12

Tenia 12:24' per presentar la melodia que representava que seria l'oportunitat de la seva vida. En 12 mesos no havia dibuixat ni una sola nota a la partitura. La urgència el paralitzava. Havia de pensar. Havia de trobar la solució en 12:22'.
Si ella hagués estat amb ell li hagués dit què havia de fer, i tot seria més fàcil.
Si ella no hagués marxat no s'hagués endut la seva inspiració.
Havia de marxar. Ara. Ja pensaria mentre caminés cap a no sabia on. Tancà el piano d'un cop, els papers buits que hi tenia al damunt caigueren a terra. No els plegà. Agafà les claus quasi esgarrapant la taula. Marxà a buscar notes de música nova. 12:19'
Caminà 12 minuts per 12 carrers diferents. 12:07'. Tingué set. Tenia la boca seca com la seva inspiració. Res. Entrà a un bar desert amb 12 cadires buides i esperà que algú sortís darrera la barra per demanar.
Unes passes, una noia, uns ulls grossos, uns cabells negres, un cos prim, uns pits rodons, un somriure, una veu.
―Què serà?
Ell se la mirà, tenia menys set. No era aquella que ja havia marxat. No. Era una altra.
―Vols alguna cosa?― insistí ella al cap de 12” de silenci per part d'ell.
Ell, feia una altra feina: se la mirava i la música tornava.
―Una tònica― digué finalment.
Ella preparà el vas amb el gel, tallà la llimona, els pits tremolaren.
Ell s'excità, ella ho notà.
Ell tancà els ulls per no allunyar-la amb els seus pensaments que volaven sense remei cap a sota dels llençols. Va haver-se de conformar amb la seva imaginació, la veié obrint l'ampolla i abocant la tònica al vas i el seu cap començà a cantar allò que durant 12 mesos havia buscat.
Ella somrigué, sabia què li passava. Ha sentit el mateix quan ell ha entrat. Allargà el braç i li acaricià la mà.
―Obre els ulls. Sinó no em podràs veure― digué ella.
―Com et dius?― preguntà el músic amb els ulls encara ben clucs.
―Dotze―respongué ella.
En aquell moment ell obrí els ulls i la va poder escoltar.
Li quedaven 12:00' per escriure-la tota.