VEREDICTE REPTE DCLXXV

Vuit relats! Quin goig! No m’ho pensava.

Com ja vaig dir, aquest repte té vuit guanyadors; no podia ser d’una altra manera. Ningú podria escriure, com cadascú de vosaltres ha fet, el relat que heu escrit. No poden competir. Com tampoc no podríem competir les persones i decidir qui val més. Vivim un món massa acostumat a atorgar veredictes: «Tu vals» «Tu no vals» «Això és bo» «Això és dolent». El perfeccionisme ofega la llibertat creativa i sobretot l’aprenentatge. Cap infant arribaria a aprendre a parlar si no parlés fins que assolís la perfecció. I en realitat, què és la perfecció? L’única perfecció, al meu parer, és aconseguir haver expressat allò que volíem, i aquest veredicte només se’l pot donar un a un mateix.
Són vuit relats únics, genials, i no ho dic per quedar bé. Cadascun d’ells em fa viatjar en una mena d’exili voluntari a un món diferent, a cops angoixant, a voltes màgic. Cadascun d’ells em fa pensar, m’evoca records, m’emociona, em sacseja, o m’alegra.

Aquí teniu els meus comentaris.

SONAVA UN ARPA

Quanta, quanta guerra! Arrels que lluiten. Infants que salven la melodia. Adults que enfosqueixen les vides de les criatures empresonades. L’escenari oníric d’una realitat més de debò potser que la de debò. L’ofec angoixant dels retalladors de la bellesa. L’aparent victòria final de la innocència, que d’altra banda ja ha crescut, ja no és el que era. És potser, d’alguna manera, la història de totes les infanteses; reprimides, poc o molt, per la resignació dels adults carcellers i mediocres. L’exili dels infants que fugen de la presó establerta.

LA CUCA MALA

Rodoreda, Rodoreda... Que revius al cor i als mots dels teus fills i filles! Llegint-te flairo les humitats de la casa, el galliner, l’olor de la terra de sota les teules... El relat té una música com de casa vella i temps antic i mig esborrat pels anys. Veig, llegint-te, la meva àvia amb el davantal, les escales antigues que pujaven al terrat. Sobretot les sentors; de menjar, de paret esventrada i humida, de molsa. Veig la vida dels insectes a les fulles verdes de les falgueres; la cuca de ruda amb els groc i els negres; i la cuca mala que descrius. Sento un profund dolor; records negres que un infant no pot comprendre convertits en penombres indefinides de bestioles i racons mig oblidats. M’ofega la perfecta descripció de l’ofec i em fa comprendre perfectament els sentiments de l’autora.


LA TERRA ERMA

Veig la ferida sagnant de la casa buida potser per sempre. El plor, que de tan gran, ofega l’alè i se sosté en silenci com en un impossible. La casa buida quan torna, el cor buit, la vida buida.
«A França, un dia, sabreu que m’he mort...» Els diu sense dir-los-ho. I dins la casa buida, cap resposta fora del seu cant, el soroll dels seus actes a les parets tristes. La buidor com un forat a la panxa i una cremor a la pell. La casa que cau sense caure. La llàgrima que es glaça perquè no hi ha vida.

EL LENT REFLUX DEL NACIONALCATOLICISME

L’agror dels temps. El color negre; de la sotana, de la consciència, dels terns i els barrets. El cicle que se’n va i que torna. El blanc i altre cop el negre. L’infern etern pels qui gosin estimar la bellesa. El fred. La ganyota. La doble vida. Aquell qui es frega les mans per assolir el poder aprofitant la indecència dels qui governen, com fa segles, com ahir, com ara. Els nens que ploren; lluny de les nenes. Les nenes que seran mares; i poca cosa més. La ràbia de qui ho veu tot tal com és. La felicitat de la ovella ruca, resignada i submisa, que no entén res i està tranquil·la. El nervi electritzant del torturat que no existeix a ulls del món. La solitud, de les presons, que no es veu. L’escopinada al rostre de les persones i de la seva llibertat. La dignitat trepitjada. El mal fet societat. Com fa segles, com ahir, com ara.

DOLÇA PÀTRIA

La veritable pàtria de l’ésser humà, segons com i força sovint, és la tendresa convertida en sexe. La sensació de desitjar i ser desitjat sense que el corcó de la culpa ni les cadenes de l’educació repressiva maldin per la possessió de la consciència. Que bell, el sexe lliure, en un entorn lliure de por, de possessió, de gelosia. La bèstia humana ha descrit com a diabòlic el regal més dolç de la natura a la consciència. La societat ensenya els fills a témer el sexe, a acceptar camins ja decidits, a defugir la màgia del desconegut, a encotillar desitjos, a dissimular anhels, a fingir ser una mena d’àngels que apareixen com artificiosos perquè s’ho neguen tot. Tots hem conegut Oksanes, ni que només hi hàgim trenat amistats profundes. I en el ulls blaus de cada Oksana, a la calidesa del seu cos indescriptible, a la naturalitat de la seva nuesa lliure, a la innocència infantil de la seva mirada que no es trenca amb l’erotisme lliure d’una noia adulta, hem entès que qualsevol repressió infundada representa l’exili més cruel de la persona que fuig de si mateixa, de la seva imatge, i de les potencialitats que la natura li regala.

L’APÀTRIDA

«L’exili no és abandonar la terra on has nascut, l’exili és viure lluny de la terra que sents teva i estimes. Lluny del cor que he estimat»
Em recorda un vell amic meu, que era rei de l’univers i, disfressat d’explorador, va visitar la Terra, amb ganes de rebel·lar-se una mica contra la seva família reial. Li va agradar tant la Terra, i la gent que hi va trobar, que va abdicar de tots els privilegis; i va arribar a dir que en tot l’univers no hi ha res més bonic que la Terra, ni imatge més dolça que la noia que ell estimava nua arran d’aigua.
Com en Virst, el personatge d’aquest relat ha trobat la seva pàtria lluny d’una realitat que ja no és seva. S’ha enamorat d’una vida diferent, d’un ésser allunyat genèticament de qui ha descobert l’ànima. A l’últim, la fredor de la topada amb l’absurda realitat que mou a competir les espècies. L’imagino astorat mentre es pregunta per què l’existència ha d’anar lligada a la violència entre espècies; a la mort d’uns per la supervivència d’altres. Si existir és això, per què existir?


HÀBITAT (O QUÒNIAMS)

L’exili del món, de la gent, de tot. La inseguretat de no pertànyer a cap grup. El rebuig. La desconfiança. La falta de respecte. El desamor. La desprotecció. La fúria de la ignorància. La violència de la ceguesa. El propi criteri que trontolla i assumeix el criteri estètic del grup enfonsant l’autoestima. La solitud humana. La invisibilitat del drama a ulls d’uns adults que miren i no veuen. Les imatges dels rètols del carrer que esgarrapen. La televisió que predica la doctrina dels assetjadors i la fa dogma. I al cor de tot, la pau d’una habitació closa, a on no hi ha món, ni gent, ni grup, ni rebuig, ni falta de respecte, ni ceguesa, ni desamor, ni desprotecció, ni ignorància, ni violència... I a on el propi criteri torna a ser qui governa l’existència i qui construeix l’univers de la llibertat i de la pròpia realització.

L’ÈXIT

Un viatge per la ment pragmàtica d’un home amb vocació de ser home d’estat; que sacrifica part de la llibertat de moviments, pensant en un futur més exitós. Bé, mal, llum, foscor... es confonen al llarg del camí de la victòria. Molt realista. Expressa la fredor un xic seca de qui viu pensant en el poder.

I això és tot...
Sols queda dir que, per sorteig, el guanyador o guanyadora, designat o designada, per a convocar el proper repte, si li ve de gust, és...

Qui sigui que hagi escrit La Cuca Mala... que resulta ser: Allan Lee

A reveure i moltes gràcies a tots!