006 - JOSEP DE NATZARET "PENSAMENTS ANAGÒGICS"

006 - JOSEP DE NATZARET "PENSAMENTS ANAGÒGICS"


Sacerdoci. MATEU 1, 18-24.

Aspres les mans (cabell empolsinat),
plenes de duricies pel teu treball constant
que de suor t’ha deixat amarat;
triscant sense parar i acompasant el cant
amb el martell ardit
que més d’un cop t’ha fet un sangtraït!
Acollidor i benèvol com ningú!,
prudent i callat, abans d’ofendre algú.
Quan la Paraula es va voler encarnar,
sols amb un somni la vas acceptar.
El teu cor, de pietat ardent,
davant les dificultats et feia ben valent.
Protector amorós d’aquella noia verge
que el Misteri Sagrat en ella feia
allò que ningú podia comprendre i assolir.
Baixant del Cel dels cels,
el Déu s’humanitzava
en el si d’una donzella que a tu se’t confiava;
i tu, pobre fuster, vas protegir!
Aquell poble mesiànic i fariseu a la vegada;
escollit per portar la salvació
i guiat, al mateix temps, per la llei i la tradició:
que haguessin fet de Maria i del seu petit nadó?
Eres dócil, per això no vas dubtar
quan, al nen amb la mare, ben lluny els vas portar.
Quins llargs camins seguies
per terres plenes de mals i idolatries;
d’històries d’esclavatges i servituds
devers el teu poble i dels teus germans volguts!
La sang d’aquells anyells que els van alliberar,
era el preludi profètic d’aquell nadó
que tu defensaves amb tanta devoció!
Ben cert que havies de morir
molt abans de poder veure la manifestació
que ens portaria a tots la salvació,
i que n’era portador aquell infant que tant vas estimar,
fruit d’una noia que vares respectar
i al mateix temps amar!

Prou presenties que allò
que amb ells comparties,
era més que humà..., DIVÍ!
Purificat el teu esperit,
però ignorant del demà que s’apropava,
passaves per la fosca gelada de la nit.
A tu s’ha confiat el patronatge
d’aquest cost mistic que és la bella imatge
de l’Esglesia universal que mai ha de finir,
i que aquell que dolçament et deia pare,
per ella va morir!
Tu, fuster, servidor de tothom,
et deia pare el Salvador del món!
Sí, es ben cert que tenies de morir
molt abans de la trista passió
d’aquell que estimaves amb tanta devoció;
consol, tristesa i alegria
del teu cor que es fonia
com el d’un pare de debò!,
si haguessis viscut més,
adalt del Golgota hi hagués hagut més pes,
en lloc de tres reus,
ni haguessin hagut quatre amb les seves creus!
Aquelles mans aspres, hàbils de martell,
no podien viure, si moria ELL!
El teu dia és dia dels ministres del CRIST,
els que dia rera dia, fan viu el PA i el VI
i AQUELL, que amb sa maneta, seguia el teu camí!
Amb tu al templa anava devers Jarusalem,
sentat en tes espatlles, reposava content;
Maria l’hi cantava els salms i les oracions,
i tu cantussejaves...,
ell t’agafava el front
i amb tons cabells jugava, omplint-los de petons!
Amb tu va aprendre com s’ha de treballar;
Ell que és la Paraula i el cosmos va crear!
No eres àpostol, ni un gran predicador;
eres un més entre la gent
d’aquell històric temps.

“És Josep, el fuster!”
Et deien quan et veien atrafegat pel carrer.
En tu les profecies, si bé no es van complir,
les del teu fill sabies,
però mai les vas expresar i dir.
Que gran deus tenir l’ànima!
Que immens deus tenir el cor!
Que humil..., quan escoltaves al fill del teu amor!
EL VERB ET DEIA: PARE!
ELL,
EL DÉU QUE ÉS EN TOT I QUE NO CAP EN LLOC!
Josep de Natzaret: quin sacerdoci el teu!,
més gran no en trobarem;
de pur..., més que la neu!
Aprope’ns amb comfiança vers la més gran esperança,
A L’AMOR ÚNIC DE DÉU!
És ben teu el FILL del PARE;
l’ESPERIT ta fet ben seu!
Tu tens la clau de l’estança
on allò temporal i breu,
troba la més perfecta gaubança...
EL TEU FILL, EL FILL DE DÉU,
ÉS QUI N’HA PAGAT EL PREU!
Desitgem, amb il·lusió,
el teu sacerdoci:
El millor!


Josep Vendrell i Torres