clatell va
resseguint tot el camarot, buscant alguna cosa o bé assaborint l’ambient. El Narcís obre la porta del balcó i com a catapultes els dos cosins s’hi abraonen.
- No! Això, no! Narcís! –l’Aleix ha estat el primer d’arribar-hi.
- Narcís, estarà prohibit sortir al balcó sense nosaltres –rumia uns instants –cap dels tres, eh! De tu, no me’n fio, Arnau! Narcís, a ell l’haurem de vigilar tu i jo, ja saps que ho vàrem prometre a la tieta quan érem al port.
- Sí que és veritat això! Arnau…--diu seriosament dirigint-se a ell.
L’Aleix es torna a mirar el balcó. En aquell moment s’hi veu un cap mirant esforçadament cap al seu. És una noia jove.
- Collons! Jo que volia posar-me moreno per tot el cos!
La noia els saluda amb la mà efusivament. Els seus gests delaten la seva minusvalia; en Narcís, encantat, li contesta molt content. S’aixeca ràpid i de cop es para, es gira i es mira l’Aleix; aquest, una mica atrapat, amb el cap li dóna permís per sortir al balcó. En fer-ho, el sol l’enlluerna de ple als ulls i els ha de tancar, no veu a terra el llistó de la porta corredissa, ensopega i surt de cop al balcó. L’Aurora, la noia del camarot veí, esclata en una sonora rialla.
- Compte, Narcís! No et xafis el nas!—diu l’Aleix.
El Narcís, una mica contrariat, agafa les ulleres de sol que li han caigut a terra, comprova que no s’han trencat, se les posa, es mira la noia i, somrient, li diu:
- M’he fotut de lloros!
- Podries haver caigut al mar –li contesta la noia.
El Narcís s’atansa a la barana, contempla el mar i, com en un acte reflex, retrocedeix.
- Ho veus, Arnau? No es pot sortir sol al balcó! El Narcís hauria pogut caure al mar–pica l’ullet al seu germà, que amb la mirada aprova la indirecta; satisfets, comprenen que sense cap problema ha quedat clar que un d’ells sol no pot sortir al balcó. L’Aleix i l’Arnau es somriuen i no els cal dir cap més paraula.
- Aurora! Què fas? –se sent una veu autoritària—no saps que no es pot tafanejar els altres camarots? No vull que ho facis més, ho sents?
El to fort amb què la persona ha parlat, ha deixat l’Aurora silenciosa; l’amonestació li ha fet sentir vergonya davant d’aquells nois que no coneix, però que li ha fet il•lusió de saludar-los com a veïns. Es gira i entra al camarot.
“Potser m’he passat…”, pensa la Berta