01. Asfíxia

El preludi d’una tempesta sempre s’albira de lluny: Els núvols, enfadats, s’apilonen; El vent, còmplice, vincla branques i en fa tremolar les fulles, que xisclen; I el sol, desplaçat del seu lloc legítim, s’amaga alliberant la foscor que, satisfeta per poder aparèixer abans de temps, escampa el negre vel arreu.
Hi ha però, tempestes més subtils: les de l’home, doncs la ment humana és insondable. Ben al fons d’aquesta, en l’extrem més ombrívol i solitari, s’hi amaguen l’enveja, la ira i el rancor. Les tres en un mateix racó conviuen i amagades poden restar així durant gran part de la vida d’una persona. Com pols que s’acumula, poc a poc creixen fins que una petita llàgrima més de misèria enderroca brutalment l’estructura. Un cop enderrocada, l’home és lliure. L’home s’allibera de la presó que l’asfixiava i serà capaç de reproduir, com un mirall perfecte, qualsevol maldat que hagi sofert mai i concentrar-la contra qui ell, com un déu, decideix de castigar. La sang freda i la supèrbia, renaixeran de la cendra de l’edifici i, fulgurants s’aixecaran i consolidaran l’obra. La indiferència, després, regnarà altiva.
Ara, la tempesta ja havia passat. Jo, que en aquell moment era estudiant de filologia, em trobava present en un jutjat i, inevitablement, em va colpir l’essència literària despresa de la història que s’esdevenia davant meu tot i ser un cas que m’afectava dolorosament de prop; Es tractava del meu propi cosí. Era un parell d’anys menor que jo i la nostra relació era bona, tot i només veure’ns molt de tant en tant en festes familiars. Ell sempre havia sigut un noi callat i tímid. Sabia, però, que era un noi amb problemes i que, per boca de la seva mare, havia tingut nombroses dificultats a l’hora de relacionar-se amb els companys de classe des de ben petit. Ni amb l’ajuda d’un psicòleg, que durant anys va tractar-lo, va aconseguir millorar massa la situació. Patia d’un lleuger autisme.
El cert és que el recordo com un noi tant callat i tímid com curiosament orgullós. Es tractava d’un noi molt intel•ligent, amb una memòria titànica i una lògica lúcida. Més d’un cop havia passat que mentre discutíem qualsevol afer a taula, ell podia passar tota l’estona callat i abstret, però si espontàniament decidia parlar, la discussió culminava bruscament. La gent que el coneixia reia i reconeixia el seu valor, però si per casualitat aquest episodi es donava davant d’altra gent, aquests per la sorpresa es quedaven completament muts. La majoria fins s’espantaven i de la por, sorgia el menyspreu amb el que el tractaven la majoria de coneguts, com els seus companys de classe. A més a més, poc a poc, va anar adoptant maneres de parlar estranyes, de posat literari i que imitava d’allò que llegia. Donat la seva extrema introversió, devorava novel•les i poesia i, ja que no parlava massa, tenia temps sobrant per memoritzar-les. Realment, podia parlar d’aquesta manera fins tractant el tema més seriós, doncs semblava que ell no era capaç de fer certes relacions emocionals a l’hora de parlar. Així doncs, el seu discurs prenia aires de conte infantil, esdevenint una excusa perfecta per la burla de la gent. Personalment, jo m’enorgullia d’ell, de la rapidesa i de la sagacitat del seu enteniment. Els altres, però, entre somriures cruels, l’ignoraven apel•lant a la seva edat i li perdonaven amb arrogància haver entrat en una discussió en el que el creien absent.
Sorprenentment, havia aconseguit trobar una noia amb la que creiem que compartia malaltia, doncs era la única explicació que nosaltres podíem donar. Havien coincidit a classe i molt ràpidament s’havien ajuntat. No parlaven massa, però quan parlaven somreien i se’ls veia feliços. La família sencera ho celebrava d’amagat, doncs volíem pensar que així el meu cosí podria assolir cert grau de tranquil•litat i curar-se mínimament. Però al contrari, el vam abocar justament on ell es desenvolupava amb més inseguretat, en una relació sentimental.
Ara, anys després del jutjat, estupefacte encara per l’aflicció que sento pel meu cosí i per l’espectacle en que va degenerar el jutjat, he decidit escriure el que recordo, en un intent per a ordenar els pensaments.
A l’hora de confessar, el meu cosí portava fulls a la mà i va lliurar-los al seu defensor, que es disposava a llegir la confessió escrita per ell mateix. Donada la seva condició, era incapaç de parlar en públic i suportar les mirades de tota la sala. Si més no, aquesta era l’excusa. Capcot, ell va pujar a l’estrada i va començar a observar el públic tímidament, tot esperant. La cambra sobtadament, va quedar-se en glacial silenci; Al meu cosí se li havia entretallat la respiració i ara defugia la mirada; Reia. Instantàniament, però, com adonant-se de la seva vulnerabilitat, el rostre que va exhibir tot seguit va ser la màscara amb que es va mostrar la resta del dia: Tindria els ulls freds i perduts, pràcticament sense parpellejar i, amb terrorífica apatia; Els llavis i músculs de la cara els mantindria inhumanament immòbils. Ara penso que potser havia tingut temps suficient per a assajar el posat.
La veu del defensor va esquinçar la tensió. Havia començat a llegir el relat escrit:
>> Ella em va preguntar:
- Quasi ja hi hem arribat… bé, vols veure el mar?-
>> Vaig recordar inevitablement la cançó: “...Tu i jo no ens hem banyat mai al mar”, diu la cançó. Rumiava si m’havia volgut insinuar alguna cosa.
>> Era un dia radiant i el sol brillava a través del vidre de la finestra, el qual enardia encara més cada raig de llum, aconseguint omplir completament la cabina del tren. Uns pocs núvols, esporuguits per la força del sol, no gosaven, ni gosarien en cap moment del dia, ocultar aquest fulgurant bany de llum. Tampoc hi ajudava ella: La seva pell, encara amb un pàl•lid morè inacabat, resplendia; Els seus cabells castanys i onejants podien igualar-se a un petit mar meravellós de reflexos d’estrelles precioses; I les cuixes joves lluïen com si una fina i delicada pel•lícula d’oli les recobrís, com recobria la resta del seu cos. De camí al Mataró, ja arribant a l’estació després de travessar tot el Maresme, ens dirigíem a la casa d’estiueig d’uns familiars seus.
>> Poc a poc, el temps s’alentia. -Què havia volgut dir?- L’angoixa em recorria pel cos ja que ella esperava un comentari de part meva; I jo no podia dir res. En uns segons, el tren amb prou feines es movia i ella restava parada amb la mirada fixa en mi amb un somriure burleta agosarat. Mirant la finestra m’exasperava imaginar que una pluja torrencial, núvols irats i rogents, una calamarsa colossal, el cel vermell i un sol de foc fred, qualsevol cosa hagués bastat per a poder respondre sens cap dubte la pregunta. Però no, feia el millor dia de l’estiu.
>> Podia olorar la sal de l’aire, de l’oreig del mar, de la brisa suau. Sentia els meus peus nus dins de l’aigua poc profunda, amarats per la candidesa i les carícies de la corrent que, insistent, se m’endú mar endins. I podia veure i sentir la impressió i la força admirables de les onades, quan colpegen la roca per donar pas a l’espectacle de reflexos de cada petita gota d’aigua que, eixint d’entre humides pedres, salta àgil i magnificent i remulla el camí.
>> Em preguntava fins quin punt ella hi donava cap altre significat que no fos el literal. És cert, havia fet mèrits per veure el mar. I tant. A més a més, la idea d’anar a passar el dia sols a aquella casa havia sigut totalment idea seva. Amb tota la espontaneïtat del món, diumenge per la tarda mentre passejàvem, animada i saltant-me innecessàriament al braç, m’ho va proposar. Reia i m’explicava cada detall de l’excursió; detalls amb els que a l’instant ja hi fantasiejava. Jo, nerviós des del moment en que vaig arribar a casa el mateix diumenge, no havia pogut parar tranquil i, reconec, que potser no estava en el millor moment per a aquest dilema.
>> Evidentment, encara no havíem fet res. Jo, personalment, ni amb ella ni amb ningú més. I aquesta era la font, amb tota certesa, d’una notòria inseguretat que m’afectava cada cop que semblava que aquell tema aflorava a la conversa. Després de tants anys, res; Després de veure companys amb parella allunyar-se, res; Vivia atrapat en una pressió asfixiant de frustració produïda pel meu propi sexe, i ja en començava a estar fart. Jo també hi tenia dret. De fet, en tenia més que molts altres nois: jo era gentil i intel•ligent. Incomptables havien sigut les noies que m’havien passat la mà per la cara. Adés perquè senzillament m’ignoraven, adés perquè, davant meu, havien preferit un company clarament inferior. Les pitjors, fins i tot s’havien entretingut a jugar amb mi i havien perdut el temps només per una broma pesada, enganyant-me finalment. Jo em sentia menyspreat, sentia que ja havia tocat fons.
>> Però això no havia sigut el més injust de tot. Les vegades que, lícitament, m’havia volgut tornar, m’havia volgut defensar i reclamar respecte, havia acabat jo castigat. Ningú ho veia? No ho crec. Els testimonis de cada una de les injúries que havia patit mai s’havien mullat en res i donaven raó a l’agressor, sense mai tenir cap interès en el cas. És més, s’espantaven i em mostraven repulsió. Era tant grotesc com insòlit; Totes elles mereixien veure, com a mínim, com m’havien fet sentir. Ara, però, el fil de llum d’esperança que sentia semblava vertader, i jo, em disposava a perdonar-ho tot per assaborir aquestes experiències, del tot desconegudes per mi fins al moment.
>> Vaig sorprendre’m capcot i concentrat, mirant el terra, i vaig decidir tornar-li la mirada. La seva mirada deixava entendre molt clarament, entre aquells ulls blaus, que el mar seria, sens dubte, el que jo volgués que fos. Però, i si m’equivocava? I si la mirada de la noia no era en cap cas diferent a la mirada d’un infant que, graciosament jugant, ha trobat les paraules per, amb tota la innocència del món, donar a entendre coses que encara no comprèn i que, per tant, no ha volgut dir? Poc a poc, un petit forat s’havia obert al tren i s’hi entreveia un remolí més violent a cada instant: Altre cop m’havien enganyat?
>> Amb ironia, vaig respondre rient i amb posat explícit de guardar una certa picardia, fent esforç de donar-ho a entendre amb facilitat:
- I tu, ja portes els banyadors? -
>> Ella, amb un gest mig d’estranyar-se i amb tota la naturalitat del món, m’ensenyà el biquini obrint la seva bossa:
- Què vols dir?
>> La bossa era petita i apart del banyador, i la crema solar, allí no hi havia res més. Estava clar, de segur que aniríem a la platja, però jo no veuria aquest estúpid i eufemístic mar.
>> Poc a poc, notava una punxada, una agulla a l’estómac que, amb força i imparable, enverinava les meves entranyes. És possible que, de cop, un escrutini fred deixés de veure els seus cabells castanys, aquell oceà d’estrelles per a veure-hi que potser, aquell dia, estava pentinada força descuradament. Potser estava una mica grassoneta i tot. Podia ser possible que m’hagués quedat encegat altre cop? De totes maneres, mai les havia tingut totes.
>> De cop, la força que ja m’era familiar va decidir exterioritzar-se; Definitivament, aquesta era la última vegada que algú es burlava de mi. La deflagració de violència ja no em deixava pensar amb la lucidesa i la claredat de sempre. Vaig començar a sentir humit de suor freda cada porus del meu cos. Consternat, el meu cervell restava enterbolit de ràbia i ja no responia a res. Una consciencia superior s’imposà, la ira...
-Vostè està aquí per confessar el crim. – Va exclamar la jutgessa - Ens està fent perdre el temps.
-No es preocupi senyoria, ja està- Va respondre el meu cosí sense immutar-se.
El defensor, després de passar pàgina, va seguir llegint. Va decidir evitar aquell últim paràgraf:
>> ...Arribat aquell moment, després d’haver covat aquell malestar intens durant massa temps, una tremolor en sobre mesura em recorria el cos i ella va començar a mirar-me preocupada. Em tocà el braç pel calmar-me i, en resposta, un cop la va tombar al terra. Segurament, el cop havia estat tant ràpid que ni l’havia vist. Havia notat com, amb el lleuger frec puny, la mandíbula, espantada, s’havia dislocat. Evidentment, estàvem completament sols a la cabina i, des de fora, l’estrèpit no havia estat diferent al d’una maleta grossa i mal col•locada que havia caigut del seu lloc.
>> Del cop, caigué al terra estesa. El seu cap, just abans de caure, havia picat contra una cantonada metàl•lica amb contundència, deixant-la totalment desorientada. Restava al terra completament immòbil, callada i rígida del cop, i de la por. Uns ulls plorosos semblaven registrar el seu voltant i preguntar per què. El vestit, al caure i enganxar-se a una petita estella metàl•lica del seient mal encaixat, s’havia esquinçat sencer, i aquesta visió em va fer riure.
>> Arribats a aquell punt, aparentant preocupació i dibuixant un plàcid somriure, vaig fer el gest d’ajudar-la a incorporar-se i ella, totalment espaordida, com un petit animal acorralat, havent perdut tota noció del que passava, va deixar-se ajudar. Un cop estava mig aixecada, la vaig deixar caure altre cop. Desesperada, va començar a xisclar. Em retreia plorant i a mitja veu: -Què fas? Per què?!- Naturalment, la mandíbula la tenia dislocada i amb prou feines articulava algun so intel•ligible, però això semblava dir.
>> Per si de cas, vaig mirar si a la resta del vagó hi havia algú o no. Semblava que no, per tant vaig assentar-me i em vaig disposar a observar el paisatge que es movia al meu voltant. Jo ja m’havia descarregat i em trobava molt tranquil. Tenia la impressió d’haver complert el que havia de fer, i no tenia necessitat de seguir discutint. En aquell moment vaig recordar la impressió del paisatge del camí: El tren havia resseguit la costa per una part força vertiginosa, potser només hi havia hagut poc més d’un metre des de la via i el precipici obert al mar. Ara, però ja travessàvem el poble, i l’estació final es divisava molt propera.
>>Sense girar el cap, tornant a la mirada cap a ella, vaig observar-la amb curiositat: ella palpava marejada i incrèdula les ferides de la cara i la notòria dislocació de la mandíbula. Al cap d’una estona, al creuar finalment les mirades, ella va semblar de recobrar sobtadament cert grau consciència. Es va aixecar tant ràpidament com va poder i va sortir a batzegades, cridant.
>>El vagó estava totalment sol i, a més a més, de vagó a vagó no s’hi pot comunicar o passar quan el tren està en funcionament, pel que la meva tranquil•litat era doble. Ella hi corria a través, desesperada, amb el vestit esquinçat, i jo me la mirava i un plaer elèctric em recorria l’entrecuix quan me la imaginava així però nua. No era molt complicat, el moviment mateix descobria noves parts del cos entre la roba esquinçada. Tot el seu aspecte transfigurat em semblava atractiu: bruta, amb els ulls els tenia injectats de vermell, i el amb el maquillatge que se li havia corregut de les insistents llàgrimes
>>No va córrer molt però: dèbil i ja sense cap esperança, va deixar-se caure. Semblava donar-se per vençuda i a mi m’avorrí profundament. Ens vam quedar mirant un petit instant mentre ella gemegava amb la mandíbula visiblement descol•locada, tot deixant escapar un dojo sang entre queixals que acabava per regalimar sobre el vestit, sanglotant.
>>Lentament i pesada em vaig aixecar. Desinteressat, em vaig assentar al seu costat i vaig passar-li la mà pel cabell, embullat i deplorable, i la vaig acariciar. Ella, simplement, ja no hi tocava i, desesperada, no sabia què fer. Semblava que volia escapar-se, però desistia, semblava que volia pegar-me, però jo només notava una delicada fregadissa.
>>Veient aquell espectacle tant patètic, vaig acabar-ho. La mà que li acariciava el cabell resseguí la seva galta, les seves orelles i el seu coll. Però allí s’hi quedà, i l’altre mà l’ajudà. Vaig prémer, cada cop més fort. La noia, com preveient el que es disposava a sofrir, intentà apartar-me amb una força que ara sí vaig percebre. Gemegava, escopia sang per la boca entre bombolles d’aire, que esclataven al sortir dels seus llavis, i m’esquitxaven. Trobant-me tant prop d’ella, vaig arribar a poder destriar un tros de dent xipollejant entre tot aquell vermell. Obedient, però, poc a poc anava desistint. Cada cop feia menys força, i tota ella es tensava. Intentava estirar el coll i picava de peus contra les parets del passadís. Notava les venes inflades bategant frenèticament. La seva pell sota les meves mans, traïdora, semblava voler respirar i s’inflava per salvar-se, tot deslligant-se d’un ser conjunt que agonitzava. Veia com la seva cara anava empal•lidint per després, paulatinament, agafar un to rosat. Sentia com poc a poc deixava d’intentar gemegar i callava, adormint-se. Els seus ulls blaus aigua marina van restar, vidriosos i tremolosos, observant-me. Finalment, el cap va acabar caient pesadament sobre els meus braços, que la mantenien incorporada.
>>En aquell moment el tren s’aturà i sentí la megafonia anunciant que ja ens trobàvem a Mataró. Les portes s’obriren i la gent entrà dins el vagó.