Un onze de setembre

La nit prèvia a cada onze de setembre en Carles rescata tres fragments de senyera per engalanar el balcó. És un ritual que el commou, una herència d'una etapa de lluita i la decisió d'apostar per la llibertat. Recorda l'entusiasme de quan brandaven les tres flamants ensenyes originals com a senyal inequívoc d'un compromís de futur. Però també sap que ell és l'únic que vesteix la barana del bloc de pisos i es pregunta si els veïns entenen el missatge. Són gent que couen petits projectes de sobirania personal per evitar la humiliació i el menyspreu quotidià com la resta de mortals. Ells també desitgen un futur digne, sense claudicar ni resignar-se. Volen seguir endavant sense cap més arma que la voluntat legítima de ser - com qualsevol país amb afany de superació. I tanmateix, en Carles pot predir en quines façanes voleiaran les senyeres cada onze de setembre. Fins i tot en quines se'n retirarà alguna de manera definitiva.

Avui, sota aquesta lluna plena, en Carles ha estat força estona immergit en el cor del ritual. Potser més del compte. I, mentrestant, en el balcó de sota, un noi s'esforça per pinçar una senyera com si fos una peça de roba. No hi té gaire traça, però persisteix, i al final se'n surt. No és una proesa, però, per un moment, en Carles diria que cau alguna gota d'aigua sobre l'asfalt, si no fos que té la certesa que es tracta del més bell estendard per recollir una llàgrima de qui segueix compromès amb la llibertat.

Un matí atapeït de complicitats i una realitat diàfana han despertat en Carles. Després els companys de viatge li han retret que hauria de comprar un bon tros de senyera nova i una estelada; i més tard, al carrer, ha constatat com la història diluïa, un any més, les aspiracions de tot un poble en un prodigiós gest de genuïna normalitat.



JOFRE
Catalunya, 9 de setembre de 2006

Truquen a la porta. Sap que és el seu gendre que els ve a buscar. El saluda, el fa passar, avisa el seu pare i s'acomiada de la dona. Surten els tres per la porta, com cada diumenge, sobre dos quarts de deu. Agafen el tramvia. Sempre és ell que ha de fer el gest de rascar-se la butxaca. Durant el trajecte, ell mira per la finestra esperant alguna cosa, però no hi passa res.

Arriben al camp una mica abans que comenci el partit. Tampoc sembla que hi passi res de diferent aquell dia en el camp de l'Europa. Ell hi havia jugat quan era jove i el seu pare l'anava a veure. Ell havia tingut una filla i per això no havia pogut veure un fill jugant al futbol. El que encara no sabia era que, el futur fill de la seva filla, el fill d'aquell gendre que anava amb el seu pare i ell a veure jugar l'Europa, també hi jugaria. Encara es podia imaginar menys que el fill del seu net, també arribaria a jugar a l'Europa.

Acaba el partit sense més. Tornen a agafar el tramvia. Es rasca la butxaca. Per la finestra, ara, tampoc hi veu res de particular. La seva dona els espera des del balcó estant, des d'aquell balcó del carrer Torrent de les Flors del barri de Gràcia. Quan els veu tombà la cantonada s'afanya a tirar l'aigua a l'arròs. Ella puja dos pisos i avisa a la seva filla.

Els cinc es mengen l'arròs. Després, mentre els tres homes fan una copeta i una fària, elles enretiren i renten els plats. Quan han acabat, el gendre puja al seu pis, el pare baixa a fer-la petar a Cal Juanito i ell fa la migdiada. Les dones continuen feinejant.

Quan es lleva, treu de la calaixera una bossa. Hi ha un llibre i un disc. Es prepara una altra fària. Aquest diumenge se'n fumarà dues. L'ocasió s'ho val. Posa el tocadiscs, s'asseu al balancí i s'encén la fària. Escolta l'Emili Vendrell. Se li escapa una llàgrima.

Agafa el llibre. En Bolavà detectiu de Folch i Torres hi posa a la portada. Se'l sap de memòria. No parla d'humiliació, ni d'arma, ni de lluita, ni de derrota, però és l'únic llibre que conserva en Català. El llegeix d'una tirada. L'assaboreix paraula a paraula.

Voleia la senyera damunt de Catalunya, i en el marc blau del cel destaca una blava estrella. Amb llistes de vermell i groc, és un estel que s'eleva.
Ciutadà de Barcelona, no sents la remor de la sang, no escoltes el brogit de la lluita, no veus a les muralles les bretxes? No et ressona l'estrèpit de les bombes, més d'una per cada habitant? No sents l'opressió de les víctimes, els crits esglaiadors dels ferits, la ranera dels moribunds? No veus els mils cossos esventrats, els rius de sang de les llambordes?
Saps que des de l'agost del 1713, tretze mesos abans de la caiguda, la ciutat està resistint? Que és assetjada per castellans i francesos? Que els pocs més de 5.000 habitants que la defensen han de fer front a les armes de 40.000 enemics? Que, com tot el país, ha estat traïda per Àustria i Anglaterra?
Saps que és el poble nu qui la defensa, homes dels gremis, menestrals, pagesos, dones treballadores, mestresses de casa, tota l'extensa gent "de la terra"? Que cada habitant lluita sense descans fins a caure mort al seu lloc a la muralla?
Un full volant jau a terra, rebregat i esquitxat de sang: "A les armes, catalans! No sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada pàtria en la negra obscuritat d'una perpètua, deplorable, esclavitud".
Saps que a les cinc de la matinada de l'11 de setembre els invasors penetren les muralles i perpetren el darrer assalt? Que assassinen els habitants carrer per carrer, casa per casa? Que a la primera hora de la tarda, amb un exèrcit atacant deu cops superior en força, la ciutat capitula?
Saps que des d'aquell moment el vencedor trepitja amb la seva bota tot el que és viu a Catalunya i ho esclafa fins a una humiliació perversa?
Sota el terra que camines roman la sang, i recorda. No sents que tu ets la vida que, de l'ensulsiada, rebrota? Que prens els dons d'aquells homes i dones en herència? Que a tot arreu del món, allà on siguis, cal fer la tria de la decència?
Encara a la porta de la muralla, des d‘aquell 11 de setembre, Rafel de Casanova enarbora la bandera de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. I en veure't al seu darrere, d'emoció li rodola una llàgrima, perquè sap que ara, comptant amb tu, siguis d'on siguis, ciutadà, estem vencent.

- Ai, quin ensurt! - diu en Josepet, amb l'esguard esglaiat vers la finestra, en haver sentit un soroll semblant a un tro.

- Tranquil, fill. No passa res. - intenta consolar-lo en Jaume, el seu pare, que jau al llit amb la mirada perduda i tremolant de febre.

- Pare, quan acabarà això?

- Aviat, fill. Tingues fe. Veuràs com els anglesos i els austríacs vindran a ajudar la ciutat i trencarem aquest setge que tant de mal ens porta. - diu el pare, amb un to més de desig desesperançat que de convicció real.

- Fa més d'un any que dius això, pare. I, mentrestant, en tot aquest temps, Barcelona està més sola i abandonada que mai abans. No tenim res per menjar, fins les rates que no s'han pogut amagar han estat devorades àvidament pels barcelonins. Qui en pogués arreplegar una!

En Jaume sap que el Josepet té raó. Fa poc més d'un any que ell mateix era un artesà més o menys benestant, ara no té res més que el seu fill, mort de por i de gana. Fins la vista i una cama ha perdut per culpa d'aquest atac continuat, del setge vergonyós. Sap que eren totalment insuficients els pocs més de cinc mil defensors de la ciutat que havien intentat aturar els més de quaranta mil soldats invasors. Les muralles de la que una vegada havia estat l'orgullosa Barcelona ja no impedeixen que les canonades de l'artilleria enemiga causin estralls entre la població. Avui aquells murs no són més que els barrots d'una presó ocupada per la fam i la misèria.

En el deliri causat per la febre, en Jaume veu com clava la seva arma, un esmolat coltell, a un francès que gosa entrar a la seva cambra i com el seu fill, de poc més de deu anys, pren per darrere un castellà i, estrenyent-li ben fort el coll amb tots dos braços, li provoca la humiliació d'haver de demanar perdó i de rendir-se davant de la seva gran capacitat de lluita. Llavors, la Maria, que ara miraculosament encara està viva, somriu al seu espòs i al seu fill i els abraça amorosament. En Jaumet, que sembla adonar-se dels somnis del pobre cec, no pot evitar de vessar una llàgrima de desesperació i d'impotència. Quin és el mal que han fet els catalans, i els barcelonins en particular, per haver d'aguantar aquest càstig tan cruel?