11 de Setembre de 2004

1 1 D E S E T E M B R E

Avui he anat, com altres anys, a veure l'ambient de Barcelona en la nostra Diada Nacional.

He baixat al centre amb l'autobús 16, des de la Bonanova. mirant els balcons del carrer de Balmes amb la curiositat patriòtica de veure la quantitat de banderes que s'hi lluïen. N'he contades tres, però una era molt llarga, penjava d'un balcó de l'últim pis fins al principal. Déu ni do.

A la Plaça de Catalunya ja hi havia més ambient, sobre tot institucional, amb moltes colles amb pancartes i banderes.

Totes anaven al monument de Casanovas, en la conjunció de la Ronda amb el carrer d'Ali Bey. Cap dels grups era multitudinari i el més aparent , dels que vaig veure, era el de JNC, que feien una marxa divertida d'anar i tornar , endavant i endarrera, caminant a poc a poc i, de sobte, arrancant a córrer, però només uns pocs metres i repetint aquest ritme successivament.

Davant el monument, envoltat d'una catifa de centres florals important i nombrosa i que és on es dirigien tots els manifestants, hi havia bastant públic i n'he reconegut uns quants. I he pensat que sempre sóm els mateixos.

Com cada vegada que hi he anat, s'ha produït alguna bretolada. Un "patriota" ha entrat al centre del conjunt floral per prendre la ofrena del Partit Popular i llençar-la amb força cap el mig de la Ronda, deixant malmeses un grapat important de flors.

Un altre, segurament culer, s'ha sentit animat per aquest gest i ha entrat també fins el costat esquerre del monument i també ha llençat a la Ronda l'ofrena del RCD. Espanyol, que ha tornat a la poca estona feta una desgràcia. La del PP no l'he vist més.

L'hi he comentat a un jove del moviment "Jo també em planto" que tenia al meu costat que el caliu del catalanisme no arrencava, que semblava preparat amb fusta mullada Precisament ahir al vespre vam fer una partida de dòmino al meu Club jugant-nos el sopar amb quatre amics catalans i vam parlar una mica de política amb conclusions esfereïdores. Ningú es sentia maltractat i depreciat pels castellans i tot el que els volia explicar eren velles històries que s'havien d'oblidar d'una vegada. I el convenciment absolut que ETA, Herri Batasuna i el PNV. son exactament la mateixa cosa.

Penso que el catalanisme té dues expressions ben diferenciades. Els pobles de tota Catalunya, que potser perquè han tingut una immigració més assimilable han conservat les seves essències i Barcelona, que amb un poti-poti descomunal de procedències només té un nucli amb conviccions sobre la nostra identitat , però una resta amorfa que diu que "passa" de política i, sense voler i amb innocència evident, perjudica els nostres interessos més estimats.

Els medis de comunicació han creat unes opinions generals sorprenentment d'acord amb la tendència de tornar a l'Espanya més desgraciada , aquella que va fent aquell camí "por el Imperio hacia Dios" amb les espatlles plenes de caspa. I vull pensar que aquestes polítiques deuen esgarrifar a la Catalunya interior i aquí a Barcelona no fan ni fred ni calor.

Els nostres Governs potser haurien d'alternar les batalletes amb Madrid amb programes de divulgació històrica que arribés al poble, sobretot als nuclis més indiferents.

Als que pateixen perquè no saben si la pujarem dreta, la paret, se'ls ha de dir que no es preocupin, de moment. Només tenim quatre maons i mig sac de ciment, que donen justet per fer un banc per seure, i prou.