Detall intervenció

Una merescuda jubilació

Intervenció de: manel | 12-01-2011


Tot i haver superat la cinquantena, la Jeni encara oferia unes carns prou fermes. Només el pitram havia patit un descens considerable, però la màgia dels sostenidors moderns, un autèntic prodigi d’aerodinàmica, aconseguia dissimular-ho més que bé, regalant un sucós reguerol als ulls de la clientela. Tampoc no era, ni de bon tros, la més lletja del barri, però el cert és que darrerament la caixa diària havia davallat de manera alarmant.
La crisi, és clar, assumia bona part de culpa, encara que la Jeni també en responsabilitzava a les dues morenasses de formes voluptuoses que últimament rondaven per la zona. Un parell de bagasses molt descarades que s’apropaven sense manies als mascles que deambulaven pels carrers, proferint obscenitats amb veus seductores i captivant irremediablement la seva lascívia. Una actitud que ella no aprovava, forjada en la professió temps enrere, quan s’exigia discreció per sobre de tot. Però ja ho diuen que en els negocis cal renovar-se o morir, i la Jeni, malgrat aquestes idees que més d’un podria catalogar de classicotes, tenia clar que s’havia de moure.
Així, després de consultar-ho amb una companya de feina d’una altra zona de la ciutat, va decidir canviar d’indumentària, i un bon dia es va presentar a la cantonada habitual disfressada de monja. L’hàbit era llarg i negre com el d’una religiosa qualsevol però d’una seda tan fina i suau que deixava entreveure la roba interior. A més, gràcies a la llum de la farola sota la qual sempre es col•locava, s’apreciaven les filigranes bordades d’aquelles peces íntimes, i el conjunt prenia forma gairebé divina. L’èxit va ser fulminant. La morbositat de la vestimenta atreia inevitablement, i sense necessitat d’atacs indiscrets, la masculinitat que transitava pel davant.
Va córrer la veu, i ja us podeu imaginar l’escàndol quan la notícia va arribar a les esferes eclesiàstiques. Més d’un va posar el crit al cel, i mai millor dit. On s’és vist una meuca vestida de monja enlluernant la comunitat masculina del barri!
Les autoritats religioses no van trigar gens a encomanar al capellà de la parròquia una visita de cortesia a la descarada senyora, amb la intenció, no cal dir-ho, de dissuadir-la d’utilitzar tan respectuosa indumentària per reclamar els pecats de la luxúria. D’entrada, la Jeni s’hi va negar rotundament. No només havia recuperat la caixa, sinó que havia assolit un nivell d’ingressos impensable en aquells moments. Però davant la insistència del capellà, acompanyada de possibles represàlies en cas de desobediència, va repensar-s’ho
Finalment van arribar a un acord. Des de llavors la Jeni només exhibeix la disfressa en privat, per apaivagar la libido de certs alts càrrecs eclesiàstics, a canvi d’una remuneració que li assegura una ben merescuda jubilació.


Respostes

  • La cara de Déu
    franz appa | 09/01/2011 a les 19:57
    La germana Consol va entrar a la zona de control d’infermeria . Sentia, ja metres abans, l’enrenou animat de les noies que s’hi havien aplegat, aprofitant els moments de tranquil•litat que normalment es produïen quan ella voltava per les habitacions. “Hauria de passejar-se més sovint per la planta, germana”, li solien dir, “és una maga: els fa callar a tots només amb la mirada”. La germana Consol se’n reia i feia la que no s’ho empassa. Però secretament se sentia gratificada i degudament reconeguda: sí, era veritat, era ben capaç de dominar tots aquells malcriats que es rebel•laven contra aquells caps de pardalet d’infermeres que, sí, a diferència d’ella tenien títols, però que també a diferència d’ella no tenien idea de com portar gent cansada de descansar. La mena de gent a la qual la vida havia regalat tant que ara no sabien avenir-se a la convalescència. És clar que aquest no era el cas de la noia que acabava d’ingressar aquella tarda. Ella no estava en disposició de queixar-se, ja que estava en coma profund.
    Com havia intuït, el tema de conversa aquella tarda era la nova ingressada. Les noies intercanviaven amb veu massa alta les escasses dades de l’accident, l’acompanyant que no era el marit, però que sí era marit d’una altra, i feien córrer les inevitables especulacions. La germana Consol va adreçar-les la seva mirada més severa, sabent també que no trobaria més resposta entre les xiques que una enriolada protesta, i es va dirigir parsimoniosament al taulell dels historials clínics, fent veure que els repassava, però, cosa que no solia fer, va parar orella a la xerrameca. Potser era la novetat, o potser era la imatge de la noia, tan jove, tan bella, tan absolutament desvalguda en el seu estat que semblava fora d’aquest món...
    Quan va sortir del torn, duta per aquella curiositat que no sabia com negar-se a si mateixa, va passar per l’habitació de la noia. Va veure sortir un home. Ell, va pensar. Anava amb bata i caminava esforçadament amb l’ajuda d’unes crosses. El va seguir sota la llum suau dels corredors ja tranquils en aquella hora. Finalment, l’home va entrar a la seva habitació.
    Aleshores, ella va pensar com hauria estat la seva vida si algun dia, anys, massa anys enrere, hagués triat casar-se amb un home com aquell. Com hauria estat si aquell mateix home, un dia, hagués tingut un accident acompanyant una altra dona a altes hores de la matinada. I, en acabat, va pensar com seria la seva vida si ella hagués estat aquella altra dona, i ara estigués estirada a un llit d’hospital, sense sentits. Potser veient de cara, a tocar, la mateixa cara de Déu.
  • Primer i últim viatge
    Núria Niubó | 11/01/2011 a les 22:20


    És el primer viatge llarg que fa l’Anna des de que té carnet de conduir.
    Els pares, molt a contra cor, han acceptat la seva ferma decisió d’anar-se’n sola, i tot que confien en la seva prudència, li han fet moltes recomanacions, la més important...
    —Nena, truca’ns aviat per dir-nos quan podrem venir a visitar-te.

    Duu només lo més imprescindible, sap que les monges clarisses han fet vots de pobresa, però sí que porta un petit paquet per regalar a una persona molt especial.

    El viatge el farà sense perdre massa temps, a mig camí un entrepà, trucarà als pares i continuarà , vol arribar-hi a primera hora de la tarda.

    Com més s’apropa al Convent, més intranquil•la és troba. Després de haver concretat dia i hora amb la “Madre Superiora”, sabent que són molt estrictes, vol ser puntual.

    Són les quatre de la tarda, ha deixat el cotxe en la petita plaça del Convent, el cor li batega de pressa, les cames li tremolen. Tants anys esperant!

    Des de que té us de raó que ho ha desitjat. Els pares sempre li han fet raonaments per convèncer-la que encara no era el moment. Ara, ja no li han pogut privar.
    Ha estat ella que ha fet tots els passos per ingressar en la “Orden de las Clarisas” d’aquest antic convent. Als pares resignats, només els queda pregar perquè la seva filla sigui feliç.
    I ho serà! L’Anna n’està convençuda, sap que hi trobarà la llum.

    El cor torna al seu ritme compassat de noia assenyada, i amb pas decidit s’atansa a la gran portalada, el so esquerdat del timbre li fa preveure l’austeritat. Des de darrere una petita reixa, una veu suau , després d’un Ave Maria, li pregunta el nom.
    El gemec de la porta en obrir-se, queda ofegat pel dolç somriure de la germana, que l’acompanya, amb pas tranquil i en silenci, fins al despatx de la “Madre Superiora”.

    L’entrevista ha estat agradable, l’Anna ja estava assabentada de la vida al convent.
    Li assignen la cel•la i els hàbits, ella però, demana un únic desig, conèixer a la “Hermana Concepción”.

    En trobar-se, els seus cors bateguen a l’uníson. Totes dues esperaven aquest moment amb un estrany temor. Mare i filla es fonen en una llarga abraçada. L’Anna dóna a la seva mare, una petita capsa, que els seus pares adoptius tenien guardada, amb una cadena i una medalla de Santa Clara, que porta una inscripció: “Hermana Concepción”

    Des d’ara ja no les separarà ningú.

    ....................oOo....................


    Núria
    11 de gener/11

  • Primer i últim viatge (Aquest)
    Núria Niubó | 11/01/2011 a les 22:23


    És el primer viatge llarg que fa l’Anna des de que té carnet de conduir.
    Els pares, molt a contra cor, han acceptat la seva ferma decisió d’anar-se’n sola, i tot que confien en la seva prudència, li han fet moltes recomanacions, la més important...
    —Nena, truca’ns aviat per dir-nos quan podrem venir a visitar-te.

    Duu només lo més imprescindible, sap que les monges clarisses han fet vots de pobresa, però sí que porta un petit paquet per regalar a una persona molt especial.

    El viatge el farà sense perdre massa temps, a mig camí un entrepà, trucarà als pares i continuarà , vol arribar-hi a primera hora de la tarda.

    Com més s’apropa al Convent, més intranquil•la es troba. Després de haver concretat dia i hora amb la “Madre Superiora”, sabent que són molt estrictes, vol ser puntual.

    Són les quatre de la tarda, ha deixat el cotxe en la petita plaça del Convent, el cor li batega de pressa, les cames li tremolen. Tants anys esperant!

    Des de que té us de raó que ho ha desitjat. Els pares sempre li han fet raonaments per convèncer-la que encara no era el moment. Ara, ja no li han pogut privar.
    Ha estat ella que ha fet tots els passos per ingressar en la “Orden de las Clarisas” d’aquest antic convent. Als pares resignats, només els queda pregar perquè la seva filla sigui feliç.
    I ho serà! L’Anna n’està convençuda, sap que hi trobarà la llum.

    El cor torna al seu ritme compassat de noia assenyada, i amb pas decidit s’atansa a la gran portalada, el so esquerdat del timbre li fa preveure l’austeritat. Des de darrere una petita reixa, una veu suau , després d’un Ave Maria, li pregunta el nom.
    El gemec de la porta en obrir-se, queda ofegat pel dolç somriure de la germana, que l’acompanya, amb pas tranquil i en silenci, fins al despatx de la “Madre Superiora”.

    L’entrevista ha estat agradable, l’Anna ja estava assabentada de la vida al convent.
    Li assignen la cel•la i els hàbits, ella però, demana un únic desig, conèixer a la “Hermana Concepción”.

    En trobar-se, els seus cors bateguen a l’uníson. Totes dues esperaven aquest moment amb un estrany temor. Mare i filla es fonen en una llarga abraçada. L’Anna dóna a la seva mare, una petita capsa, que els seus pares adoptius tenien guardada, amb una cadena i una medalla de Santa Clara, que porta una inscripció: “Hermana Concepción”

    Des d’ara ja no les separarà ningú.

    ....................oOo....................


    Núria
    11 de gener/11

  • RE: REPTE CDXLIX ( 449 ): LA MONJA - EL MONJO.
    rnbonet | 12/01/2011 a les 16:57

    Em sembla, quasi paisana, -i a 'molta "honra", com diu el veïnat de l'oest- que l'havia penjat en un lloc equivocat.
    Ací el tens de nou!

    DESÈRTIC MIRATGE: “Estudies o treballes”?

    Oh., Al•là! Està ben clar! I ho tinc comprés i assimilat per una altra vegada
    A qui se li havia d'ocórrer? Només a un 'tuareg' de lletres havent estudiat en aquella urb central i centralista de la península sud d'Europa.
    Si et trobes a una monja al desert no cal demanar-li amb veu dolça allò tan refregat, patètic i 'pel•liculon' de “que fa una xica com tu en un lloc com aquest?” Influències nefastes d'aquella manufacturada cultura i dels epígons que ens marcaren. Mariconades imbècils de discoteca de barri.

    Ella, però, restava allí. Com un arbre que troba el seu lloc a un jardí. Tot ple de fruits dolços, regalimats, esperant la mà ansiosa que els collirà tot seguit.

    De moment, però, i després de la sorpresa inicial, de la cara de babau que supose se'm mostra als ulls de la mongeta, millor cap qüestió. Ja arribarà un nou dia, que per aquestes contrades el temps no utilitza rellotge. Ni de sol ni de sorra, encara que de les dues coses en tenim d'abastament. ¿Caldrà assabentar-la de quina calor i basca mentre hi ha sol i llum, i quanta gelor només esbrinar les primeres estrelles?

    Empalmada! I més després de tres anys de solitud monàstica acatant tots els predicaments dels eremites d'abans, de torn i dels que vindran, jo, que no tinc res de creient! Res de res! Cap tocament, lleu, suau, si no és per pixar. Inclòs deixant de banda les temptacions de femelles ballant nues al bell mig d'un oasi perdut i trobat, amb abundor de palmeres i d'aigua, tot havent esgotat la paciència del Job -d'una altra mena- quan ja no hi pots més que fer-li un clau a una camella, resulta que apareix ella amb l'hàbit de redemptora, com una nimfa de les dunes sota la tutela de la deesa Lluna. Tan bonica com ingènua, davant meu, un sàtir amargat, un reprimit habitant del desert.
    Vine, redimeix la calor que m'atabala! Que no ho saps, quin és? Ben a la vista el tens! Vinde, regala’m aquella fruita sucosa que no trobe al lloc on visc. I si es tracta d'un emmirallament? Uns quants n'he patit; més, quan més ansiava acompanyant a les fredes nits d’aquest desert. Principi de felicitat amb llàgrimes, fredor, distàncies? Felicitat, no; distància i fredors, sí...
    Sembla que no regalarem fills al desert, en aquest any!
  • Una merescuda jubilació
    manel | 12/01/2011 a les 21:15

    Tot i haver superat la cinquantena, la Jeni encara oferia unes carns prou fermes. Només el pitram havia patit un descens considerable, però la màgia dels sostenidors moderns, un autèntic prodigi d’aerodinàmica, aconseguia dissimular-ho més que bé, regalant un sucós reguerol als ulls de la clientela. Tampoc no era, ni de bon tros, la més lletja del barri, però el cert és que darrerament la caixa diària havia davallat de manera alarmant.
    La crisi, és clar, assumia bona part de culpa, encara que la Jeni també en responsabilitzava a les dues morenasses de formes voluptuoses que últimament rondaven per la zona. Un parell de bagasses molt descarades que s’apropaven sense manies als mascles que deambulaven pels carrers, proferint obscenitats amb veus seductores i captivant irremediablement la seva lascívia. Una actitud que ella no aprovava, forjada en la professió temps enrere, quan s’exigia discreció per sobre de tot. Però ja ho diuen que en els negocis cal renovar-se o morir, i la Jeni, malgrat aquestes idees que més d’un podria catalogar de classicotes, tenia clar que s’havia de moure.
    Així, després de consultar-ho amb una companya de feina d’una altra zona de la ciutat, va decidir canviar d’indumentària, i un bon dia es va presentar a la cantonada habitual disfressada de monja. L’hàbit era llarg i negre com el d’una religiosa qualsevol però d’una seda tan fina i suau que deixava entreveure la roba interior. A més, gràcies a la llum de la farola sota la qual sempre es col•locava, s’apreciaven les filigranes bordades d’aquelles peces íntimes, i el conjunt prenia forma gairebé divina. L’èxit va ser fulminant. La morbositat de la vestimenta atreia inevitablement, i sense necessitat d’atacs indiscrets, la masculinitat que transitava pel davant.
    Va córrer la veu, i ja us podeu imaginar l’escàndol quan la notícia va arribar a les esferes eclesiàstiques. Més d’un va posar el crit al cel, i mai millor dit. On s’és vist una meuca vestida de monja enlluernant la comunitat masculina del barri!
    Les autoritats religioses no van trigar gens a encomanar al capellà de la parròquia una visita de cortesia a la descarada senyora, amb la intenció, no cal dir-ho, de dissuadir-la d’utilitzar tan respectuosa indumentària per reclamar els pecats de la luxúria. D’entrada, la Jeni s’hi va negar rotundament. No només havia recuperat la caixa, sinó que havia assolit un nivell d’ingressos impensable en aquells moments. Però davant la insistència del capellà, acompanyada de possibles represàlies en cas de desobediència, va repensar-s’ho
    Finalment van arribar a un acord. Des de llavors la Jeni només exhibeix la disfressa en privat, per apaivagar la libido de certs alts càrrecs eclesiàstics, a canvi d’una remuneració que li assegura una ben merescuda jubilació.
  • Matines
    Josep Casals Arbós | 13/01/2011 a les 17:08
    Li envolta la mandíbula amb el palmell de la mà de forma que les puntes dels dits li arriben a la templa. No se sap quina pell crema més, si la de la mà o la de la galta. Després, fent un gir suau, li acarona el coll sota l'orella, amb els dits cap el clatell i així atansa el cap i li besa els llavis amb la boca una mica oberta, només una mica. Aleshores se separa per mirar-la d’aquella manera que tant l’inquieta i tant la reconforta. Mentrestant, el tacte es concentra en la punta dels dos dits del mig, el del cor i el de l’anell, que recorren la clavícula resseguint l’os. Un cop al centre, el dit més llarg marca el camí i els altres, oberts, li freguen la pell amb lleugeresa. Baixen a poc a poc fins a la vall dels pits i allí es detenen. Sense dissimular, amb intenció, aparta la vista dels ulls per contemplar el lloc on ha aturat el gest. Lavors li embolcalla el pit esquerre amb el palmell —encara té pits d’adolescent— i el prem amb delicada fermesa contra el cor mentre torna a lliurar els ulls als ulls, atents a cadascuna de les reaccions que li provoca.

    Hi ha dies que es desperta en aquest punt i d’altres que va més enllà o no hi arriba. Es desperta amb el cos amarat de suor i l’entrecuix xop d’aquell líquid dens com la saba que li neix sota el ventre per culpa del somni. Malgrat que cada nit es fa lligar les mans als costals del jaç, ha tornat a sentir plaer. També s’hauria de fer lligar les cames, pensa mentre el cos es relaxa i refreda. A les cinc, entra sor Immaculada. Encén el llum, desfà els nusos de pardal, deixa les cordes sobre el reclinatori i se’n va. Gairebé no s'han mirat i ben just s'han dit un bon dia et doni Déu germana amb veu petita. Ella es renta amb l’aigua del gibrell, es posa l’hàbit i acudeix diligent a resar les Matines a dos quarts de sis en punt. A partir d’aquest moment és una dent més en els engranatges que mouen les busques que designen les hores de la vida del convent. Ha estat quan el sol en posta regalava la visió d’un cel rogenc, mentre resaven les Vespres, que, en sentir-se humida, ha envermellit perquè s’ha sorprès desitjant l’arribada de l’hora de les Completes, l’últim rés del dia, el que li obre les portes de la nit, del cel i de l'infern.

  • Sota el cirerer
    Leela | 13/01/2011 a les 21:00
    Li agradava molt pujar dalt d’aquell turó i deixar que el vent li acaronés la cara. Es va passar la mà per on temps abans hi havia hagut una melena rinxolada. Podia palpar els bonys del seu crani. Fins llavors li havien passat desapercebuts però ara la seva ma ossuda els reconeixia perfectament. Semblava que pogués llegir la història que hi havia al darrera de cada un d’ells. Potser aquell tant prominent era conseqüència dels esforços del part de la seva mare. Això però, mai ho sabria. La seva vida l’havia dut lluny de la mare de ben jove, i les visites ocasionals, en dates assenyales, no els havien permès arribar a un nivell d’intimitat suficient per parlar del passat.

    Va fixar la mirada en les fulles del cirerer. Dos anys abans el seu cervell hauria estat absort fent un càlcul de l’amplitud de l’ona que dibuixaven les fulles al dansar sota les ordres d’aquell ventijol suau. Ara, simplement, es va deixar endur per les ombres que, imitant els clar-obscurs italians, la llum tènue del capvespre deixava caure sobre aquells arbres tant delicats.
    Somreia pensant en la cara de l’ Srinivasa. L’havia vingut a visitar feia uns dies, contrariat. Encara no entenia el per què de la seva decisió i li pregava que abandonés el seu retir. Ell que havia marxat de l’Índia fugint de la religiositat d’aquell país empobrit que no li permetia desenvolupar el seu talent, era incapaç de comprendre al seu amic, un nen prodigi de la física que havia canviat els texans esgrogueïts i els cabells esbullats per una túnica de color sofre i aquell cap rapat. Van prendre un te, provant de comunicar-se. L’ enutjada veu de l’Srinivasa corria salvatge com un riu desbocat, abraonant-se sota la mirada compassiva del seu amic, exigint-li que tornés a la universitat, a la vida real, deia. Tant sols es va calmar quan li va posar a les mans aquelles llibretes.
    Els seus ulls es van humitejar, el nas se li gelava a l’inspirar aquell vent fred del vespre. Hores d’ara potser era un home famós, gràcies a prestesa del seu amic Srinivasa en publicar els resultats que havia obtingut durant aquells dos anys, allà, en aquella muntanya ignota, sense pressions acadèmiques, ni terminis burocràtics, ni angoixes existencials. Allà havia trobat la tranquil•litat necessària per poder desenvolupar tot el que el seu cap havia estat capaç d’idear i calcular, i que sens dubte seria un revulsiu mundial. Plorava de felicitat. Sabia que aquell era el lloc on passaria la resta dels seus dies. Aquell nou mode de vida li havia regalat el do més preuat de tots, el de la pau interior imprescindible per comprendre millor el món.
  • RE: REPTE CDXLIX ( 449 ): LA MONJA - EL MONJO.
    marga | 14/01/2011 a les 13:47
    MONJA, paraula que m’ ha obert un ventall de records.
    Rememoro la nena de cinc anys en un parvulari del convent de les monges vermelles, anomenades així pel hàbit que portaven d’aquest color, era el collegi del Sagrat Cor de Banyoles. Sor Auxili, una tia de tercera generació enrere que havia estat refugiada a casa en temps de la Guerra Civil, m’atenia amb dolcesa, però va durar poc. Un dia sense cap explicació, em varen fer anar a la capella del convent i allí estava ella vestida amb l’hàbit vermell, embolcallada de roses blanques i a dins d’un taüt. Va ser per mi una visió bonica. Es l’agradós record que m’ha quedat de ella, segur que per desconeixement de la veritat del que era.
    La tia Paté com jo l’anomenava, era monja del convent d’ensenyament de les Carmelites de Girona, on vaig anar d’interna només amb set anys. No m’hi vaig morir de pena gràcies a la seva cura amatent. Important per mi era a l’hora d’anar al llit. M’ ajudava a despullar-me amb recat i ha posar-me la camisa llarga fins els peus. Perquè no tingues por deixava una petita llum encesa que il•luminava una imatge de la Verge i desprès de tapar-me em feia un petó i em deia en veu suau i dolça “ Mira la Mare de Deu i acluca els ulls, dormiràs somiant àngels i quan els tornis ha obrir ja veuràs la llum del dia i el cel blau”
    Era una dona de mans delicades i enginyoses per la costura. Al calaix dels meus preuats records guardo ; papallones de papers de seda, petits capells de cartró vestits de alegres teles amb la copa omplerta de serradures, en realitat, son coixinets per agulles de cap i joiers, fets de capsetes de cartró amb tapa recobertes de roba llisa amb dibuixos pintats a mà, rematades amb randes, tanca de fil daurat i boto de nacre. La tia Patè em regalava aquestes cosetes i més, cada vegada que, ja fora del internat, anava a veure-la.
    La tia Llúcia, ex monja per manca de salut, vivia a casa. Va tenir cura de mi fins a la seva mort. Acomboiant-me d’ infant i de nena ( mai he oblidat la xocolata que me donava, la seva ració, en aquell temps de postguerra) i d’ adolescent m’aconsellava. Una dona bona, senzilla i solidaria. Una mort molt sentida.
    Dolors i Rosa companyes de estudis, dues monges actuals.
    Dolors es fa religiosa desprès que el nuvi la deixes plantada a l’altar el dia de la seva boda. Ara és la Priora de la Congregació de Religioses Carmelites.
    Rosa, monja per vocació, és des de fa 50 anys missionera a Ruanda
  • RE: REPTE CDXLIX ( 449 ): LA MONJA - EL MONJO.
    marga | 14/01/2011 a les 13:47
    MONJA, paraula que m’ ha obert un ventall de records.
    Rememoro la nena de cinc anys en un parvulari del convent de les monges vermelles, anomenades així pel hàbit que portaven d’aquest color, era el collegi del Sagrat Cor de Banyoles. Sor Auxili, una tia de tercera generació enrere que havia estat refugiada a casa en temps de la Guerra Civil, m’atenia amb dolcesa, però va durar poc. Un dia sense cap explicació, em varen fer anar a la capella del convent i allí estava ella vestida amb l’hàbit vermell, embolcallada de roses blanques i a dins d’un taüt. Va ser per mi una visió bonica. Es l’agradós record que m’ha quedat de ella, segur que per desconeixement de la veritat del que era.
    La tia Paté com jo l’anomenava, era monja del convent d’ensenyament de les Carmelites de Girona, on vaig anar d’interna només amb set anys. No m’hi vaig morir de pena gràcies a la seva cura amatent. Important per mi era a l’hora d’anar al llit. M’ ajudava a despullar-me amb recat i ha posar-me la camisa llarga fins els peus. Perquè no tingues por deixava una petita llum encesa que il•luminava una imatge de la Verge i desprès de tapar-me em feia un petó i em deia en veu suau i dolça “ Mira la Mare de Deu i acluca els ulls, dormiràs somiant àngels i quan els tornis ha obrir ja veuràs la llum del dia i el cel blau”
    Era una dona de mans delicades i enginyoses per la costura. Al calaix dels meus preuats records guardo ; papallones de papers de seda, petits capells de cartró vestits de alegres teles amb la copa omplerta de serradures, en realitat, son coixinets per agulles de cap i joiers, fets de capsetes de cartró amb tapa recobertes de roba llisa amb dibuixos pintats a mà, rematades amb randes, tanca de fil daurat i boto de nacre. La tia Patè em regalava aquestes cosetes i més, cada vegada que, ja fora del internat, anava a veure-la.
    La tia Llúcia, ex monja per manca de salut, vivia a casa. Va tenir cura de mi fins a la seva mort. Acomboiant-me d’ infant i de nena ( mai he oblidat la xocolata que me donava, la seva ració, en aquell temps de postguerra) i d’ adolescent m’aconsellava. Una dona bona, senzilla i solidaria. Una mort molt sentida.
    Dolors i Rosa companyes de estudis, dues monges actuals.
    Dolors es fa religiosa desprès que el nuvi la deixes plantada a l’altar el dia de la seva boda. Ara és la Priora de la Congregació de Religioses Carmelites.
    Rosa, monja per vocació, és des de fa 50 anys missionera a Ruanda

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: