VEREDICTE MELOREPTE 249.

Estimats amics,

En aquesta ocasió, aquesta música ha inspirat a tres poetes, si bé dos dels poemes han estat presentats fora de concurs. Per tant, faig guanyador amb tots els drets el poema del deòmises, que reprodueixo aquí per tornar a copsar-ne la bellesa:



Demència famèlica (Supervivència VIII), de deòmises


Per què de nou ha callat el món que inventares
Allà on el silenci i la paraula esdevenen carn i os
Del teu cos, a la riba més llunyana del riu de clares
Aigües per abeurar-hi somnis i lletanies, en repòs?

Per què novament l'aire és ofec i dolor extrems
I la senda recorreguda cal recórrer-la una vegada
Més abans que m'adoni que anhelo la teva mirada
I la condemna és una espiral que reviu contratemps?

Per què visc en el deliri i abocat al declivi de sordejar
Enmig de l'eixordador soroll d'una ombra que s'allunya
Del cos que la pertany, com qui viu esperant l'endemà?

Per què, digues, el teu cabell d'or, com el blat que peix
Aquesta fam dement, també acoloreix l'òbol que s'encunya
Per pagar la usura de no oblidar, quan el silenci reneix?

Moltíssimes gràcies per aquest sonet perfecte, deòmises, i moltes felicitats. Ara tu ets l'encarregat de proposar el nou Melorepte, el 250!

Gràcies a tots, i endavant!