Va com va...

I com va, va.
Penso que depèn d'un seguit de factors que cadascú té o no té (o alguna altra variació): feina (laboral), ànims (físics i mentals), inspiració, interès pel tema.
Hem escapçat ja molts reptes, en els darrers temps. A mi el minirepte m'agradava perquè obligava a fer relats més concentrats. El repte visual també, perquè una imatge porta a infinites paraules i no calia que fos poesia-poesia.
El clàssic i el nano són com pare i fill, pel tema extensió. Sobreviuen, serà la genètica o les vacunes. I que segueixin.
El que jo faig- digueu-me pesada- és 'convidar' a algun relataire nou quan els llegeixo relats -que no és cada dia- i algun cop ha funcionat. No tothom acaba de trapassejar al fòrum i potser saber ben bé tot el que s'hi cou.
També estaria bé que esmorzéssim un dia junts, si més no els més propers. Potser a St. Genís de Palafolls us estaria bé, tot caminant per la Vall d'en Juli i menjant un entrepà? (és una proposteta tonta, però mira!).
I, Joan G. Pons: home, pel nano només temes de creixement personal ja passaria a psiconano o alternonano i no és que em desagradi -ojo!- sinó que cal eixamplar els horitzons, com les gallines, que com més terreny tenen més en volen i així la temàtica és...immensa. No? D'altra banda, si t'atrau parlar d'aquestes coses, pots retornar a fer 'La taula parada'. Potser quedes un xic parat que es torni a engegar...mai no se sap, el món és un misteri i el misteri és el món (podeu dir-ne filosofia de beceroles o de fireta, no m'enfado! ;)

Mena