1938

Un relat de: Magdala
El dia que es van mudar al piset petit el Joan va plantar enmig de la taula un gerro de vidre. Era un regal de la seva sogra, i el va omplir amb unes violetes fresques i plenes de perfum, les flors que més li agradaven a la seva dona. La Lola va passar pel menjador i les va veure, de reüll, però va dissimular sense saber com reaccionar, amb la seva habitual incapacitat per agrair els detalls del seu home. Van passar més de set setmanes abans no li va fer veure que les havia vist, cada dissabte unes de noves. I amb una reacció que després, quan s’ho va repensar, li va semblar completament exagerada, li va plantar un petó als llavis igual que els que es feien els actors, massa lliberals, a les entrades i sortides del teatre. Amb la cara vermella va entrar a la cuina mig enfadada, molesta per haver passat per un moment tant enutjos. Però el Joan va tocar-se els llavis i encara es va sentir més enamorat, feliç com no pensava que cap home podia arribar a ser-hi. I va començar un costum que no va acabar mai, per damunt de pors, i pallisses, i crits, i plors, i gana, i penes. Mai van faltar, sobre la taula, les flors que havien provocat una reacció tant tendre de la Lola.
Anys després, amb la canalla jugant al voltant, les flors van ser testimonis silenciosos dels crits al carrer quan els veïns, espantats i esvalotats, deien que una bomba llençada per un avió havia destrossat un local a la Torrasa. Les pors de la Lola es feien realitat, el que havia esperat sabent que arribaria en un moment o altre, va passar.
Fins llavors els avions havien passat per alt la població, tot i que a Barcelona les construccions i les vides destrossades ja omplien les llistes dels diaris. Però a partir del moment en el qual l’ajuntament va veure que la possibilitat d’un atac aeri era certa, les sirenes van començar a tocar cada vegada que els aparells s’acostaven a les ciutats veïnes. I a la fressa dels carros, de les campanes i els xiulets dels venedors del carrer, es van afegir les sirenes. Un soroll esgarrifós que posava a tothom en alerta, que alimentava els malsons de tots els habitants i que cultivava una tensió que es sentia en tots els racons de tots els carrers.
Al seu so la gent corria cap als passadissos del metro, o a les afores de la ciutat, o als refugis més propers. S’ajuntaven els grups espantats, empenyent als nens. De vegades es sentien en mig de la nit, o del dinar, o dels jocs dels infants als carrers.
La Lola no. Després de tantes nits patint per les bombes una matinada havia arribat a la conclusió de que potser no valia la pena córrer cada vegada, viure amb el ay dins del cor, i va proposar-se passar la guerra com una etapa més de la seva vida. Sense tremolar-li la veu tancava la porta de casa, i jugava amb els seus fills a fet i amagar. Els feia ajupir-se sota la taula, i tapats amb les estovalles que queien pels costats els explicava contes, asseguda a al butaca. Històries que els feien riure per sobre del soroll dels aparells. La Núria, contenta de debò pel joc inesperat, cridava ben fort per a que la seva veueta es sentis, a pesar de tot l’aldarull. Els altres, amb la por dins del cos, li seguien el joc a la mare, i mirant sobretot de no tirar el gerro i fer malbé les flors, s’encongien per cabre entre les potes, i escoltaven a la seva germaneta esperant que fossin estones breus i les sirenes callessin aviat, i la pau tornés a recuperar-se, fins la propera.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Magdala

Magdala

14 Relats

51 Comentaris

2521 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
Hola, em dic Magda
Vaig començar a escriure fa una pila d'anys, després de participar en uns tallers d'escriptura creativa, encara que la meva afició venia de més enrere.
Tant se val. Un dia vaig decidir deixar-lo. Vaig pensar que mai no escriuria com els autors que m'agradava llegir, els autors que feien sortir màgia de les paraules i em segrestaven el pensament amb les seves històries.
Ha passat molt de temps i moltes vivències, i ha arribat el moment en el qual torno a deixar que les paraules surtin lliures, i incontrolables de vegades, i vagin fent i desfent al seu aire, per pur plaer.
Disculpareu de vegades les meves expressions de castellano-parlant en procés d'aprenentatge.

lomomagda@gmail.com