019 - EPÍLEG "LA NOVA CREACIÓ"

019 - EPÍLEG "LA NOVA CREACIÓ"

Cap ull, sigui intel•lecte o corporal,
mai no ha vist dins el límit terrenal
i del cosmos l’espai celestial;
ni l’oïda ni cap dels cinc sentits;
ni els cors somiadors dels pobles oprimits
que anhelen llibertat i pau;
ni la mare enyorada del seu fillet tendre i suau,
que pensa tota frisosa en sa joia amorosa;
ni el delit complaent de la fidel esposa;
ni res que la imaginació amb l’alegre il•lusió
ens pugui sadollar de tot allò bo i millor...
pot arribar a concebre de Déu la plenitud
que té Ell preparada
per a l’ànima enamorada,
o aquella qui amb desig vol estimar
cercant la beatitud
d’un amor complagut,
sabent que ella mateixa és pobra d’amor
i minsa espiritualment de salut,
però que viu d’abnegació
i tota ella a Déu entregada
i per Déu fascinada.

Sí, és ben cert que la revelació,
portada en l’experiència del creient
i plena de caritat és el Crist Vivent;
i en Crist tenim segurs la redempció;
i nosaltres (tan pobres) redimim
quan Ell actua en el nostre jo,
si el nostre jo no és nostre i és del Senyor!

Com deia aquell incrèdul, trasbalsat,
a la pregunta irònica del company,
pensant que el Mossèn d’Ars era un engany:
– Què?... has vist l’home de Déu?
I diu:
– No... he vist Déu en un home!
I així buscant combat,
va perdre, aquell, la lluita i fou salvat!

Traieu-ne conclusions:
Tot allò que he escrit segueix un sol camí,
tort i petit, amb punxes i enfangat (és fet per mi);
sí, és veritat que em guien il•lusions
i les vull expressar amb càntics i oracions,
però, ai!, minso de mi,
si enmig la humanitat sóc tan petit
(ni estudis he cursat, sóc illetrat),
en Déu, l’INNABASTABLE, què seré?

Volent explicar l’experiència que tinc d’Ell,
no l’ofendré?
Dant no va fer la Divina Comèdia genial?
No ha pintat el cel i l’infern, l’art?
I ara, un pobre com jo, he volgut dir
aquests meus pensaments que expresso aquí.

No vull entestar-me en la meva raó,
tant si la tinc com no!;
però quan pensava
en l’escatologia que ens espera,
quedava com un buit a dintre meu,
no ho veia clar...
en lloc d’anar endavant, anava enrere,
tot em semblava un somni imaginari i breu;
el purgatori, el judici, l’infern i el cel
m’eren com una cosa llunyana,
àcida com vinagre o dolça com la mel.

Aleshores va venir sant Agustí.
En el seu llibre onzè de les Confessions
parla del passat i el futur a dintre el temps,
i del present on és, clarificant les ments
amb les seus pensaments i reflexions.

No és per força que hagi de ser així;
que sigui com Déu vulgui, que és millor!;
però pensant que en Déu està el PRESENT,
em sento confiat i no tinc por!

Tot el passat perdut torna a regir
i tota l’existència té un valor immens
junt amb tot allò creat,
amb somnis i pensaments,
car totes les coses
en DÉU ESTAN PRESENTS!

En fi, no sé què dir...
en cada instant (ni que sigui un bri),
la consciència clara que Déu hi és,
l’haig de tenir
i viure aquest temps
que se m’escapa vers el passat,
EN LA PRESÈNCIA CONSTANT
DEL DÉU BONDAT!

Josep Vendrell i Torres