04. Àngel Exterminador

Era entrada la nit i feia fred. Assegut a l’escala del segon pis, Max fitava la mirada abaltida a la brutícia del terra. Es trobava arreplegat sobre si mateix, amb un abric gruixut, guants i una bufanda de llana per a que el fred no el destorbés. De la seva boca, tapada per la bufanda, en sortia una bafarada lletosa i densa cada cop que expirava. Feia un mes que es trobaven tancats, i encara no n’havien reeixit de sortir. De cop, sorprès pel propi pensament d’haver-se perdut en desmesura, s’aixecà bruscament i entrà dins l’edifici en direcció a l’habitació on es trobaven els seus companys descansant. Silenciosament, s’arrecerà en el racó més fosc que trobà, i intentà, amb dificultat, dormir.
Es despertà bruscament entre suor freda i calfreds d’angoixa. Obrí els ulls i observà amb esgotament: estava envoltat de cossos freds, desesperats, tremolant i exhalant la poca vida que la seva joventut els havia arribat a donar; ulls plorosos arreu. Més d’un cop algú no es tornava a despertar més. Es llevà tot desentumint els magres músculs, menjà la mísera ració de dejuni diari i sortí altre cop fora.
El sol amb prou feines s’havia aixecat i s’endevinaven dèbils rajos de llum reflectits a l’edifici de davant; Una silueta en feia ombra uns metres enllà de la galeria. Era ella. Perdre’s en pensar en ella era la única cosa que mantenia la seva consciència en cert bàlsam d’estabilitat. Era una noia d’un any més gran que coneixia de simple vista: el seu físic no destacava per res en concret, però per a Max era un místic núvol que surant podia prendre la forma d’una immortal Venus per al instant esvair-se. Hi havia un tret d’ella que marcava l’encís: un aire de maduresa i fins i tot intel•ligència amb que perfumava l’estel del seu rastre. Max olorava i amb profundes inhalacions admirava i podia simplement observar i gaudir, assaborint la visió de la dona que podia desintegrar durant uns instants aquella situació agressivament paupèrrima. Ja feia temps però, que la misèria havia ajudat a menystenir paulatinament pensaments massa fantasiosos. Els somnis es quedaven enrere eclipsats per alts murs fets d’amics perduts, fam i desesper. Així era que Max no sentia res especial per ella que no pogués intentar trobar en qualsevol altre noia; Max havia buscat una sortida, i fins aquí havia arribat. Mecànicament s’hi acostà. No parlaren, però un al costat de l’altre observaren amb ulls brillants i callaren per a contemplar amb respecte com el sol que, insultant, poc a poc els banyava en maliciosa llum de falsa esperança; la naturalesa inexorablement cruel.