Un regal i prou

És el dia de Reis i en Guillem, que ja sap qui són, es desperta, ni es posa la bata encara que el fred pica, excitat com se sent, perquè la calefacció no es dispara allà les set del matí com abans i no pas per avaria. Vola escala avall i arriba al menjador. Encén el llums -de quatre bombetes un va una, tampoc cosa de mal funcionament- i va directe al que considera que toca i que es mereix. Darrere d'ell ja hi ha els avis i els pares, que se'l miren somrient. Obre un paquet petit. És un i-pad, una de les coses que havia demanat. Val 350 euros.
-On són, els altres regals?
Retreu. Ell és el rei i li pertoquen. Per més que els pares estiguin a l'atur i hagin hagut d'agrair l'acollida dels avis materns, que viuen d'una única pensió. L'àvia està malalta i el preu de la medicació és usurer.
Aquells dies d'àpats suposablement suprems els viuen amb productes de baixa qualitat i baix preu, com la resta de l'any. Amb una petició interna: tenir una bona loteria en la salut, base per a una pobresa suportable.
En Guillem i els seus onze anys i l'egoisme excusat en la tradició.
-Això no són uns Reis!
Llença l'aparell a terra, irat.

S'ha d'anar en compte a l'hora de criar reis i reines. Tard o d'hora passen factura.

En Frederic feia poc que havia obert un petit cafè on també es feien plats freds i així tenir clientela per a sopars qui no es podia o no volia pagar un restaurant. Una dotzena de taules de fusta de pi del més senzill que va pintar de colors, vaixella de batalla, alguns pòsters de paisatges de bells paratges del món -haver inclòs la Marylin en postura sexy sobre teles vermelles podia esdevenir, per segons qui, qüestionable- i teca 'eco' o 'bio', o les dues coses, que allò afegia al local un què alternatiu i modern polifactorialment convenient. Els productes els treia de l'hortet d'algú amb hortet no certificat i així podia posar bons preus. En sis mesos ningú se li havia mort, bona senyal. La gent més aviat repetia i gent duu gent. El caràcter afable d'en Derik (així va passar a fer-ses dir i a escriure el seu nom, coses d'una estudiant de Filologia Combinada, a canvi d'un cafè sol acompanyada i amb dret a frec que després d'haver tastat el líquid no va tornar mai més) ajudava a tirar endavant el negoci. Però se sentia sol. Ja l'havien deixat dotze dones, com mesos té l'any i apòstols tenia Crist.

S'acostava el temps de Nadal. En Derik va enderiar-se en anunciar un dinar el dia de Sant Esteve per a gent que habitualment no anava enlloc perquè no tenia a ningú amb qui anar-hi. Vides solitàries per mil motius susceptibles de fer una enciclòpedia o un diccionari o quelcom escrit tan voluminós com les significacions i traduccions que tindrien. Però aquesta no era pas la feina d'en Derik. La seva era omplir butxaca, que el banc l'ofegava, ben normal, que aquestes entitats, com ben sabut és, desconeixen el valor i la importància de l'oxigen.

En Derik, doncs, que va anunciar enganxant quatre cartells de mitja mala mort amb un parell de faltes ortotipogràfiques, l'esdeveniment. Calia fer reserva sense reserves. La vergonya aparcar-la, la necessitat esventilar-la.

En Derik va anar al bosc de turons de pre-litoral a carregar material per una decoracioneta que li feia una il·lusió mitjanera. Estranyament va trobar pimpinelles farcides de bestioletes que feien corredisses. Quedarien boniques amb les figures del pessebre a sota, quedaria o 'friki' o 'cool', tant li feia, el cas era innovar i recrear. Unes branques caigudes de pi carregades de pinyes les va espraiar amb pintura blanca i les va anar situant en recons adients alhora que, de retruc, taparien humitats i teranyinismes.

Aviat va tenir totes les taules demanades i amb paga i cristall, el nou sistema de procurar-se alguna cosa en base a la confiança: donant una pedra de quars que simbolitzaria els euros quan els tinguessin reunits i que volia dir, també, que no calia patir: cobraria.

El vint-i-sis de desembre el cel era de color fum fum fum esvaït. Gent fent cua, molts fum fum fumadors, esperava entrar a Derik's Corner i degustar un menú gens privatiu i pagar la quantitat exacta que guardava en una butxaca recosida amb fil trobat d'algú haver-lo perdut, que passa més que no pas no passa.

Cada persona va ocupar la taula que li pertocava. Derik va servir aperitiu, primer, segon, postres, cafè, copa i va regalar un tros de suro, que cal ser detallista.

Tota l'estona Derik va estar al cas de tenir de fil ambiental (aquell que no es perd si no es parla o s'és a la lluna o la contaminació mata) música acollidora típica de les dates, d'escolanies angelicals i cors molt units, panderetes i cascabells, tots més que possibles aportadors de records de la infantesa que visualitzar en l'extensa calaixera mental que cadascú té.

Tothom va marxar content. Havien menjat estupendament. Cadascú amb la seva solitud, que se l'estimaven tant, que bé val un extra de tant en tant.

En Derik, quan tots van ser fora, va somriure tristament mentre es gratava la barbeta amb una branqueta trencada que acabava de recollir. Li haguessin agradat unes hores de comunicació i rialles amb aquella gent, com esperava que els altres buscaven.
S'havia errat. Només ell ho havia interpretat així. En topar amb aquesta veritat, la darrera nadala va sonar i es va fer el silenci.