Un dia especial

He gaudit d'un matí especial, tot paasejant pels carrers i veient la gent, activa, fent publicitat política. No sabem si serà un miratge, perquè l'olgarquia que té el seu feu a madrid, amb els seus periodistes de batalla,els seus fiscals o ofuscals, els seus alts dirigents de l'esglèsia o l'xèrcit, pot esparengar fortament, encara.

Especial perquè he vist, els fills, ja avis, però fills dels que van moir humiliats sota el franquisme i desprès penjant en família cartells del referèndum. He vist nois molt joves enganxant amb cola o cel·lo sgons la superfícia, cartells defensant la aprticipació de la gent.

Només ha trencat aquesta festa àmplia i cituadan, plena d'emoció, una senyora que arrecava cartells i a la qual tot passant per l'altra vorera li he recriminat. Una pobra dona pobra, per cert. Res a dir. No m'hi he detingut, però ella en veure que no corria perill i ja m'allunyava m'ha reptat posant-se els cartells a l'alçada del sexe i tirant els malucs endavant amb certa obscenitat amb les cames obertes s'ha refegat els cartells allà on cabia intuir que hi havia parts enormeemnt sensibles, com és sabut, de la seva anatomia.

De lluny li he sentit dir, sense girar-me: "t'ha agradat?" En castellà.
Un enorme contrast amb l'enfeinada gent, ofesa fins a l'arrel dels cabells per la prepotència cega de sempre: una prepotència que avui no pot exercir (esperem que no pugiui, tampoc els propers dies) la violència del camp de la Bota.