11 DE SETEMBRE O INDEPENDENTISME I SEDUCCIÓ.

No vull parlar gaire de l’èxit rotund que va passar la V del passat onze de setembre. Hi he de fer referència perquè passar-hi per sobre és desdibuixar la realitat. Però ja se n’ha parlat tant i tant, que que jo torni a escriure aquí que els sobiranistes tenim el melic més perfecte de tots els melics que es fan i es desfan entre tots els melics del món probablement és sobrer. Ja ho sabem.

Ara bé, potser algú, en tot aquest souflé d’optimisme nacional hauria de tirar una mica d’aigua al vi. Recordar un parell de coses que ens són molt necessàries si volem acabant esdevenir independents i que, amb tanta eufòria, se’ns podrien oblidar i amb la conseqüència de que podríem acabar fent un pa com unes hòsties (sempre s’hi és a temps de fer un pa com unes hòsties, us ho dic com exforner).
Portem bé la força. Cada vegada tenim més força. Cada vegada som més. Cada vegada ens sentim més optimistes. Cada vegada ens sentim més valents. Això en un poble que porta 300 anys reben mastegots per totes bandes és gratificant, clar...

Però...

Però amb tanta confiança, força i tot el que vosaltres vulgueu podem caure en un enorme parany. La força que ara tenim ni és suficient ni la tenim garantida en absolut. I a vegades tinc la sensació que tenim una forta tendència a pensar que sí. Més concretament: per molt guapus que ens sentim, per molt collonuts que ens sentim, no hauríem d’oblidar que ens cal continuar seduint i que aquesta és la nostra feina més important ara mateix.

Seduir no vol enganyar algú per tal d’aconseguir quelcom des d’un punt de vista egoista i mesquí. Al menys aquest no és el sentit que mai jo li dono. Seduir vol dir intentar que aquella persona que no s’ha fixat en tu acabi pensant que si que vals una mica la pena. I això significa una gran feinada, sí, però també una feinada que s’ha de fer amb una valentia i una alegria enormes. Si no ets valent i alegre a l’hora de lluitar per tal que la persona que t’estimes es fixi carinyosament en tu, quan ho seràs?

Estem en el mateix, perquè, en definitiva, les nacions estan formades per persones. I penso algú hauria d’explicar que l’accent s’ha de posar justament això: en continuar esdevenint seductors. En lluitar per tal que la gent que encara que no pensa com nosaltres ens vegi amb bons ulls. Bona gent amb la qual hom hi estaria bé. Gent acollidora, gent capaç de cuidar-te, gent capaç de dir-te una paraula amable, gent que té com a norma un enorme respecte a tothom, una enorme empatia per tothom.

Ho he de dir perquè si no rebento. A l’onze de setembre vaig ver unes quantes coses que no em van agradar gens i que demostra que la nostra intel.ligencia emocional és molt millorable, que ens cal un curset urgent de seducció si volem continuar avançant.

I aquesta seducció comença per evitar que ens tinguin por. No ens en han de tenir perquè som bona gent i ells ho han de notar. No hi ha res més contrari a la seducció que la por. Hom s’atansa a aquell que l’ha seduït per la seva bondat, pel seu atractiu personal, per la seva generositat, per la seva simpatia, pel que sigui, hom marxa tant lluny com pot d’aquell que l’espanta. No espantem a qui volem que ens estimi, collons!

Coses que no em van agradar : no cal xiular als representants dels partits que no pensen com nosaltres. Primer perquè és una valentia manifestar-se enmig d’una multitud que no pensa com tu i això mereix admiració (qui diu que nosaltres estimem Catalunya més que ells?). Segon, perquè és molt difícil seduir algú a força de xiulets, insults i amenaces. Sembla que la viaa és la de la tendresa i l’amabilitat, no? Tampoc no em va agradar allò del “Boti, boti, boti, espanyol el que no boti”. No, això ja no toca. Ara hauríem de cridar eslògans sempre en positiu i sempre que fessin sentir a tothom que estem construint un país per a tots.

Per cert, vaig viure una escena de la que m’avergonyeixo. Una colla d’adolescent van increpar a una taxista perquè duia una bandereta espanyola. Li van dir de tot. Jo els vaig renyar però se’m van rebotar, no em van voler escoltar. Al final va resultar que jo era un tebi, ves per on. No és només que així és difícil seduir a la taxista – en sentit polític, quedi clar- és, a més, que jo no vull actituds feixistes a casa nostra. I que a mi no em serveix en absolut el que fan o deixin de fer els altres. Jo aspiro a no actuar com actuen els que actuen pitjor entre ells. I quan veig que hi ha gent entre nosaltres que cau en unes actituds autoritàries veig que tenim una colleta que no entenen res de res.

Gent, ells, els catalans unionistes, tenen por. I, per tant, el que em de fer és intentar tranqulitzar-los, demostrar-els-hi que els sabem ciutadans d’aquest país amb els mateixos drets i deures que nosaltres. Seduir-los des del respecte i l’amor, collons!