x allan lee

Hola allan. T'envio molts ànims i força per superar aquesta situació com d'impotència per no poder canviar l'estat d'ànim d'aquells que estimem i passen per obstacles de vegades, difícils de superar.
Jo volia dir-te que vaig conèixer una persona gran amb molt d'esperit de superació. El meu pare. A l'any 2000 el van operar a cor obert i li van fer 4 bypassos. En la recuperació va tenir un problema, un petit trombo a un ull que va afectar el nervi òptic. Per una negligència mèdica - doncs se sap que en el 99% dels casos, si no es va a l'hospital en les 24 hores següents es produïrà el mateix en l'altre ull- va quedar practicament cec. Ell que era l'optimisme fet persona. Ja no va poder conduir. I va passar deu anys amb moltes limitacions. Un altre persona s'hauria quedat com un ocellet a casa. Ell, no. Anava amb un bastó i sabia els camins de memòria. Escoltava música. Volia anar a concerts. Sempre tenia una il.lusió i ganes de fer broma. Els darrers anys les va passar magres. Sovint plorava quan estava sol (la mama m' ho deia) però mai davant de nosaltres. Buscava inquietuds sota les pedres. No he conegut ningú igual.
Volia dir-te que sí, que hi ha temperaments lluitadors i optimistes i que va viure la seva malaltia amb humor fins el darrer dia a la UCI on vam celebrar el seu aniversari amb un bombó. L'endemà es va morir, un 1 de febrer. Crec que volia celebrar ll'aniversari.
Ja està, volia dir-t'ho. T'estimo poetassa.

gyps