Vull saber per quė soc aquí

Va dir la iaia. Anava mudada; havia arribat al menjador amb uns familiars. L’havien vestit de forma moderna, amb pantalons i la camisa per fora. La seva edad era força avançada jutjant-la pel seu gep, força pronunciat.
El seu cabell, que fou esplèndid ara era una mata de pel grisenca i més limitada.
Per quė estic sopant aquí, si no conec ningú. Com he vingut aquí. On han anat els meus familars. Es deia en veu alta
Ara era dreta davant la cadira de la taula, on hi havia 4 companyes més. Ara callades, quan només feia una estona que s’havien esbatussat verbalment.
La que a mi m’havia semblat que no hi tocava li deia de manera gairebé inenteligible: segui i mengi. Em vaig queda estorat.
Aleshores, ja que no volia seure a taula la vaig convidar a seure a la meva vora traient la roba que tenia a la cadira veïna i hi va venir. Jo esperava que la meva mare acabes de sopar per marxar cap a casa.
Un cop va estar asseguda va comprendre i es va agafar el cap amb les mans i va sanglotar lleugement, fins al punt que li vaig ser uns copets a l’esquena. Una cuidadora va venir i la va abraçar mentre li deia que els familiars ja tornarien, que havien sortit un moment.