2 Son, homes, principis i alguna qüestió de morfologia. Sense cafè.

Un relat de: Tonina

No hi ha dubte que és dilluns. M'he ruixat els cabells amb desodorant en comptes de laca. Tanta sort que era de nova generació, dels anomenats "antitaques blanques". Bon dia a tothom! M'agraden els principis. El principi d'una pel·lícula. Aquells primers minuts durant els quals proven d'enganxar-t'hi, els minuts precisos que et calen per adonar-te que ja l'has vista. Mira't l'alemany, saps que en fa, de voltes, aquest al·lotet. No em queix, eh? Ja m'està bé veure'l ara i suara. És una d'aquelles persones que et demanen com estàs perquè realment ho volen saber. Una vegada, un estranger em va dir que el que més l'havia sorprès en arribar aquí era que tothom et demana "Com va?" i ningú no es queda a escoltar-ne la resposta. És ben cert, no tenim el menor interès en què ens ho expliquin. Deu ser ver, que els illencs som una mica sulls. Telèfon. Un bitllet Alcúdia - Barcelona, per a qui? Molt bé, un canvi d'horari. Però per a qui? Escolta'm, estimat: aquí treballam devers cinquanta persones, si no em dius per a qui és el fotut bitllet ens hi podem estar tot lo dia. Per cert, correctíssim, aquest lo. No s'ha de confondre l'article neutre (un barbarisme. Ecs, caca!) amb l'article masculí arcaic que es conserva en expressions com tot lo dia i tot lo món. Ah... la mar. Navegar per la immensitat blavosa, mentre el sol t'acarona la pell i la brisa marina et descambuixa els cabells. Però en un iot, no en una embarcació de transport comercial. La imaginació és lliure, no? Doncs imaginem amb glamur. El principi del diaris. Aquell primer full, el protagonista, el que conté les notícies més rellevants. Davant una discriminació tan manifesta, la resta dels fulls em fan una mica de llàstima. Saben que el primer és el preferit per aclamació popular. Diuen que la secció necrològica també té quòrum. Es veu que hi ha qui és el primer que es mira. Fa un parell de dies que se m'adorm la cama. Hi ha dues causes probables. La primera: els tacons. Tan sofisticats com destructors. La segona: em pas massa hores asseguda. 8 hores (i miiitja), concretament. Podria posar-me sabata plana una temporadeta, però no ho faré. En ser vella tendré tot el temps del món per anar amb espardenyes. Podria fer una mica d'esport, però a veure qui és el valent que surt a córrer amb 37 graus a l'ombra. Jo, ja us dic que no tenc tanta moral. O el principi de les relacions. Aquell moment en què t'adones (s'adona) que estàs sospitosament massa pendent d'ell (de tu), i que la cosa ve d'enrere. Avui que tenc cobertura, no sent res quan despenj. Sembla que el mòbil i l'ordinador s'han aliat per amargar-me la vida. Però no ho aconseguiran. Ell no em cridarà i la resta pot esperar, així que no em preocupa. És el que passa quan no dones el teu número de telèfon, que no et criden. I ja sabem que el poder de la ment potser li funcionava, a n'Uri Geller, però a la resta no ens va tan bé. Tanmateix aquest principi no és amb el Calb. És un principi anterior. És un principi que comença en el xat. A tots els qui estigueu amb els cabells drets per la xaronada, dir-vos que jo també n'estic espaordida. Però què hi farem? Clar i català. Va ser així. Com a atenuant, esgrimiré l'argument que es tracta d'un xat intern de l'empresa, entre gent que ja es coneix prèviament. Un moment, ara que ho pens, més aviat seria un agreujant, perquè se suposa que el seu ús és exclusivament per qüestions laborals. "Ezto' xico' zon uno' guarro'hoy no le' viá limpiá la meza ni ná". Tribut culte a la senyora de la neteja i a la seva mala llet, tan andalusa. Constantment fot esbroncs al ramat d'informàtics i ells, molt en la seva línia d'alienació respecte dels altres ésser humans, li escriuen queixes a la pissarra del Departament de Disseny. S'està gestant una guerra. El dia que menys ens ho esperem, hi haurà batuda d'espases làser contra pal de fregar. Aquesta classe de principis són molt estimulants: com una cacera. Sotjar la presa i esperar el moment just per disparar. No parl de les relacions tal com ens les ha venudes la tradició cristiana occidental. Aquelles de per a tota la vida, en les que et lligues (atenció a la connotació negativa del verb) a una persona, li jures fidelitat eterna (un objectiu molt realista. Oh, i tant!) i amb la qual engendres un grapat de fills (més d'un, però no gaires més de tres, que està mal vist), per tal de ser socialment acceptada. Jo parl de l'amor de veres, d'aquell ple de sexe i de desig. D'un desig polit, que et vessa, que et treu la son, que et dibuixa un somriure perpetu al rostre i que et fa emmalaltir de passió. De l'amor que s'acaba. Perquè l'amor s'acaba. Sempre. Després roman l'afecte o la comoditat, segons el cas. Un al·lot. Un al·lot amb un currículum. Amb tota probabilitat, una altra rateta informàtica. Però aquest no se sembla als seus congèneres. Té un punt inusualment atractiu. Com l'alemany. Sempre hi ha individus que pateixen mutacions genètiques que els fan sobresortir de la resta de la seva espècie. I el meu cap, on és? Comença el primer circuit del dia per l'oficina. Mentre em deman per quin set sous les meves funcions han evolucionat fins a abastar les de secretària de Direcció, intent no mostrar-me intimidada quan una munió d'ullons de mascle em fiten a mesura que vaig passant pels diferents departaments. Ara, ell i jo, estam en plena partida. Per cert, ell, aquest cop, és el del xat. L'anomenarem Piticli. Per a alguna gent la lluita de la seducció és un patiment, però per a mi no. Jo en gaudesc. I, aquest cop, el meu rival és un repte. Sempre hi ha un líder i un seguidor. Ara sabrem què passa quan es topen dos líders. "Bon dia". Bon dia!? A les 11.38, després de 4 hores (i miiitja!) de ser aquí i d'haver parlat diverses vegades, ja no és hora de bondies, nin. I tu no ets forà, així que no tens excusa. És reconfortant veure que no som l'única que va com encantada per la vida. Estic convençuda que els informàtics viuen en un univers paral·lel, en algun lloc entre Star Wars i la versemblant selva amb óssos polars de Lost. Que algú mogui fitxa és només qüestió de temps. El suficient per comprovar qui és menys orgullós. Queden ben pocs moviments i algú haurà de fer escac i mat. Tenc pixo. Aquest cop seria imperdonable que em tornàs a embadalir i tornàs a dinar sense haver anat a pixar, perquè em posa nerviosa fer-ho amb una vintena d'homes a l'altre costat de la porta. Arribarà el dia que la meva bufeta no ho resistirà. Tot anirà com una seda si ens ajustam a les regles establertes: sense promeses, sense obligacions, sense retrets, sense testims. Quan s'acabi, cor net i cap net. Ni ell ni jo podrem dir que no en coneixíem les condicions. Amb el temps (i algunes sotragades) he comprovat que és la fórmula perfecta per gaudir de les relacions. O del sexe, què té més. Sexe, amor; amor, sexe. Pur, instintiu, primigeni, enriquidor, virginal. Quan falta un minut per l'hora de dinar, arrenc a córrer cap al bany. Amb passetes curtes i ràpides, mentre preg per no fotre de cul a terra. Clap! Clap! Clap! Clap! Una quarantena d'ullons m'esguarden sense parpellejar a través del vidre que em separa dels altres departaments, però jo ja estic llançada. Més d'un deu estar resant perquè me la clavi, però Déu Nostre Senyor ens ho posa més fàcil als agnòstics (o ateus, seguesc sense decidir-me) i arrib al bany sana i estàlvia, esquivant la dona de la neteja miraculosament pel camí. Finalment pix amb un total de quatre paios a l'altre costat de la porta. És el que té badar. Però almenys no n'han estat vint. Avui, sóc una mica més gran. Si seguim el pla original, amb el Piticli, sempre serà maco. Només en tendrem bons records. I un dia, quan la seva vida sigui estable i grisa, ens retrobarem, em mirarà i recordarà que un cop va estar amarada de màgia. Que varem ser especials, poderosos, desitjats. Amics, amants. Eh?! No, no, no, no. No us atureu a la meva taula. Merda. S'hi han aturat. Em molestau, al·lots. Parlau de coses que no hauria de sentir. No les vull sentir. De vegades em sent com una d'aquelles paradetes d'informació que hi ha als aeroports. Aquelles que tenen un rètol amb una i ben grossa, perquè la gent la vegi d'enfora i s'hi pugui atansar. Doncs jo som una paradeta, però de reunions. Si som a la meva taula, la reunió és a la meva taula. Si som a la sala d'edició, la reunió és a la sala d'edició. Que surt al jardí? Reunió al jardí. Vaig arribar a pensar que patia mania persecutòria. Però es veu que no. Es veu que l'atracció que gener envers els executius i les seves converses privades, s'ha convertit en la conya oficial de l'oficina. Un cop vaig sortir del bany i n'hi havia quatre que m'esperaven. No volien dir-me res, volien reunir-se. Mòbil. La meva germana francesa. No sent res. Ah, és ver, que s'ha fotut. Cla, cla, cla - cla, cla, cla - cla, cla.. i cla. La truc del fix. Com si hagués percebut el tema central de les meves divagacions, em confirma el que ja sé (per experiència pròpia) de les relacions convencionals. Que duen problemes. Problemes, problemes, problemes. Fins i tot les més idíl·liques, com la seva. No pateixis, chouchou: que avui sortim a fer un còctel i en direm quatre penjaments. Pel que fa al Piticli, tothom comença a notar que estam massa pendents l'un de l'altre. S'aproxima el moment de decidir-se. A dins o a fora. Si ell s'atreveix, de segur que el seguiré. I si m'oblida, doncs també l'oblidaré. Quin mal de cap. És possible, que encara tengui ressaca? Se suposa que amb els anys la tolerància augmenta. Però amb l'alcohol em sembla que és ben a l'inrevés. Als vint, necessites un parell d'hores per recuperar-te'n. Als trenta, tens sort si el dilluns el teu cervell ja no sura en el Lambrusco amb què el vas regar dissabte a la nit. Afortunadament, la capa de maquillatge que m'arrii al matí em permet dissimular el meu llastimós estat, si més no al primer cop d'ull. Aprofit per agrair als fabricants de cosmètics la producció d'envasos que no se semblen a cap d'altre. Cosa - que - NO - fan - ni - els - de - desodorant - ni - els - d
e - laca. No conec ningú que li agradi ser fill únic. Atès que ma mare es mostra més disposada a ser àvia que a adoptar per donar-me un germanet, m'he cercat la vida. M'he procurat germans pel meu compte. Genial. He perdut un document en el qual feia dos dies que treballava! L'ordinador s'ha posat gelós perquè avui tot el protagonisme se l'ha duit el mòbil i ha volgut fer-se notar. Ja us ho deia, és com un infant petit. Saps quan et ve una vena futuròloga (del tot prescindible, per cert) i penses: T'imagines que ara esborr l'arxiu de la paperera de reciclatge i resulta que no s'ha copiat bé a l'USB? I passa. Per ma mare, que passa! En canvi, si penses: "T'imagines que em compr un bitllet de loteria i em toca la Grossa?". Uep, això ja no passa! Es veu que només funciona en negatiu. Mmm. El Piticli ha mogut fitxa i ara, com diria un bon amic, la pilota torna a estar al meu terrat. Pobre. No sap el que ha fet. No es fa una idea del que m'agrada jugar. Sóc prou conscient com per saber que es tracta d'un joc perillós. Hauré d'esforçar-me per estar a l'alçada i confiar en què ell també hi sabrà estar. Però, ja sabeu, qui no s'arrisca no pisca. Tot i que, si complís tots els requisits, com el Calb, us assegur que no seria tan lliquera. A tot això, sabeu l'únic principi que no m'agrada? Doncs el principi de la setmana. Aquell que, indefectiblement, se succeeix amb una major regularitat. Tenc son. Darrerament, en tenc sempre. Quan finalment m'avesi a l'horari d'estiu, serà l'hora de tornar al d'hivern. I , a sobre, avui no hi ha cafè.







Comentaris

  • M'encanta[Ofensiu]
    Aurora Gamundí | 21-07-2009 | Valoració: 9

    Un relat fresc, dinàmic. M'has fet sentir com si jo fos devora tu a l'oficina.
    M'agrada l'acció que li dones, el ritme. En vull llegir més, no aturis Tonina!
    Enhorabona!