Detall intervenció

Voras vol dir aranya en Lituà

Intervenció de: Eloi Miró | 02-04-2013

Voras vol dir aranya en Lituà

(la feinada que vaig tenir per liquidar-les totes. Malgrat tot, encara ara no estic gaire tranquil i cada vegada que vaig a dormir miro sota el llit)

Després d’aquesta desagradable sorpresa em vaig dir a mi mateix: gràcies a Déu que tenia la boca tancada!... i no sé vosaltres però jo encara penso que la senyora m’estava prenent mida com la meva mare fa amb les cebes (dic cebes per tal i com estava embolicat) per alimentar la mainada.


Respostes

  • Conseqüència
    Mena Guiga | 25/03/2013 a les 21:18
    La humitat és el meu gaudi. El meu motiu de viure. Quan la sento, és vida. El meu cos s'excita tot ell i em vull moure. Això sí, malgrat la frisança i les ganes -sovint haig d'esperar i esperar i em mig corseco, haig de dir-ho.

    I feia setmanes. Inactivitat que acumula desig.

    I per fi...per fi, per fi! Cada cèl·lula s'entusiasma, vibra, esclata de plaer.



    Aquest va ser el darrer escrit de l'àvia Caterina, un cargol bover poeta que habitava a l'herbam del marge esquerre del camí dels camps. Vaig llegir-ho seguint les seves baves lluents i amb aquell bon escriure sense faltes de bavografia. Encara ploro -aquesta és una altra humitat- quan recordo el moment.
    No he passat tanta por des que aquell ocell de bec adaptat va girar l'àvia, va punxar endins, la va perforar i estirar descloscant-la...i la va engolir amb aquells ulls freds que no deien res.

    Per això sóc un cargol que surt poc i a poc a poc.




    Mena (*chusteriana: he canviat el temps verbal a la frase que proposes. És falta?).

    • Senyu, senyu, ho he fet bé?
      chusteriana | 26/03/2013 a les 12:09
      Bones, Mena!

      Per suposat que no és falta que canviïs el temps verbal, el que prima és que sigui narrat en primera persona (o animal, en aquest cas) i que estigui relacionat amb la por. O sigui que està perfecte!

      Per cert, qui ho explica és el cargol nét, oi? Pobret, quin patiment entre humitats!
  • Un burro per la plaça (fora de concurs i fora de plaça)
    Mena Guiga | 28/03/2013 a les 23:17
    No vaig passar tanta por des que el vaig veure.
    Estava jo tan tranquil·la tan tranquil·la estava jo (faig com una cançoneta taral·lejant taral·liro liro taral·liro là) sabent -havia llegit la història- que ell em trobaria i que tot esdevindria un conte de fades i...vaig tenir la gran sort d'acudir-se'm mirar cap a la plaça mentre espolsava la catifa de l'entrada.

    L'animal passava per la plaça. Deixat anar. Hi ha propietaris que caldria engarjolar! Passejava lliurement, ensenyat el cul amb moscam amb ballaruca i amb un barret de palla amb dos forats practicats per deixar passar les orelles llargues com bledes adultes.

    El burro per la plaça anava directe a menjar-se la carabassa!
    Vaig sentir una suor freda i vaig proferir un xiscle desmesurat abans que el cervell el manés. Un xiscle que va ferir enormenent els òrgans auditius de la bèstia i -gràcies!- el va distreure de la gana.

    Perquè si es menjava la cucurbitàcia...jo no tindria carrossa quan la realitat esdevingués somni. El príncep, amb la sabata a la mà, era a punt de trucar a cala marastra...


    Mena
  • La por se l'enduu el cosmos (fora de concurs, però no pas de galàxia)
    Mena Guiga | 29/03/2013 a les 11:08
    Dissabte, 27 de juliol de 2013

    Estimat, estimadíssim diari,

    Cada nit miro el cel i agraeixo al més enllà el que va fer. Ara puc somriure i vestir-me amb colors. Puc fer créixer geranis de pom als testos que apilava desolats.
    Arreglo l'àtic i m'he quedat uns gatets que han vingut perquè els estimi.

    Cada nit miro al cel i agraeixo la pluja de meteorits del darrer dissabte de juny. Van començar a impactar arreu en aquella hora de la tarda en què la gent passeja i menja gelats d'una bola, perquè de dues és massa car. Ziuu, paf, ziiiu, paf, ziiiu, paf! Fum i olor de socarrim. Destrucció.

    Mai havia passat tanta por des que ell, just el dia abans, m'havia estomacat encara amb més mala llet i m'obligava a dur ulleres de sol pels blaus. Mai havia passat tanta por des que vaig entendre que si un d'aquells astres no el sepultava, allò no acabaria fins que acabés amb mi.


    Mena
  • Si ho perdia no era res (darrer out of contens, de debò)
    Mena Guiga | 29/03/2013 a les 13:17
    Mai havia passat tanta tanta tanta tanta tanta tanta tanta poooooooooor des que....

    Des que li van dir que calia normalitzar-se, adaptar-se, que no podia ser un peça fora de puzzle.

    Però, és clar, no havia fet cap cas. Mentre jeia sobre l'herba en el vessant d'un turó davant de la caseta sentia un veí amb el tallagespa treient serrells vegetals i li arribava l'aire del temps dels bunyols, un aire que excitava la roba que havia estès i que de seguida quedaria eixuta.

    Eixuta. Com el seu cervell si prenia la medicació. Ni pensaments! Els pensaments que tenia eren ben seus i sense ells no podria viure la vida com la vivia. No, no volia passar la por de ser un ésser mediocre. No volia passar la por de perdre el seu món estrany i desenganxat. No en volia saber res. Si venien, tenia prou força per fer el que fos abans que fos massa tard. I sense por.




    Mena
    (*sí, surt el mot 'por' massa vegades. Expressament.)
  • Dècimes (fatídiques)
    deòmises | 02/04/2013 a les 10:46
    En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana. Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...


    d.
    • Dècimes (fatídiques) [Potser ara...?]
      deòmises | 02/04/2013 a les 10:47
      En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana. Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...


      d.
      • Dècimes (fatídiques) [A la tercera...]
        deòmises | 02/04/2013 a les 10:50
        En qüestió de dècimes de segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant, però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes lletres blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana.

        Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...
  • Mandíbula
    magalo | 02/04/2013 a les 19:46
    No vaig passar tanta por des que…
    …de ben jove vaig veure per primer cop aquella pel•lícula: es deia “Tiburon”. Hi apareixia un tauró de enormes dimensions que s’acostava a les platges on la gent es banyava tranquil•lament i si podia les atacava. Només veient les imatges de l’aleta sobresortint de l’aigua, en combinació amb la música de terror que les acompanyava, ja feia posar els pèls de punta, i més encara quan ensenyaven algun banyista a qui la bestia atacava o a qui es cruspia . Jo ja sabia que era un tauró mecànic, dissenyat especialment per donar realisme a la pel•lícula. I vaja si ho aconseguia! Algunes escenes eren realment terrorífiques, com quan l'animal amb les seva descomunal mandíbula devorava a un dels personatges i es veia com se’l empassava poc a poc.
    Tot i que l’argument de la pel•lícula passava a la costa d’un petit poble d’Estats Units, recordo que al principi, després d’haver-la vist, encara que on jo anava era a la Costa Brava, li tenia bastant respecte a banyar-me al mar. No vol dir pas que deixés d’anar a la platja o que no em banyés, però si que puc assegurar que nedava sense apartar-me gaire de la costa, i si podia ser, tocant de peus a terra.
    La por se’m havia instal•lat a la ment acompanyada de moltes seqüències de la pel•lícula. M’esgarrifava imaginar que mentre em banyava, vingués, no necessariament un tauró de grans dimensions, sinó algun dels que tenim a les nostres aigües.
    Vaig estar un temps que tenia predilecció per la piscina.

  • Voras
    Eloi Miró | 02/04/2013 a les 20:40
    Devien de ser voltants de les tres de la matinada. Jo estava dormint tant tranquil quan vaig començar a notar pessigolles als peus. Normalment em tapo tot, és dir: estava embolicat com una mòmia egípcia en el seu descans etern. Després de remourem una mica vaig pensar que eren imaginacions meves i vaig continuar dormint. Per estranyes circumstancies el pessigolleig va començar a fer-se notar entre els serrell, baixant pel front i arribant al nas. En aquell moment vaig ser conscient que passava alguna cosa i em vaig fregar la cara, fet que no el vaig agrair gaire ja que vaig colpejar una cosa dura, seca i viva. En obrir els ulls i incorporar-me vaig veure sobre el llençol una aranya peluda i de color marró negrós que corria en direcció als meus peus. Alarmat vaig saltar del llit i vaig córrer cap a la porta, (em creuríeu si va tremolar tot el pis amb els meus passos? Penseu que faig prop de mentre noranta...) vaig agafar la samarreta del dia anterior, que restava acoblada al galant de nit, i vaig començar a donar bufetades a tord i a dret per tal de matar la bèstia. Un cop morta encara no havia vist el més terrorífic... en mirar sota el llit vaig veure una teranyina densa i frondosa que ocupava tot el sota llit. Tenia una bola al mig de les mides d’una de tenis i al voltant de la xarxa estava ple d’aranyes petites...
    • Voras vol dir aranya en Lituà
      Eloi Miró | 02/04/2013 a les 20:42
      Voras vol dir aranya en Lituà

      (la feinada que vaig tenir per liquidar-les totes. Malgrat tot, encara ara no estic gaire tranquil i cada vegada que vaig a dormir miro sota el llit)

      Després d’aquesta desagradable sorpresa em vaig dir a mi mateix: gràcies a Déu que tenia la boca tancada!... i no sé vosaltres però jo encara penso que la senyora m’estava prenent mida com la meva mare fa amb les cebes (dic cebes per tal i com estava embolicat) per alimentar la mainada.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.