Una conversa pendent

Havia estat llegint contes d'indis americans a les seves bessonetes, l'home de cinquanta-tres anys. Tenia el rostre ben bé amb la configuració d'aquella edat i, dins del gran assortiment de variants, havia fet sort: canosisme mitjaner; bosses normaletes sota els ulls que encara no requerien ulleres; pell que encara no cedia; dentadura de bona herència...i una expressió entre preocupada i afable.

Quan van ser immerses al regne de Morfeu els va fer un petó mentre alhora, i impensadament, demanava al Gran Esperit que les fes ser amoroses, senzilles, coherents...que d'aquí venia la sort. I que trobessin sentit a la vida.

Va tancar el llum i tot i avançant cap a la butaca orellera on escarxofar-se per televisar el que fos va sorprendre's del que 'havia demanat'.

D'on havia tret aquella tirallonga de bons desitjos? De la lectura d'un conte en què els gossos que havien tingut la facultat de la parla l'havien perdut per no saber guardar secrets, tergiversar-los i atabalar amb una xerrameca fora límits? De certes vacuïtats comunicatives?

No va engegar la màquina tonta. No s'hi distreuria, volia treure l'entrellat del que acabava de passar. Tampoc, però, s'hi podia estar massa: l'endemà tenia molta feina. Li havien afegit vint carrers més per a escombrar i el sou romania igual.

La mare de les nenes havia trucat per saber si les 'duia com cal'. Si hi trobava cap fluixesa mínima, exigia més ampla custòdia amb ella que en sabia més, al·legava, mostrant aquella expressió que s'alegrava, la de 'batalla vençuda'.

Però les nenes, de mica en mica, havien deixat de voler-se pintar les ungles i de posar-se les sabates de taló de la progenitora, tant si eren les de cada dia com les d'actuar quan s'obria el teló i ballava amb poca roba -que augmentava a cap peça- per a comiats de solters i festes d'empresa.

Tot havia començat aquell dia que va marxar la llum i que, mentre sopaven truita i pa amb tomàquet, minsament il·luminats per un grapadet d'espelmes d'olor de maduixa que els antics propietaris del pis de lloguer no s'havien endut, el pare els havia explicat un conte. Però si allò només es feia a l'escola!

Es va adormir en aquell comfortable seient amb braços. La musculatura es queixaria l'endemà, com tenia per costum. Però l'home, que no era esquenadret, no hi faria massa cas i entomaria el dia deixant les nenes a la portera, que li feia el favor de dur-les al col·legi a canvi d'algun caleró i de converses de cinc minuts sobre escales, parets, ascensors, antenes i escarabats, bàsicament. Després xiularia múrriament entonant cançonetes contra res que no fos el present: les fulles que sabia greu llençar -sers que s'enfrontaven a peripècies aventureres- perquè feien nosa i embussaven boques de clavagueres; comptaria burilles que el vici augmentat a deixadesa infestava els paviments; no desenganxaria xiclets allisats i ennegrits esdevinguts taques mig-eternes; trobaria algun cèntim i se'l quedaria...i res li faria perdre el somriure de treballar entomant els elements, contaminació inclosa.

Ja no dinaria, com cada dimarts i dijous, amb una dona que havia conegut el vint-i-nou de febrer, feia quasi un any. Collia fulles un dia de plugeta fina. Cadascuna contava una història, li havia dir. Durant l'àpat deixaven que cada representació vegetal parlés i ells callaven mirant-se-la i mirant-se. Els del restaurant mexicà ho mig entenien i mantenien el silenci.

L'home, de cop, va recordar la besàvia rebregada com una pansa que li havia desat molt endins alguna cosa que ineludiblement resorgia. Aquelles contalles vora el foc...si feia gairebé mig segle! No s'havien calcinat. Aquell saviesa farcida de detalls i d'exemples. I se li van aglomerar tot ple d'imatges que només havien estat imatges mentals.

-Tenim una conversa pendent.

Es va girar. La dona havia estat donada d'alta del centre-residència. La medicació li havien ajustat. Ell no entenia el perquè, perquè l'entenia molt bé.

El llit de 1'50 (fora de concurs)
Tanganika | 31/01/2016 a les 20:32
[Respondre]
Compartien el mateix llit, de matrimoni, de mida 1'50, perquè de 1'35 era massa atreviment: la distància evitava el contacte. I el silenci.

Cada dissabte, des del dia del casament, havia quedat pactat-estipulat-consensuat allò de 'un cop a la setmana és cosa sana' i s'hi dedicaven per imitació fins que van haver criat dos cops i ja havien complert.

Així, amb els anys, els matalassos anaven groguejant, però no els canviaven, no es despertés alguna frescor que, per més que no volguessin, bategava des del físic i des de l'anímic. Els llençols tenien estrips: els sargien i els aprofitaven. Les flassades havien perdut gruix: si elles no els escalfaven passaven fred. La cambra requeria una i dues i tres mans de pintura...i res. Els fongs de la humitat anaven niant. La cortina semblava un parrac: el sol l'havia descolorida i segada. La persiana malaltejava entre intersticis...

L'home, per tant, va decidir muntar-se una cambra apart a la llibreria. I la dona una llit plegable a la cuina. Els fills continuarien en lliteres i el lloro a la gàbia de ferro bielorús que desprenia unes partícules que li feien perdre gruix al bec fins que va semblar de periquito. També li havien fet minvar la capacitat de reproduir mots esdrúixols.

Un dia va trucar al timbre un d'aquells etiquetats de 'pesats comercials d'energies'. Calia obrir-lo, per bombardejar algú de mots massa guardats. Els esperaven amb candeletes. El nen i la nena els dibuixaven, mentre els seus pares els oferien un te amb sucre amb bosses pispades en terrasses de cafeteries massa badoques.

El o la nou-arribat/da ignorava amb què es trobaria. Com que havia d'encolomar el producte havia d'avenir-se a amabilitats i xerramequismes, que hi tenia tant per cent.

Sortien dues o tres hores més tard, si aconseguien alliberar-se en aquell temps mínim.

La dona s'hauria endut aquella persona al menjador i li hauria explicat la seva vida pública, privada i embriagat amb la secreta (invenció pura i dura, que la feia excitar-se molt) i li hauria demanat de dur a terme una postura kamasútrica en la cambra de la humitat in crescendo. Fos home o dona, l'altre, endut per un desig inexplicable (què li haurien donat per beure?) accedia. Mentre estaven per la feina, se sentia la tele ben alta, per tal que les criatures, el marit i l'ocell mantinguessin la innocència del bonpensar.

L'home feia el mateix. S'ho combinaven. Com que el flux de visites era generós, cada setmana pràcticament s'esdevenia aquella alliberació.

Així, a poc a poc, van apropar-se, novament. Els nens eren a escola i ells eren a l'atur dos mesos sí dos també i tres a mitja jornada. Coincidències.

Quan no van poder pagar aigua ni gas ni electricitat van aproximar-se encara més. Els reunia l'explicar-se com els havia anat amb aquella patuleia que s'havia avingut a satisfer-los i escoltar-los. La dona era més expressiva, més expansiva descrivint les imatges i els fets i recordant les converses. L'home es captenia més, tot i que afegia picantor i un interès intel·lectual inhabitual a les accions dutes a terme.

Al final van refer la cambra compartida. Van quedar a deure, és clar.

Tot i que..es van plantejar una trobada amb cafè i pastes al pintor, el de les persianes, la de les cortines, la dels matalassos i roba de llit...

No. Ella va riure. Ja en tenia prou. Ara que recomençaven...

I ell s'hi va avenir.

I va somriure's per dintre, amb murriera. I amb el fetge ben gros: haver llogat tota aquella gent per a una empresa tan gran havia estat una fructífera idea. S'ho havien passat teta de monja i grana de capellà. La vida no havia de ser avorrida. Calia buscar nexos de comprensió amb la parella. Es sentia molt creatiu. Es va donar uns copets, senyal de gran autoestima.

Mentrestant, la dona, al seu torn, s'emprovava un picardies. Assajava paraules que transmetessin evolució en la tasca compartida i donava gràcies de tenir un llit tan ample per a gaudi de moviment que interpretava com a transmissió d'alguna cosa profunda de la qual no en tenia massa idea.

TGNK

T'he decebut?

Alguna vegada li havia sortit amb aquella pregunta. L'autoestima dels collons!

Ho recordava cada cop que sentia el verb 'decebre'. Li venia al cap, no hi podia fer res. En aquells temps ella ho excusava tot, ho perdonava tot, per caràcter, tot i que de tant en tant patia ataquets d'indignació.

S'havien conegut d'una forma moderna i estereotipada: via xarxa social, una d'amics de l'orientalisme. Havien fet broma sobre la descoberta que de les arrels de la flor de lotus se'n feien patates tipus chips i que encara en podrien muntar una empresa, perquè ella tenia molt bon 'don de gentes' -més un aspecte sensual ben adient- i ell capacitat de màrqueting i un cervell que no perdia mai el fil.

És clar que aquella iniciativa no va arribar mai a bon port. Hi mancava l'energia del creure-s'ho del cert, la que mou sí o sí.

No obstant, allò va ser la introducció a una trobada a 'iluro-confort', una mena d'hotelet a les rodalies d'una capital de comarca. S'havien enamorat i calia passar a abraçades, petons, gemecs i moguda. Ell, mig capcot, li havia confessat que tenia poca gràcia i poca pràctica en la majoria de tot en aquell camp. Feia temps que havien aparcat el sexe a casa seva: la seva dona patia pubigranyes-pubicefàliques que calia respectar i, a més, era propietària d'un forat de mal entrar, segurament reflex del tarannà estret d'ella mateixa, que era una perfecta 'tia simple', pastada a un fotimer de fèmines com ella, omplint la vacuïtat amb esport copiat i de moda, clonpatriotisme i sortides a trepitjar raïm quan n'era el temps a cals cosins del lloc de trepitjar raïm (d'aquesta manera havia oblidat el nom de l'indret).

A ella no li va importar. Li ho va donar tot, al llit. I més. Cada nit parlaven, tardet, això sí, que ell abans havia de complir/quadrar a casa seva amb l'horari dels fills i de la muller: els deures d'escola i les lliçons i la tele mostrant una estampa familiar. Entranyable en la mentida.

A ella que ell mantingués aquell estat fictici l'irritava. Li havia retret que no li deixés clar a la seva dona que només estaven junts per les criatures i que ella no l'interessava i que estava fart que el dominés. Bé se'n queixava. 'D'aquest any no passem', una altra frase que sovintejava. Que respectés la seva dona dient-li que aclarint la situació ella podia ser lliure de conèixer més gent i de tenir més fills, com volia. Però no. Calia sostenir la situació. L'amiga i amant li feia veure allò repercutiria fractament en els seus fills, que es repetiria el patró. Se l'escoltava?

Les trobades eren ardents. No obstant, ella va començar a no poder orgasmar. Importava i no importava. Qüestionava coses. Ell s'analitzava. Ella somreia, 'no passa res', i després la restallera de mots amorosos que els unien, perquè s'anaven coneixent.

I ella, que també era casada però amb una mitja transparència a casa seva, un tall més dur, però necessari per sentir-se 'neta', aguantava, esperava. Fins i tot s'anava emparanoiant. Per què calia tallar xat, els vespres de caps de setmana i festius? Perquè ell proseguís la seva vida de sempre? I ell demanava paciència, calma. Que per davant, abans que res, el nen i la nena, i els seus pares, que vivien amb una germana impossibilitada, bona gent que no podia afectar amb un canvi massa rebombòric.

Li havia dit que mai s'havia comunicat amb cap dona com amb ella. Que per fi havia trobat l'amor de la seva vida. Que la desitjava amb bogeria, en cos i ànima. Que li volia tot el bé del món. I insistia, quan ella l'hostiava verbalment -en sabia molt- recordant el 'jo' d'ella que l'excitava i l'entendria alhora.

Ella, com tothom, tenia més 'jo's. Una suma amb positius i negatius, com tothom. Ell mateix, dels seus, li exclamava: 'afegeix-me'l a la llista!'. Aleshores unes emoticones simpàtiques a la finestreta de la pantalla els il·luminaven els rostres i la parella s'anava escalfant...per acabar en eròtic tòrrid xat, tot embriaguesa i deliri, amb esclats dignes de supernova.

D'aquesta manera van allargar encara un temps més, amb alts i baixos.

Ell li enviava un missatge al mòbil cada mig matí, quan era a fer el cafè i descansava d'alumnes feixucs i no feixucs. I de límits i derivades que a vegades no derivaven en res. Li explicava les seves fantasies, s'eixamplava amb genuïnes mostres de passió. I, si ella estava 'baixa', amb ànims i consells. Se'n preocupava. L'importava.

Quan va ser la segona vegada que, en aquella mena de relació, ell va tenir vacances d'estiu i va marxar amb la família a les Canàries, a ella se li va posar fatal. A ell no li agradava viatjar cada any allà mateix, al mateix hotel i...havia dit que buscaria una pretext. I no: allà era, les fotos a l'Instagram ho mostraven, amb aquella estúpida bleda vencedora i els menuts no tan menuts. Com? Ella li posava la mà a la cuixa, triomfant i amb rostre de satisfacció?

I en va tenir prou. Va indignar-se des del baix ventre, difícil d'aturar. Va plorar molt, va amargar-se unes setmanes -la seva salut li demanava que parés-, un xic el va maleir i un xic més va desconfiar, llavors sí: segur que havien cardat, més malament o més bé, però hauria aprofitat el que havia après amb ella i encara li devia un favor. Esborraria missatges i pamplines. Oblidaria.

Oblidaria. Es quedaria amb un típic 'el que importa és la història i no el final', per assuaujar el dol. Li quedaria un inevitable pòsit del que considerava que havia estat 'de debò'. Com recordaria que calia ser més desconfiada o, millor i diferent: més madura. Que els amors intensos són focs d'encenalls i que les vides estaven fetes, que ell havia escollit perquè havia pensat i repensat i ella allò ho suposava i ben suposat. I doncs que li anés bé, que es confités la dona i l'existència.


tyb

Cada dijous al vespre era la partida de cartes. Ja ni comptaven els anys que feia que ens trobàvem per fer la partida i fer-la petar. Aprofitàvem amb l'excusa del joc, donar una repassada als temes d´interès de la vida social del poble, de la política tant local, com comarcal, com nacional. Sempre hi havia algun tema del que parlar i del que fer-ne broma.

Èrem quatre i tots diferents, l'Albert era fred i calculador, li dèiem el comptable, el Marçal era esbojarrat i impetuós, li deiem el cap calent, el Tomeu era reflexiu i més aviat callat, li dèiem el mussol, i, jo mateix, era el més assenyat i sociable, em deien l'amfitrió, i rebre'ls a casa cada dijous, era per mi un honor.

Combinar caràcters tant diferents no era cosa fàcil, tot i que per sobre de les diferents personalitats podiem dir que ens aveníem força bé. Crec, que basàvem l'èxit de la nostra amistat en el fet d'haver-la construit en base al respecte, la honestedat, el diàleg i la franquesa. I, potser just per això, per aquesta entranyable relació , i per haver mantingut durant anys una perfecta comunicació, era la causa de que ara estès dolgut amb en Marçal.

Sentia que el meu company no havia estat franc amb els altres, just feia uns mesos, m'havia assabentat per mitjà d'una carta anònima de la seva relació secreta amb una dona molt coneguda del poble. I em va doldre molt. Més, quant al cap d'uns temps vaig assabentar-me que l'Albert també amagava un altre "affaire" del qual no ens n'havia fet mai cinc cèntims a la trobada dels dijous.

Adonar-me que els dos companys, quasi diria germans, amagaven secrets que mai havien compartit a la taula dels dijous. A voltes em va fer embogir. Em cremava tant dolor. I em desfeia per dins, no poder-los dir: Sé el teu secret germà, sé el vostre secret germans. Em dolia. I més, quant cap dels dos sabia que estaven compartint la mateixa dona. Aquest era el meu secret. Però, no era pas el secret més gros. El pitjor, el pitjor de tot, i aquest si que em cremava veritablement i del tot per dins, era que la dona que compartien en secret, era la meva dona.

ACTE ÚNIC
Escena Única

[L'escena presenta l'interior d'un habitatge modest i amb poques floritures. Tarda de març, ventosa després de la tempesta. A l'exterior, a través dels finestrals, s'entreveu el jardí, que també alberga diverses hortalisses que són conreades pels propietaris. El MARIT feineja amb taulons, claus, martell..., bricolatge de dissabte per muntar una prestatgeria per als estris de la cuina de l'ESPOSA, mentre la bugada s'eixuga en un racó. Xiula una melodia prou coneguda per fer més amena aquesta tasca. En aquest precís moment, l'ESPOSA entra a la llar, esbufega amb un neguit prou visible.]

ESPOSA, contrariada. — Quin mal tràngol! Hem de xerrar tu i jo, que no creuràs què m'ha passat!
MARIT, que deixa el que estava fent per escoltar-la. — I doncs?
ESPOSA. — Doncs que ve una criatura de camí.
MARIT, estranyat. — De qui?
ESPOSA, se'l mira sobtada. — Nostra!
MARIT, encara més estranyat. — Nostra, teva i meva? Si fa setmanes que res de res tu i jo... Per no dir mesos... Tanta feina i tant de cansament i...
ESPOSA, més contrariada encara. — Bé, no és exactament això. Nostra ho serà, oficialment. Però no em creuràs si t'ho explico...
MARIT, amb severitat. —Intenta-ho, vejam. Sóc tot orelles.
ESPOSA, tot abaixant el to de veu. — Ha de ser un secret, però. Perquè això m'ha succeït al parc, mentre escampava engrunes de pa per terra. En qüestió de segons, una bandada d'ocells (pardals, coloms, tórtores) m'ha anat envoltant i en un descuit m'he vist assetjada, sobretot per les tórtores.
MARIT, a qui ja li ha pujat la mosca al nas. — I llavors t'ha agafat desprevinguda un home i t'ha forçat?
ESPOSA, amb to ofès. —No exactament, però gairebé.
MARIT, que esbatana ulls i llavis per escoltar-la millor. — I doncs?
ESPOSA, amb un to encara més fluix. — Doncs ni home ni vailet ni ancià. Han estat els ocells, amb una perícia extraordinària que m'han despullat sense parar-hi esment i un d'ells, pur nacre alat, hi ha deixat la llavor en el meu ventre, sense ni tan sols tocar-me, com el raig de sol a través d'un vidre...
MARIT, que s'olora l'engany i la infidelitat. — I doncs? Creus que em mamo el dit, jo? Si deu haver estat el ferrer, amb qui tantes vegades t'han vist xerrar de tornada del mercat, mentre jo feinejo entre fustes i serradures, de sol a sol... O amb el manyà o el manescal o el menestral... Qualsevol menys amb mi...
ESPOSA, ofesa del tot. — Escolta, que em creus tan bagassa!? Ha estat un colom, transfigurat per la divinitat. T'ho juro, Josep...
MARIT, emprenyat. — No em vinguis amb matràfoles, Maria; sóc fuster, no pas un ruc crèdul de tot...


[Tarda de març, ventosa després de la tempesta, abans de començar el temporal]


FI DEL DRAMA (o no)

ACTE ÚNIC
Escena Única

[L'escena presenta l'interior d'un habitatge modest i amb poques floritures. Tarda de març, ventosa després de la tempesta. A l'exterior, a través dels finestrals, s'entreveu el jardí, que també alberga diverses hortalisses que són conreades pels propietaris. El MARIT feineja amb taulons, claus, martell..., bricolatge de dissabte per muntar una prestatgeria per als estris de la cuina de l'ESPOSA, mentre la bugada s'eixuga en un racó. Xiula una melodia prou coneguda per fer més amena aquesta tasca. En aquest precís moment, l'ESPOSA entra a la llar, esbufega amb un neguit prou visible.]

ESPOSA, contrariada. — Quin mal tràngol! Hem de xerrar tu i jo, que no creuràs què m'ha passat!
MARIT, que deixa el que estava fent per escoltar-la. — I doncs?
ESPOSA. — Doncs que ve una criatura de camí.
MARIT, estranyat. — De qui?
ESPOSA, se'l mira sobtada. — Nostra!
MARIT, encara més estranyat. — Nostra, teva i meva? Si fa setmanes que res de res tu i jo... Per no dir mesos... Tanta feina i tant de cansament i...
ESPOSA, més contrariada encara. — Bé, no és exactament això. Nostra ho serà, oficialment. Però no em creuràs si t'ho explico...
MARIT, amb severitat. —Intenta-ho, vejam. Sóc tot orelles.
ESPOSA, tot abaixant el to de veu. — Ha de ser un secret, però. Perquè això m'ha succeït al parc, mentre escampava engrunes de pa per terra. En qüestió de segons, una bandada d'ocells (pardals, coloms, tórtores) m'ha anat envoltant i en un descuit m'he vist assetjada, sobretot per les tórtores.
MARIT, a qui ja li ha pujat la mosca al nas. — I llavors t'ha agafat desprevinguda un home i t'ha forçat?
ESPOSA, amb to ofès. —No exactament, però gairebé.
MARIT, que esbatana ulls i llavis per escoltar-la millor. — I doncs?
ESPOSA, amb un to encara més fluix. — Doncs ni home ni vailet ni ancià. Han estat els ocells, amb una perícia extraordinària que m'han despullat sense parar-hi esment i un d'ells, pur nacre alat, hi ha deixat la llavor en el meu ventre, sense ni tan sols tocar-me, com el raig de sol a través d'un vidre...
MARIT, que s'olora l'engany i la infidelitat. — I doncs? Creus que em mamo el dit, jo? Si deu haver estat el ferrer, amb qui tantes vegades t'han vist xerrar de tornada del mercat, mentre jo feinejo entre fustes i serradures, de sol a sol... O amb el manyà o el manescal o el menestral... Qualsevol menys amb mi...
ESPOSA, ofesa del tot. — Escolta, que em creus tan bagassa!? Ha estat un colom, transfigurat per la divinitat. T'ho juro, Josep...
MARIT, emprenyat. — No em vinguis amb matràfoles, Maria; sóc fuster, no pas un ruc crèdul de tot...


[Tarda de març, ventosa després de la tempesta, abans de començar el temporal]


FI DEL DRAMA (o no)


d.