Un record de la infantesa. T'hi atreveixes?

Doncs jo també tinc el record d'una veina, de nom Isabel -quina coincidència, no?- d'una quarentena d'any, vídua encara que bon veure, que quan ens veia eixir d'escola s'arrimava al primer de la fila i li deia a l'orella: Ai, com de calenta estic. Posa-me-la dintre i fes-me boja! I mostrava una mamella ferma, menjívola. I les recorde esclatant com magranes a l'octubre, després dels primers dies de classe. Tindríem, si fa no fa, uns dotze anys. I, mira per on, -un ver miracle!- pensant en les mamelles i el pèl de sota d'Isabel, vaig treure sobressalient al batxiller.

Et serveix, xicona? Doncs... salut i rebolica!

doncs en meu record, que també té a veure amb les pors el titularia la CUCAFERA. La meva àvia que era tortosina, va "importar" aquest personatge a casa nostra i deia que vivia sota el llit dels meus pares. Jo no gosava ni apropar-me. No podeu ni imaginar-vos la por que em feia aquell monstre - que evidentment mai de la vida vaig arribar a veure, però la imaginació feia estralls. Us ben asseguro que gairebé ni m'atansava a l'habitació dels meus pares i molt menys de nit que sembla ser que era quan sortia la cucafera... (suposo que així van aconseguir que apreciés molt la meva habitació on vaig passar moltes hores durant l'adolescència... :-D)

Jo, dels primers records que tinc, és la d'una caiguda dintre un pou-bassa on estàvem un estiu els meus pares i dos oncles joves meus. Em van empentar sense voler- jo devia tenir tres anys, quatre com a molt- i jo vaig caure avall, avall. Recordo haver vist el fons de la bassa i de no tenir por. Quan el meu oncle més jove em va rescatar- tretze o catorze anys- es veu que jo plorava, perquè m'havia caigut la poma que m'estava menjant. El meu oncle Jordi s'hi va tornar a submergir per agafar-la. Sempre m'ha quedat una sensació d'ingravidesa i de calma, en recordar-ho.

Recordo que quan tenia cinc anys m'acostava a una fotografia en blanc i negre d'una tia del meu pare que havia mort molt jove, als 42 anys, a l'any 1955, d'una malaltia similar a la leucèmia. Llavors, la tia del meu pare sortia de la foto i caminava pel moble, s'acostava a mi, em somreia i em parlava. Això em passava cada dia, més o menys a la mateixa hora, i de mica en mica, a mida que em vaig anar fent gran, l'excursió de la imatge va ser cada vegada més curta, fins que al final només em somreia, i un dia ja no va sortir. Ho recordo clarament i és una cosa ben curiosa a la qual només li he trobat l'explicació de "fantasia infantil", és a dir, quan la imaginació és tan desbordant que modifica la percepció. Suposo.

QUATRE ANYS I LES CABRES
Quant les teníem tancades al corral jo agafava un tupí que em donava la meva avia i m’hi acostava, ella ja sabia de que anava el joc i marxava corrents i jo al seu darrera fins que es cansava o devia pensar que ja ni havia prou. M’assentava al terra, li agafava una meta i a omplir el tupí, quan el tenia ple me’l bevia i a tornar-hi fins que estava tip d’aquella llet espumosa, tant deliciosa, tant exquisita, tan blanca, tan tèbia, les sensacions d’aquell gust i aquells moments mai m’abandonaran, alguna vegada, les meves mans petites i inexpertes li devien fer mal, em donava una coça i ja em veies al pot i a mi per terra i a tornar a començar.

Jo, recordo que a l'estiu feia les migdiades amb el meu avi Josep (el pare del meu pare). Li faltava un braç, perquè treballava als ferrocarrils i un dia un tren li va passar pel damunt i se li va endur mig braç. Tenia un munyò i jo sempre li feia molts petons en el munyò. Ell no deia res. Quan el meu pare, que ja jugava a hoquei sobre patins va guanyar una copa, la va fer tallar i li van adaptar a una moto petita que tenia. Portava la moto recolzant el munyò a la copa que havia guanyat el meu pare. I em portava a darrera per tot el poble. La meva mare quan ens veia es posava a plorar i li deia a mon pare que l'avi acabaria estimbant-nos a tots dos i es quedaria sense filla petita i sense pare. Discutien molt per això. La mama, no em volia deixar anar a darrera d'ell en la moto. Però jo m'escapava quan no em veia. L'avi també tenia un hortet que el tornava boig i jo els caps de setmana l'anava ajudar a plantar de tot. Ell, després es banyava al canal del riu. Jo patia una mica perquè només tenia un braç per nedar. Però era molt fort i valent. Es va morir el mateix dia que vaig fer la meva comunió, un trenta d'abril que plovia. Va ser quelcom horrible per a mi, l'estimava moltíssim. Tenia molt sentit de l'humor. Venia caliquenyos de contraband i mig poble venia a casa a comprar-ne. La meva mare esposava molt nerviosa. Encara el trobo a faltar.

Tots ens recordem dels avis. Jo de l'àvia que vaig conèixer , a qui estimava moltíssim.
Còpio un poema que és autobiogràfic. El que passa que les primeres estrofes s'han de posar en lletra que cada cop es faci més petitaaaaaa i no ho se fer amb tags de html.. però us ho podeu imaginar:

L’ETERNITAT I LA LLET CONDENSADA

Els pots de llet condensada “Sila”
tenien una etiqueta amb un dibuix fascinant:

Un nen grassonet que a les mans portava
un pot de llet amb etiqueta quadrada
on hi havia:

Un nen grassonet que a les mans portava
un pot de llet amb etiqueta quadrada
on hi havia:

Un nen grassonet que a les mans portava
un pot de llet amb etiqueta quadrada
on hi havia;

Un nen grassonet que a les mans portava
un pot de llet amb etiqueta quadrada
on hi havia:

Com us ho explicaria?

Es que jo era tan escanyolida,
llepafils, seca i desnerida,
que la padrina cada dia em preparava
l’enyorat ritual del berenar.
Més esperat per a rebre moixaines
que pel avorrit fet de menjar.
Unes cullerades de melmelada
sobre una llesca de pa torrat
i un batut especial per engreixar-me
cafè, rovell d’ou, llet condensada,
aigua calenta i tot ben remenat,
i els dies que li semblava hi afegia
branca de canyella i gotes de conyac.
Amb festes i cançons m’ho feia beure
i jo , curiosa, anava examinant
l’etiqueta del pot de la llet “Sila”
on hi havia el que ja us he explicat.
El mirava amb una lupa grossa
i el nen més petit només era un punt blau..
i encara que no es podien veure
tants n’hi havia que no acabaven mai.
Això es diu infinit ,deia la mare,
com infinita és l’eternitat.

Aquell hivern va morir la padrina
i ja ningú no em feia el berenar
i la mare pels racons plorava ,
però jo sabia que no calia plorar.
Malgrat que no la veiéssim
com els nens de l’etiqueta estava allà,
i encara hi és , i sempre torna
amb la olor de cafè i de pa torrat,
amb la dolçor de la llet condensada
i amb la tendresa que sento al recordar.

Consolador record el de la certesa de l'infinit a partir de la llet condensada.
El meu avi prenia llet d'ametlles i en feia caure a la tassa amb aigua calenta fumejant unes cullerades enganxoses i d'aspecte de caramel desfet per la calor.

Jo prenc llet de soja o d'avena i quan em ve de gust desnatada amb cafè. I hi estovo pa, que ho vaig fer molts d'anys, imitant el meu avi, que havia viscut la guerra i que va ser presoner a Deusto i que va tornar amb la piorrea i es va quedar sense dents. Quan era a l'hospital a llarga estada, ja amb 93, i li vaig fer saber que tindria en Blai ell va dir segur "Jo ja no hi seré", amb ulls petits i estimats, sense dents- en ingressar ja li van treure la dentadura, s'havia ferit i li van quedar les cames plegades com una llagosta, i jo li vaig dir, rotunda, que ell no marxaria mai, que ell era aquell que tornava. No vull que marxi mai.