12 d'octubre del 2005

Acarono l'arena amb els dits i n'agafo un grapat, omplo la mà i la deixo caure com si fos un rellotge de sorra. Mentre miro com el vent s'endú la sorra penso en ell. Em volia retenir estrènyer-me dins del seu puny de la mateixa manera com jugo amb la fina arena del mar. Ara he fugit del seu costat, ell no ho sap. Aviat començarà a fer conjectures, però al final, creurà que m'he mort.
Sabia perfectament que mai marxaria de casa sense el meu ordinador i la meva col·lecció de llibres. Però ho he fet.
Durant dies he anat rumiant la fugida. Tot, fins l'últim detall, ha estat estudiat perquè ell no em trobi mai.
Li tinc por. La seva força m'enxiqueix, M'ha fet sentir tant petita que he arribat a pensar que ja res val la pena. Fins que un dia ho vaig veure clar. Em vaig adonar que la meva debilitat li donava vida. I un dia, tot encoratjada li vaig dir que no em tornés a posar la mà al damunt. En els meus ulls, i va veure a una altre dona. I vaig ser llesta d'adonar-me'n, perquè aquella, va ser la primera vegada que li veia un punt flac.
Però qui vol una vida així? Fins quan? No volia ser la següent en engruixir la llista de mortalitat domèstica.
A casa, m'havia d'haver sentit sempre arraulida i protegida, en lloc d'això obtenia angoixa. Has vist mai deixar caure un ratolí dins d'una gàbia on hi ha una serp? Has vist els ulls de la serp mirant serenament com assaltar a sobre de la seva deliciosa presa, mentre que aquesta, l'únic que fa és donar voltes a si mateixa, sense anar en lloc. A casa, em sentia igual que aquest ratolí. Però amb una desagradable diferència, jo no em moria, i cada nit, podia tornar a experimentar la mateixa por del retolí.