04 Styr-Groc * * * Organització - 05 -

04
04 – STYR-GROC

O R G A N I T Z A C I O - 05

En el transcurs del viatge el dia havia millorat.
Fora de la protecció dels arbres era calorós però suportable. Però sota l’arbreda la temperatura era força més agradosa. Després d’un àpat deliciós que els havien preparat els de la fonda de Calasora, Dalroc va proposar a Mareia d’entrar en la seva ment, per mostrar-li i compartir tots els misteris que el Vell Xolnir li havia fet arribar en el seu moment. Seria com una primera lliçó, per a una alumna avançada. Durant el trànsit, va observar que tota la informació que li transferia a Mareia era rebuda amb molta més facilitat que no pas la nit passada quan ho va fer amb el Jhonha i la Irua. És habitual que en aquestes transferències d’informació vital, els dos comunicats rebin informació l’un de l’altre. Dalroc valorava que la nit anterior, en comparació, havia estat poca la informació rebuda de la parella d’amics cap a ell. Com era d’esperar, de la Mareia també sentia els coneixements que ella li feia arribar, però d’una manera diferent, els d’ella li van semblar familiars, propis, com si dins del seu cervell comencessin a obrir-se llums que havien restat apagades durant força temps i de les que fins ara no en guardava cap record.
—Hem obert una nova finestra als sentits, ara ens caldrà organitzar tota aquesta informació dins nostre, —deia Mareia.
—Tinc la sensació de què encara ens queda feina per fer, accions per compartir. Tota aquesta informació no ens ha vingut en un ordre cronològic causal, tens raó, hem d’organitzar les nostres sensacions, els sentiments, les raons i els fets que hem compartit per separat i que ara ens són propis.
—Em cal assimilar-ho, hauríem de descansar una estona.
—Tens raó, tanquem una estona els ulls.
Havien acabat la transmissió bàsica de coneixements, se sentien eufòrics i cansats, per això es van estirar sobre una estora al costat de les tovalles del dinar. Varen relaxar el cos una estona, no pas gaire, la transmissió havia estat fluida i compartien la sensació que també menys feixuga que quan es connectaven amb altres. De fet se sentien revitalitzats, com una unitat i en les arrels dels seus éssers particulars, però sentint-se més compenetrats, com si formessin part d’una articulació que anava més enllà de la realitat física. Podien percebre els batecs del cor a les temples de l’altre, en silenci i a ulls clucs. Sabien que en cada nova experiència compartida, tot els uniria més i més. Estaven encarats i somreien, no havien tancat els ulls molta estona, preferien seguir en la mútua observació, encuriosits, i en aquella mirada, es reconeixien per imatges que els unien més enllà de tota lògica. Més enllà de qualsevulla realitat que conegueren en aquells moments. No els calia tenir presa per descobrir-ne el motiu, volien gaudir del moment i viure en aquell miratge fabulós. Però els miratges no són eterns, ni aquell dia hauria de durar per sempre. Els calia recollir amb diligència tot l’aparador del menjar per tornar a reiniciar el viatge dins del vehicle planador.
Durant una bona estona del recorregut, amb els sols encara ben visibles però baixant ràpids, no els havia amoïnat trobar un lloc on passar la nit, sabien que aquells indrets eren transitats i no patien per trobar alguna fonda. Malgrat la calma i en l’admiració contemplativa dels paisatges, havien exhaurit tot el temps dels sols bessons en el seu trajecte diürn per aquelles terres, i la gairebé inexistent llum del tercer i més petit astre que brillava en el dia de Groc, feia obrir, extremadament, els ulls de la parella en la recerca.
—Els sols bessons ja fan via per l'altre costat de món —pensava Mareia en veu alta, —donant llum a la basta extensió oceànica del mar Central.
—No cal patir, no estem en cap lloc no habitat.
Quan ja creien que els caldria dormir en el vehicle o en una cabana de tela, se’ls va obrir el bosc en els seus peus.
—Allà Dalroc, —va saltar ella pletòrica d’energia vital.
—Ja era hora, —va dir tot venint de l'altre costat del planador. —Per ser la ruta més transitada entre Renà i Irinna, no es troben tantes fondes com pensava.
—Fa un moment m’has dit què...
—No et volia fer patir...
—Com ets!, però mira, està ple de vehicles mecanitzats i alguns força diferents del nostre.
—Semblen tots de transport rodat. Potser també hi ha planadors com el nostre, però d'un format diferent.
—Mira, allí es veu la ruta negre —va assenyalar un punt enllà a la seva dreta. —Amb Jhonha i Irua, tot tornant del delta Borgei, varem seguir una bona estona la ruta negra del nord, però a una distància considerable. Aquells camins segueixen les corbes del terreny, amb el planador podem tirar pel dret.
L’experiència del planador era nova per a tots dos, i ho gaudien com si fora una sorpresa, una festa que no s’esperaven, un viatge sobtat.
Varen demanar a la màquina que fes les maniobres per deixar l’aparell en un espai entre dos dels vehicles. En aquests aparcaments, moltes persones desconnecten la consola de comandament, quedant fora de control del cervell central que vigila els moviments de qualsevol mitjà de transport, mecànic o no, tan dins de Groc, com a l'espai. Però aquestes màquines també estan equipades amb sensors de proximitat que els permet salvar col•lisions imprevistes, per això mateix varen creure millor deixar a la màquina llibertat per les tasques d'aparcament. I no varen moure un muscle fins que no es van aturar tots els signes vitals de l’aparell i va obrir les comportes per sortir.
—Avança’t Dalroc. Donaré les ordres de vigília al cervell de comandament. No fos cas que obris les portes al primer que li ho demanés.
—D'acord, faig via. Tampoc hem aparcat tan lluny. Imagino que no ens pot passar res si ens perdem de vista per uns instants.
Dalroc havia baixat del planador després de besar dolçament a Mareia, que va rebre el bes complaguda. Caminava per un camí de grava tot cercant la porta d’accés a la fonda. A mida que s'atansava al punt on, per lògica, devia estar l’accés, observava que allò que tenien enfront no es podia comparar, per res, amb la fonda de Calasora. Aquesta instal•lació era molt més gran. Vista des de l’aire, tot arribant, els havia semblat veure que l’edifici tenia tres ales que compartien un espai central i amb quatre plantes d'alçada. Això últim ho deduïa tot caminant per aquell camí de sorra per on caminava, i per on la llum era minsa. Veia, però que la vegetació sorgia per tots els racons, oferint un aspecte de continuïtat i compenetració amb el bosc que envoltava l’edifici. Fins i tot, enllà on la vegetació no cobria les parets, aquella sorgia del mateix color que els troncs dels arbres, però mai amb una mateixa tonalitat, imitant clarianes i fondàries, boires i racons. Una combinació perfecta en el disseny d’aquella estructura i el seu contorn natural, estava perfectament camuflada, no podia acabar de creure que l’hagueren vist amb tanta facilitat. Imaginava que a plena llum del dia la impressió devia ser més gran, en principi pel joc de colors que oferien la refracció dels bessons.
En aquells moments, l'espectacle sorgia d'algunes petites lluminàries on suposava que es trobaven les terrasses de les cambres. Si fos així, ho imaginava com un lloc ideal per fer-hi un sopar romàntic. Eren petits detalls que donaven a entendre que no era cap miratge aquell bosc, i que dins d'aquella fonda integrada perfectament amb el seu entorn, hi podien trobar vida humana. Veient aquella obra arquitectònica basada en el camuflatge, Dalroc creia en la possibilitat que la perfecció de l’ideal dels humans no fos tan llunyana. En la contemplació seguia el camí que creia el duria fins la porta de l’entrada, però sols veia arbres i branques, no es veia cap porta, ni cap manera d’entrar-hi. Però a mida que s'acostava, l'estructura es mostrava més evident, apartant-se de la realitat del bosc, tot i que al mateix temps el feia propi, fent confondre realitat i còpia. Ja més a la vora d’on havia d’estar l’edifici, podia observar les flors que sorgien dels ara més visibles balcons, amb les seves bombetes de llum, que de lluny hauria jurat que eren cuques lluminàries del bosc.
Va començar a tustar suaument els troncs, esperant trobar-ne un que cedís a una lleu pressió, i el deixés entrar en aquella magnifica llar, com creia que devia ser per dins. En depassar un dels troncs, el camí seguia, però va trobar la seva imatge reflectida en el que semblava un mirall, però d'un color i textura tan ben trobats, que de lluny semblava part del mateix bosc. S’hi va encarar estirant la mà, i tot seguit la seva imatge es va partir en dos trossos desplaçats en direccions oposades, i una gran i groga llum va sorgir d’on havia estat aquell mirall, trencant la uniformitat que fins aquell moment havia ofert el bosc i la casa. Va girar-se, per si Mareia ja l’atrapés, però no la va veure i en aquell precís moment, amb un lleu soroll gutural, un home alt i prim tocat amb un barret cilíndric que encara el feia més alt, i vestit de color fosc, però no negre, i amb guants blancs, el feia senyals de què passés.
El seu somriure, i la poca expressió, fora del mateix somriure, li oferien el més simple gest d'acceptar la invitació a passar.
—Vol passar el senyor? —va demanar finalment. Encara, però sense obrir gaire els llavis, com si no fos el seu desig cansar se. Però observant més detalladament, va trobar que la barra de la mandíbula inferior d'aquell home era gairebé inexistent.
Dalroc es va sentir meravellat, no passava cap jorn sense descobrir coses noves. Va caminar cap on es trobava l'home alt, i va notar com darrera d'ell tornava a tancar-se el mirall, però en donar se la volta, la imatge del bosc que havia deixat enrere, seguia enllà, com si cap vidre, ni cap altre obstacle, els separés. Fins i tot sentia el suau aire que corria enfora quan ell anava pel camí que l'havia dut fins aquesta entrada tan curosament amagada. Veia fins i tot, arribar Mareia que seguia les seves passes, i semblava tan desconcertada com ell.
Però no va sentir que Mareia estes admirada, va sentir contrarietat, i una certa angoixa, molt dissimulada darrera del seu rostre.
—Com es fa per obrir? —va demanar a l'home.
—De la mateixa forma que heu entrat, jove —va ser la seca resposta de l'home.
—Potser li semblo un babau.
—No pateixi, sol passar el primer cop. No cal que s’hi entesti gaire.
Aquell home seguia parlant sense badar la boca. Ara però, en Dalroc volia sentir la realitat de Mareia. Va avançar una passa, i va sentir que alguna cosa es trencava davant d'ell, però ara no hi havia cap diferencia, cap contrast, fora de la mateixa llum interior que quedava reflectida en el camí d’accés a l'entrada. Mareia estava astorada i així va estar fins arribar a caure dins dels braços de Dalroc.
—Dalroc, és tot tan misteriós i bonic.
Ella es va fer forta en l’abraçada i ell va pogué sentir la seva respiració, tallada, el compàs dels batecs d'un cor obert a noves experiències. Un cor encara feble com el seu. Sabia que la seva força era ella, com la força d'ella ho era ell, i això els feia sentir-se coratjosos.
—Parla’m Mareia, —havia pronunciat les paraules en un to tan fraternal, tan propi, que fins i tot, ell mateix es va sentir fora de lloc.
—L'he tornat a veure Dalroc, la mateixa persona de la font.
—L’espectre d'aquest mati?
—No ho és un espectre, és tangible i —va empassar saliva, —de fet, m'ha tocat el braç.
Dalroc la va fer entrar cap endins, sense deixar la. Ara la sensació era diferent a la del migdia. Ara tenia el coneixement del primer contacte, encara que no físic el primer, aquest segon els confirmava que algú els seguia. Qui fos sabia on eren, ho havia demostrat amb aquest segon encontre amb Mareia.
—M'ha dit que està content —va seguir parlant Mareia, —està content de què siguem nosaltres qui anem cap a la trobada amb ell.
—No sé si comprenc aquestes paraules. Potser el Foll Follet ens donarà algunes respostes.
—Sí —va deixar anar ella suaument, encara dins l’abraçada compartida. Se sentien més que units físicament, com si els ajudés a retrobar el seny necessari. Obligant-se per no demanar res, perquè temien saber les respostes tan bé com el Foll Follet. Però el fet d'ignorar les, també sabien que no els ajudava.
Com si d'uns infants, que comencen a caminar, es tractés, el primer que els calia fer era aprendre més coses que encara no sabien. Calia que algú els ensenyes a obrir els ulls a aquelles coses que tenien al seu abast, però que no sabien com arribar hi. Fent un primer pas, per caure, i seguir en l'intent, per ampliar i activar tota la informació que havien rebut.
Sabien que els calia estar junts. Alguna força els havia unit, i aquesta cosa els deia que ells eren part d’una sola influència, un sol ésser primari dividit en dos cossos diferents i adaptables l'un amb l'altre. També sentien que aquell neguit els feia seguir un camí que individualment no sabrien, ni podrien fer.
Ho varen descobrir l’altra nit, quan es retrobaren a Calasora, i sense que els calgués obrir-se els cors, se sabien propietaris d'un sentiment de pertinença compartida de difícil explicació. A mida que el curt viatge endegat de feia poc avançava, veien que, a cada nou fet, tot els unia més i més, tant físicament com psíquica, obrint-los els ulls a una nova realitat. Tenien un nou punt de vista i amb una nova mirada. No era possible fondre aquella braçada en un sol cos, però cada volta que es tocaven, un mareig els recorria de cap a peus, una sensació de plaer i de pau que notaven els feia créixer dins d'ells, com si els seus cossos abriguessin una ínfima part dels seus éssers reals, intangibles, invisibles. No controlaven aquelles sensacions encara, perquè ningú els havia ensenyat que allò es podia fer, i calia que algú els expliqués la manera millor per aconseguir ho.
Coneixien el camí i el seu nom, sols havien de trobar el punt precís on s'estava la persona més pròxima a resoldre els seus enigmes primaris, creats en la nit que es van descobrir l’un a l’altre i que encara no s’havien qüestionat de plantejar a ningú. Ens els seus somnis mai havien vist que els caldria seguir una ruta. No en varen ser conscients ni en el moment del primer contacte nocturn, ni la nit passada en aquella fonda. Trobar el Foll Follet ja no era un passeig proposat pels seus amics de viatge. Conèixer Irua no havia estat casual, ella amagava algun aprenentatge que no havien compartit, i era evident que tampoc els havia dit que terceres persones sabien coses que ells ignoraven encara. Tenien el primer avís, els calia saber més, els calia ampliar els seus coneixements adormits.
L’home alt del vestit fosc se’ls mirava complagut, però sense mostrar cap sentiment d’aprovació ni de cansament per l’espera.