Som diferents! Capítol 1 /2

Capítol 1 /2

Fruits Girona, hi diu al rètol de la cooperativa de fruites de Bordils, on treballa en Narcís. Amb uns guants de color blau i una gorra amb el nom de la cooperativa PALS va posant pomes de costat, ell pensa que “les posa a dormir” dins d’unes caixes que van corrent lentament per una cinta transportadora. Un altre xicot va posant amb un etiquetador l’anagrama adhesiu a cada poma. Sempre li ha atret aquesta feina, li sembla que és una pistola i cada premuda és un tret. Davant la seva insistència, una vegada que li van deixar fer, no totes les pomes portaven l’etiqueta i això el gerent va dir que no s’ho podien permetre i va tornar a la verificació.
Està content, aviat anirà de vacances en vaixell a Roma, a veure els avis, i ho farà amb els seus cosins l’Aleix i l’Arnau. Tot sols, hi aniran tot sols. Això li ha canviat positivament la rutina. El somriure el delata i en Joan, l’encarregat, li pregunta:
- Ja deus estar pensant en la xicota, oi, Narcís?
- Jo no tinc xicota! Les noies són “burres”!
- Això no és veritat- respon la Teresa que just treballa al seu davant.- Tu sí que ets ruc! Mira estàs posant les pomes al revés!
En Joan arregla ràpidament les pomes que ja han marxat per la cinta, just abans que arribin al palet.
- Nano, no badis, si no ens pelaran a tots dos.
En Narcís li somriu i continua col•locant pomes, només pensa a fer la maleta. Es posa bé la gorra. Es queda pensatiu, me l’emportaré al creuer perquè no em toqui massa el sol i que la gent sàpiga que sóc de Pals. Se la treu i llegeix Fruits Girona, quan arribi avui a casa separaré la gorra porta el nom del poble i l’hi ho explicaré a la mare, aquesta sempre em diu que haig d’estar orgullós de ser de Pals. Sí, la Isabel també estarà contenta, avui quan em passi a recollir amb el seu home, el Noni, per portar-me a casa els hi ho diré, a ells també els hi portaré un regal de Roma.


La Ninet continua passejant per l’aeroport
- Un whisky amb gel.
Un cambrer amb moviments metòdics li posa la beguda al davant i continua esbaldint gots sota l’aixeta, sota la barra, ni se la mira; ella sí el fita, ara voldria parlar amb algú, com si li fes falta fins i tot per respirar, però el jove no veu ni intueix la mirada inquisidora. “La meva consumició deu ser la que fa cent, tanta gent al seu voltant i tothom estrany, un solitari segurament amb els seus propis problemes, no coneix ningú, igual que jo”. Amb el got a la mà fa un glop i mira sense mirar, tothom va a la seva, alguns homes al cap de la barra xiuxiuegen, segurament de feina. D’esquena al racó n’hi ha un parlant per telèfon, veu una silueta coneguda, se’l mira bé amb sobresalt... descoratjada pensa “no, no és el Bruno” , però de cop, “el Bruno! Ell! Em podrà ajudar!”
Amb el record se li suavitzen les faccions. El temps que van passar junts de jovenets a Sorrento va ser bonic. Se n’adona que irrepetible, la vida s’ha cuidat de canviar-los, sobretot a ella. La Ninet d’aleshores ja no existeix i d´ell fa anys no n’ha sabut res més. Torna a mirar-se la gent que com ella s’està esperant o desesperant.


Al majestuós rebedor de la casa, al costat de la Venus de gres, l’Aurora s’està fregant les mans, el seu tic característic. A ella no li agrada d’arribar tard a la feina, li prenen el lloc a la taula de treball i sempre li agrada asseure’s al cap damunt, prop de la finestra, el dia que algun company de feina arriba més aviat i li agafa el lloc, s’enfada i resta contrariada tota la jornada.
- Va marxeu! Jo me’n vaig!- L’Aurora no para de mirar-se el rellotge.
La Madrona vol i dol, anar a Roma a cuidar l’altra filla que dintre d’un mes serà mare li atrau, però deixar l’Aurora a casa tants dies amb l’Adela... és la primera vegada que ho fan.
Ja sap que ella, dintre la seva discapacitat, es val tota sola seguint sempre un mateix ritme: anar a la parada cada matí per agafar l’autobús que la recull per anar a la feina, o a les tardes anar a la granja de la senyora Lídia a berenar, o bé anar al cinema del costat de casa amb la Rosina, una àvia que viu sola i s’estima l’Aurora com si fos de la família..
- Sobretot, Adela, no li canviïs el fer de les coses ni els horaris, ja saps que pot fer un problema d’un gra de sorra.
L’Adela coneix molt la Madrona i fa tot el que pot per alleugerir-li la marxa.
- Senyora Madrona, marxi tranquil•la, sap? Fins i tot em fa il•lusió fer de mama de l’Aurora. El que jo sento per a ella és especial, me l’estimo tant...
L’Adela reviu imatges de les dues germanes i pensa que el millor que li havia pogut passar a l’Aurora és que l’Helena marxés a Roma. Al pensament li vénen imatges com les d’aquell dia de Reis que els van portar uns ossets de peluix a les dues; a l’Helena li va caure al petit estany del jardí i ràpidament el va canviar pel de l’Aurora que, tot i que va protestar a primeres, va acabar tenint l’osset mullat.
La Madrona amb un lleu somriure mira el seu marit. Ell li respon:
- Ara, la nena va fent la seva vida; quan nosaltres no hi siguem, l’Helena vetllarà per ella, és la seva germana i l’estima molt. I ara, afanyat! L’Aurora perdrà l’autobús!
Ja a la parada, la noia puja ràpid al cotxe i des de dalt els envia petons amb la mà, fent l’acció de bufar el palmell perquè els arribin. Somriu. Un frec de mans és el seu adéu.
Seguidament l’ Isidre obre el garatge, treu el Mercedes, i convida la seva dona a pujar-hi. L’Adela els ajuda a posar-hi les maletes i els conforta i repeteix per enèsima vegada que no pateixin, que cuidarà de l’Aurora com a un filla.
El cotxe arranca i s’allunya del Passeig de Montjuic de Girona.
L’Adela preveu que aquests dies l’Aurora viurà feliç, que ni es recordarà de l’absència dels pares. Ella li donarà tots els capricis. Ella , en gaudirà de l’Aurora, ara la té seva, l’abraçarà i la petonejarà tot el que vulgui. La senyora Madrona no li permet, tot i deixant que se l’estimi, amanyagar-la fins aquests límits. Doncs per què no fer-ho si li surten de dins l’ànima, aquelles abraçades?


El Torres està indecís, a qui envio? Aquest és un treball important... El cap de policia pensa amb quins detectius pot comptar que li facin una bona feina, “el Ros? no, massa impetuós, ho fotria tot en orris; el Ribas... no, els maldecaps dels estupefaents... no, no se’n sortiria”. El Torres va barrinant per trobar quins dels seus homes li poden fer millor la feina. De sobte dóna un cop a la taula que fa aixecar les mirades dels que té més propers, i somriu per a ell mateix, agafa el telèfon, i marca un número.
- Frederic?
- ...
- Tinc una feina per a tu.
- ...
- És molt important, i de passada fins i tot faràs vacances. N’hi ha que estan de sort.
- ...
- Tenim la missió de seguir i vigilar un paio; és l’Adolfo González, colombià, un goril•la del famós Montoya. Hem de saber què fa per aquí i què va a fer a Roma. Un treball important.
- ...
- El Montoya no s’embruta mai les mans, sempre s’aguanta sobre els fets bruts que mana fer als altres. Ja és a Madrid. Ahir va arribar de Barrranquilla i sabem que demà embarca des del port de Barcelona cap a Roma. Quan el tipus envia algú a aquest destí, segur que ja l’està esperant tota la màfia en pes. No sabem quina família serà, però interessa saber si ha connectat amb algú de o des de Barcelona.
- ...
- No, no, el teu company serà l’Amadeu Llosà, és jove, però sap el que es fa, amb la teva experiència fareu un bon tàndem.
- …
- De cap manera! Pensa que el vaixell surt demà al migdia, ja et pots preparar ràpid la bossa, que el temps no et sobra.
- ...
- Ja el poso al corrent jo mateix, l’Amadeu. Ah i cada dia vull notícies vostres! Bona sort.
Un cop penjat el telèfon, el Torres es queda pensatiu, “no sé, no sé si
hauré agafat les persones ideals per aquest marró; es poden compaginar les feines: l’Amadeu és atlètic, jove, 35 anys em sembla que té, si fa falta pot córrer i el Frederic encara que amb la seva panxa i els seus 50… però amb una bona experiència... no sé, ja ho veurem”.