18:30

Un relat de: Lafadadelanit

Sé que no ajuda, però segueixo aquí, a peu de canó, amb els peus clavats al terra, estrenyent els punys i contenint-me deu de cada nou insults que embruten el meu esvalotat cap. Sé que el mèrit no és quedar-se; és una mica més, una mica així com lluitar i vèncer; tancar la porta i engolir les claus, llançar la pedra i no amagar la mà. Segueixo aquí amb la por ficada al cos, amb el gel congelant els ulls i les seves respectives llàgrimes, amb el cor tremolant, amb els somnis emmudits de cop, amb la meva llista d'errors on la vaig deixar, amb la trucada que encara espera resposta. Mira'm, ni tan sols he mogut un dit, ni tan sols he tancat les parpelles. Temo perdre l'estúpida mania de despertar-te sempre i endolcir el matí amb la teva veu entelant els meus sentits, així com temo també oblidar el dia que he de regressar a buscar-te.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: