Veredicte del repte DLXXXVII Fondalades de la por

Veredicte del repte DLXXXVII Fondalades de la por
Es tracta de descriure algun esdeveniment traumàtic, crim o robatori, en un entorn rural o petita comunitat aïllada, situada en un paratge natural. Pot tractar-se d'un relat policíac o d'una explicació sociològica referent a uns fets sobtats inesperats i violents,...un esclat que genera temor, claustrofobia i desconfiança.
Els motius, enveja, gelos, passió, abús, venjança,...
Si és possible algun dels personatges ha de ser algú que escampi negativitat.
També s'admet una reflexió intima sobre fets igualment violents però més desapercebuts sense el ressò mediàtic de les notícies d'aquesta mena, en el mateix entorn.

Extensió normal, entre 300 i 400 paraules.
Termini fins el 25 de febrer, dimecres a les 18 hores
Paraules obligatòries: aixada, pleta, nit

Bèsties de càrrega (o Demència)
deòmises
Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb força, tot recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones ni les nefastes.

Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.

Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.

A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.



Comentaris

Esfereïdor. Violència que no és d'origen inexplicable però que s'executa de manera implacable, desmesurada, mecànica, sense remordiment, freda, sense empatia de cap mena, sobtada, inesperada, despietada, rutinària, ...una dolenteria extrema i sense raons aparents, una total exclusió del mon de les persones, però també del mon dels animals que poden ser ferotges però motiven els seus atacs i els fan senzills i ràpids com poden. Sí, és una bèstia ferotge, allò amb què ena topem, estem davant d'una creació bestial, d'un psicòpata de cap a peus. Sí se l·li hagués de buscar un defecte, seria el de ser excessiu
Hi sobren 6 paraules, però, crec que no és motiu desqualificant.



La Masia del Cel (aquest)
touchyourbottom

La Masia del Cel es trobava ben amagada en un lloc inaccessible per als vehicles convencionals. Calia fer una bona estona a peu per camins mig esborrats darrere el guia. Ningú es salvava d'esgarrinxades de romagueres progressivament invasores.

Aquell centre de teràpies en un espai recòndit atreia grups i més grups de fashion-alternatius fos per convicció, curiositat o ganes de fer negoci a posteriori amb l'après als cursos.

En Dixon, un home robust de raça negra, emprenedor, hi havia fet cap pel tercer motiu.

-La Masia del Cel!- li semblava un nom entre pretensiós i ridícul.

Un cop els nouvinguts s'hagueren instal•lat a les cambres comunitàries van baixar a conèixer qui els portaria. Parlava poc, en Dixon, un cop va copsar que les altres persones tenien un aire sonat que no li era afí.

I s’entretenia remugant-se repetidament que el preu d’allò, superlatiu, era una mitja estafa sense facturació legal, com s'estilava en qualsevol manifestació d'aquella educació no reglada. I, a més, no li agradava la dieta crudívora. Però tot fos per a esdevenir un bon professor de ioga brumanda akamanda, branca encara desconeguda i prometedora, s'anunciava. Tot un misteri.

I com li va costar haver d'anar d'uniforme amb pantalons blancs de cotó i una camiseta groga amb un símbol de no sabia ja quin coi de catxra o...chakra... això!, es tractava.

L'Urgelino, el professor, no repetia massa. Demanava ser escoltat amb uns ulls que li sortien de les conques sobre unes ulleres que semblaven fer més i més bossa. Tot plegat conferia a aquell home musculat un magnetisme especial, sumat a un somriure enigmàtic. En Dixon notava constantment, amb esgarrifances, com aquell esguard el despullava fins a la medul•la.

Les classes es duien a terme en una antiga pleta rere la casa. Apart de duríssims exercicis que harmonitzaven cos-ment, que no li feien efecte, calia meditar dia i nit llargues hores amb les cames dolorosament plegades i una rampa inaguantable. Sentia crits esfereïdors que el cervell traduïa en imatges que li provocaven canguelis. Eren figuracions, pensaments, no calia fer-ne cap cas.

Va gosar deixar l'exercici, fer per no ser sentit i marxà a desentumir el cos entre els arbres centenaris salvatges, il•luminat per la celístia.

De cop, es va entrebancar amb alguna cosa que no era una arrel.

-Una aixada!

Un forat començat a terra, que va passar a expandir-se com per encanteri. En va sortir un ser insondablement terrorífic que el va estirar cap a dins.

Abans de morir devorat, va poder reconèixer en aquelles ninetes de foc la malignitat de l'Urgelino.


Mena


Comentaris

És tracta d'un maligne que de bon començament se'ns presenta més aviat com un aprofitat, però que s'aprofita de persones sense massa escrúpols que venen atretes cap a una ocupació basada en una certa, o abundant, impostura. Retrata situacions d'hipocresia, de manca d'autenticitat, d'impostura, entre els assistents a la suposada formació - no reglada- Es percep ironia, sinó sarcasme,...el llenguatge utilitzat és proper a l'àmbit i situacions descrites (fashionalternatius)
Allò que començava a presentar sïntomes de terrorific, acaba sent-ho de debò.
L'element violència o terror no és central, tanmateix, al relat que s'orienta més aviat al retrat sociològic dels caradures, voluntaris o a la força.
Urgelino, no serà algú de l'Urgell?
Hi ha 33 paraule de més que, amb el precedent anterior, no tindran cap efecte desqualificador

Responsabilitats
Rubba Bertanero


Les obres a la casa rural de "Can Xerric" anaven a marxes forçades. El dissabte al matí era la inauguració i ja érem a dijous tocat.

L´alcalde de Terratremuls n´estava cofoi de la seva darrera iniciativa, obrir una casa rural per a grups per a celebrar-hi els seus actes, cursos i tallers. Era un bon cop a la oposició i un gran pas per poder tornar a ser reelegit. Amb aquella iniciativa, el poble arraconat a la serra de Marta, agafava un nom,i, a més representava una entrada nova de diners per a la gent que hi tenia negocis.

L´Emilio, el batlle en funcions, donava ordres a tothom:

- Vinga, foteu-li canya. Cagundésss!, a veure si encara li hauré de fotre jo un cop d´aixada!

Divendres a la tarda, només quedava que arribés l´instal.lador de la caldera. Havien habilitat la pleta per encabir-hi les calderes de gas i els equips d´aire.

L´alcalde donava presses:

- necessitem calefacció i aigua calenta. Demà al vespre, després de la inauguració ens arriba el primer grup "L´Associació Kàrmica- l´any 2016 s´acaba el món".

L´operari de calefacció, Manel Aramifico, amb les presses havia fet un foradet a un dels tubs de la instal.lació de gas, l´alcalde li va dir que un foradet el tapava ell amb un cop de pixa.

La inauguració va ser fantàstica; hi era tot el poble. A la nit els de la Associació inauguraven una instal.lació modèlica.

A la nit, el gas es va esmunyir silent, silenciós, covard, captivador ...i, es va fer amo i senyor de la casa i dels seus primers hostes.

L´endemà la televisió parlava d´un suicidi col.lectiu. L´alcalde es planyia de la mala sort del poble.I, l´operari de les calderes portava un nou càrrec de consciència a sobre.

Comentaris
Ambició política i econòmica, rural, i un entorn de gent que s'hi acosta amb afany o intencions religioses; gairebé diríem que són afanys místics o fanàtics,...Retrata la matusseria dels que posen al final de tot el servei a la gent i davant de tot, servir-se de la gent,...Improvisació per part de tothom, instal·ladors inclosos, que amb excuses diverses i manca d'empatia general envien a la gent, aquest cop sí cap a la fi del mon. El to, el registre, és irònic i es complenta amb l'ambientació aparentment desenfadada del mon rural. Avui aquest mon, més autèntic, ja no existeix, ve a dir.

M'ha agradat poder comentar els vostres textos. Crec que el relat de'n Deomises és el que més s'apropa a allò demanat quant a temàtica i registre.