Una tarda al circ

La manassa del papa m'ofegava la mà i caminàvem tan de pressa que jo gairebé només fregava les fulles seques escampades pel terra amb la punta del xarol: l'arena humida rascava les meves sabates noves. El papa era tot abric i més abric: llarg que només li veia el barret, les sabates i els guants de pell que guardaven la meva maneta a dintre. La llum dels fanals jugava amb la meva ombra: taronja, em repetia, sortia, m'amagava, m'escurçava, m'allargava de nou... I de sobte soroll de crits, de corredisses, musiqueta, colors i a la cua bafs que sortien de dintre l'envelat em portaven l'olor de crispetes fins al nas i que t'agrada, tot això? Sí, papa. El terra era mullat de pixum i un gos vell pelut, llardós, espurnejant de puces que semblaven brillar, verdes, amb les llums, el llepava, trist, fora de tota aquella purpurina frenètica que sortia a torrentades per cada escletxa de la lona. Les butaques feien olor de suor i de sucre i l'aire a dins era un fum aigualós que feia pujar els colors a la cara. El papa s'havia tret l'abric i tenia les orelles vermelles: que vols res? No, papa. Tot s'anava omplint de nens i de papes i de mames i de nenes i cada vegada la boira era més gruixuda. Es van apagar les llums de colors i van començar els focus: un home va deixar-se caure des de tant amunt que no s'hi veia i va caure sobre una xarxa i va rebotar contra el terra: no s'havia fermat bé: deien que al circ un s'ho passava d'allò més divertit però a mi no me'n va fer, de gràcia.