un conte de xocolata.

Eps, que el cacau era la menja dels déus mesoamericans, maies, aztecas, toltecas i discotecas (no l'últim, no, jeje")

Una eternitat mai podria haver estat tan curta; ni un plaer tan ben assaborit.
Icok'ij, -filla de Chen-Kakà el noble cabdill-, coneixia amb detall els efectes d'aquell beuratge, sempre que la barreja fos la correcta; i l'aigua, del riu que passava a tocar de la seva ciutat estat. No era difícil aconseguir el "chukwa'" sagrat si tenies amics entre els sacerdots.
Convenia realitzar la cerimònia en els dies que l'estel del capvespre reposa a l' inframón, quan el déu venjatiu que hi habita descansa i no surt de cacera. Res podia fallar-los als amants, que havien assolit amb èxit transportar-se fins les portes de Xibalba - el paradís on regna Quetzalcóatl, el que ha de tornar-.
Somreia despreocupada la jove; en el seu pit es mostrava l'èxtasi, agitat i cofoi. El seu company, un home de pell blanca i barba abundant, roncava amb estrèpit.
A aquells déus també els calia dormir, i fornicar. No eren tan poderosos, i saber que ella n'era el seu afrodisíac, la feia feliç.

.-.-.-.-.-.-.-.-.

La suor li xopava tot el cos. Maleïa aquella calor asfixiant de la selva que afegia més pes al propi de l'armadura de campanya. Va ser fàcil trobar els senyals, d'entre el brancatge, que el guiaren fins el destí; una cabana a tocar del riu on l'esperava la seva amant furtiva, una bellesa indígena que aquell vespre es prendria. I ell, en Fermin d'Alcandora i Honrosa, seria el primer en tastar el fruit ofert per la filla del cabdill Chen-Kakà. Ell, un gran entre els grans cavallers de Castella, en tenia el dret.

Icok'ij l'esperava asseguda en una roca a tocar de l'aigua. Duia una senzilla túnica de color os, cenyida a la cintura per una estreta pell de jaguar. En veure Fermin, va alçar-se, frisant per l'encontre amb el soldat. Ella duia un vol fumejant a les mans. Quan s'estaven a tocar, va fer-ne un glop, que va dibuixar-li unes ratlles fosques al voltant dels llavis; va oferir aquella delícia al jove oficial, tot llepant-se amb plaer.
-Beu-ne, en diuen xocolata, és bona, però vigila, encara crema, fes-ho a poc a poc, com ho faràs amb mi. Dins d'aquest recipient hi ha la meva "óol", l'ànima; deixa-l'hi la teva també.
En va prendre, lent primer, més golafre després. Era bona aquella beguda de textura espessa, gust amarg, amb un punt de dolçor i d'agradable aroma. Va observar de cua d'ull com la noia s'havia desfet de la túnica i entrava al riu, nua. De dins el convidava a seguir-la.
-Si vols tastar altres fruits del país... hauràs de seguir-me.
L'home sabia que estava ficat en un atzucac, gustós però, i mentre entrava dins la calma aigua, nu, un foc el cremava per dins; deutor del desig per tenir aquella dona.
No dubtava que en altres circumstàncies, el seu orgull no hauria permès un joc similar, però la veia somriure, i amb aquell regust dins la seva gola, sentia un neguit que ratllava el deliri.

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s'ha autoregalat, i n'escull un d'embolcall vermell i se'l duu a la boca. Mica en mica la seva textura canvia, la pasta de cacau es desfà i deixa descobrir una gamma de textures que s'acoblen a la perfecció. Hi clava lleument una dent i explota un glop de licor i la blanesa d'una cirera confitada. Kirsch o brandy, no sap assegurar-ho. Però l'alcohol la duu a un estat eufòric que l'allibera. És el tercer que menja avui i només nota mareig, res de la sensació que l'envaïa mesos enrere: potser ja sap que el poder afrodisíac de la xocolata rau en el subconscient. Tots són farcits de diferent manera però tots duen licor.

L'Àgueda ja és en un núvol, embriagada potser no encara. S'acaba de llevar i no ha tingut temps per a més, i amb tres bombons és impossible. Tampoc ha tingut temps per a prendre una dutxa i vestir-se. Davant del mirall es despulla sense contemplar-s'hi. Tot just és un acte mecànic, una necessitat d'higiene personal per a sentir-se còmoda. Un cop nua, i encara amb la boca endolcida pel darrer bombó, entra a la dutxa. El raig d'aigua calenta l'amara i la relaxa. Tanca els ulls, és un costum que té des de petita. "Si no els tanques, t'hi pot entrar sabó i tindràs coïssor tota l'estona", recorda la veu de la mare, de menuda. Així que els tanca amb fermesa.

No n'és conscient ja. Però en tancar-los els records també llisquen endins, com si haguessin agafat la seva ració particular de licor. L'Adonis, descalç i també nu, descorre sense fer soroll la cortina de la dutxa i hi entra. Se li enganxa a l'esquena i la besa al clatell. Un calfred li recorre l'esquena i deixa fer-se. Les espelmes són enceses, la música sona sense molestar ningú. I el bombó segueix persistent dins la boca. Les carícies són tendres i els llavis suaus i encisadors. Ella, dòcil i receptiva, és enmig de l'ambient propici per a ser estimada sense presses. Hi accedeix i accepta tot el que vingui amb rendició. Ha alliberat el cos i el fantasieig es desboca.

Però el so del timbre de casa, dues breus batzegades interiors que són doloroses, fa que obri els ulls i la retorni a la realitat. La realitat que fa mesos que viu, on l'Adonis ha desaparegut, junt a les espelmes i la música i els despertars apassionats. La realitat que l'acompanya amb una pàtina d'amargor, que només sap contrarestar amb la compulsiva ingesta de bombons, que ja no sap assaborir i que no té la paciència de deixar que es desfacin dins de la boca, immersa en l'atzucac que l'ha engolida per no saber suportar la pèrdua de qui ha estimat amb totes les seves forces.

Torna a la capsa de bombons, la delícia que s'ha autoregalat, i n'escull un d'embolcall blau i se'l duu a la boca. Serà el quart però encara no ha acabat el dia...

Viatge a l'essència del cacau

Deu anys treballant amb les mans, fent dolces delícies....No havia fet res més que treballar de pastisser.Es tracta d'un ofici dur on abunden follies i personatges tristos i/o extranys.Havia voltat diferents obradors d'artesanies dolces, anomenades "pastisseries" i després de tot un regitzell d'experiències jugava amb textures en un restaurant d'alt nivell; però el desè aniversari de tant dolç vici, no podia passar desapercebut.
Decididament, vaig decidir comprar un bitllet d'avió a Mèxic i conèixer el món dels maies, descobridors del cacau, psicoactiu per excel.lència, boníssim per aixecar els ànims i afrodisíac per als més "malalts"....
Vaig aterrar a Cancún( Lloret de Mar+Benidorm) i la xafogor va fer que me n'anés a Guatemala deu dies a visitar restes de temples i estel.les maies(normal). Vaig entrar a Mèxic de nou per la part de Txiapes, mig indígena i mig militar. Els indígenes sempre han rebut desde que va arribar un tal Colom. Després de perdrem uns dies a San Cristóbal de les Casas, enmig la selva d'asfalt, alcohol i cuines on vaig treballar a canvi d'intercanvi de coneixements (per un cantó, tortada, carquinyolis i crema catalana i per l'altre, tacos, pozole i més tacos) , finalment vaig poder sortir d'aquella orgia de coneixements, gent, aromes i sabors que pervertien a un pobre pastisser de la Catalunya vella.... Vaig marxar direcció Tabasco per tal de treballar en una Hacienda, on poder recol.lectar faves de cacau i abraçar un d'aquells arbres que feia temps que cautivaven tots els meus sentits.
Tabasco inundat, carreró sense sortida, atrapat enmig l'atzucac, em cauen les llàgrimes.Davant meu, només hi havia aigua. Mai havia estat tant a prop de l'arbre de cacau, faltaven vint quilòmetres per arribar a l'hacienda, vint quilòmetres d'aigua.Descartant nedar, torno a Txiapes.
Pichucalco, zona de cacauers, em mostren els arbres sagrats per ells que produeixen tant sols una de cada cent flors i de cada cent flors, una acaba sient una baina gegant que recollim els descendents dels esclaus africans i jo.Les pelem i deixem la pela i el gra a fermentar uns dies al sol i després es recullen les faves , passats els dies pregunto per la resta del procés i els aborígens em remeten a un contacte de San Cristòbal de les Casas.
Torno al punt que em va pervertir i que casi dóna per finalitzat el meu viatge (geogràficament parlant) .Procurant no pervertir el meu cos, busco aquells qui m'han d'ensenyar a produïr xocolata a l'antiga.Finalment aprenc com fer-la, un noia de Sant Cugat me n'ensenya( ignorava que a Sant Cugat hi haguessin maies).
Vaig comprar un molinet de mà i faves de cacau abans de tornar, em varen registrar a l'aeroport pensant qui sap què i em deixaren passar pensant que jo era boig. Avui he fet xocolata i m'he proposat fer el meu primer repte, i quan ho he vist, he pensat: quin millor repte per un pastisser, que condensar en 500 paraules(justes) la dolça idea de xocolata?

Viatge a l'essència del cacau

Deu anys treballant amb les mans, fent dolces delícies....No havia fet res més que treballar de pastisser.Es tracta d'un ofici dur on abunden follies i personatges tristos i/o extranys.Havia voltat diferents obradors d'artesanies dolces, anomenades "pastisseries" i després de tot un regitzell d'experiències jugava amb textures en un restaurant d'alt nivell; però el desè aniversari de tant dolç vici, no podia passar desapercebut.
Decididament, vaig decidir comprar un bitllet d'avió a Mèxic i conèixer el món dels maies, descobridors del cacau, psicoactiu per excel.lència, boníssim per aixecar els ànims i afrodisíac per als més "malalts"....
Vaig aterrar a Cancún( Lloret de Mar+Benidorm) i la xafogor va fer que me n'anés a Guatemala deu dies a visitar restes de temples i estel.les maies(normal). Vaig entrar a Mèxic de nou per la part de Txiapes, mig indígena i mig militar. Els indígenes sempre han rebut desde que va arribar un tal Colom. Després de perdrem uns dies a San Cristóbal de les Casas, enmig la selva d'asfalt, alcohol i cuines on vaig treballar a canvi d'intercanvi de coneixements (per un cantó, tortada, carquinyolis i crema catalana i per l'altre, tacos, pozole i més tacos) , finalment vaig poder sortir d'aquella orgia de coneixements, gent, aromes i sabors que pervertien a un pobre pastisser de la Catalunya vella.... Vaig marxar direcció Tabasco per tal de treballar en una Hacienda, on poder recol.lectar faves de cacau i abraçar un d'aquells arbres que feia temps que cautivaven tots els meus sentits.
Tabasco inundat, carreró sense sortida, atrapat enmig l'atzucac, em cauen les llàgrimes.Davant meu, només hi havia aigua. Mai havia estat tant a prop de l'arbre de cacau, faltaven vint quilòmetres per arribar a l'hacienda, vint quilòmetres d'aigua.Descartant nedar, torno a Txiapes.
Pichucalco, zona de cacauers, em mostren els arbres sagrats per ells que produeixen tant sols una de cada cent flors i de cada cent flors, una acaba sient una baina gegant que recollim els descendents dels esclaus africans i jo.Les pelem i deixem la pela i el gra a fermentar uns dies al sol i després es recullen les faves , passats els dies pregunto per la resta del procés i els aborígens em remeten a un contacte de San Cristòbal de les Casas.
Torno al punt que em va pervertir i que casi dóna per finalitzat el meu viatge (geogràficament parlant) .Procurant no pervertir el meu cos, busco aquells qui m'han d'ensenyar a produïr xocolata a l'antiga.Finalment aprenc com fer-la, un noia de Sant Cugat me n'ensenya( ignorava que a Sant Cugat hi haguessin maies).
Vaig comprar un molinet de mà i faves de cacau abans de tornar, em varen registrar a l'aeroport pensant qui sap què i em deixaren passar pensant que jo era boig. Avui he fet xocolata i m'he proposat fer el meu primer repte, i quan ho he vist, he pensat: quin millor repte per un pastisser, que condensar en 500 paraules(justes) la dolça idea de xocolata?

-Laia, avui serà un dia que no oblidaràs mai.

En Joan l'estira i li tapa els ulls amb un mocador de seda negra. Li demana que es relaxi i es deixi fer. Li petoneja el coll i ella s'arqueja, li acaricia els pits i els mugrons s'enfilen, li parla a cau d'orella sense dir res i se li posa la pell de gallina, li ressegueix els llavis i després els besa, li amanyaga els cabells i ella sospira.

-No et moguis, ja torno.

A la cuina ja té preparada la xocolata, només cal escalfar-la amb una miqueta de mantega fins que aconsegueixi la textura adient. L'olora, el seu perfum el transporta en el temps, al lloc on va començar tot i la nostàlgia l'envaeix. Remena amb un cullerot, ja casi està llesta. El seu color terrós li evoca la seva història. Les seves propietats afrodisíaques tothom les coneix, però ell vol més, busca una essència i vol anar més enllà.

-Ja sóc aquí princesa.

Amb una espàtula li escampa la xocolata tèbia pel cos, ressegueix totes les seves corbes sensuals, no en deixa ni una: les natges, el ventre, els pits, el coll, els llavis.

Mentre ell treballa, ella sense saber-ho es deleix per l'olor i els calfreds que li provoca la situació. La seva ment deixa pas a l'erotisme, imagina tot allò que sentirà i es deixa fer. L'escalfor de la xocolata li desperta els sentits i arriba a límits desconeguts de plaer.

Ell respira profundament, creu que per fi sortirà de l'atzucac on havia caigut des de fa anys, aquest cop veu la llum al final del camí. La calentor d'aquell cos jove és el secret.

-Joan, no paris, empastifa'm tant com vulguis.

Li pren la paraula. Quan resta coberta com un bombó, retira la xocolata vessada pel seu cos amb cura, aprofitant fins l'última gota i l'incorpora en un bol de vidre.

Mentre ell treballa, ella ja imagina l'escena que vindrà tot seguit: la lleparà de dalt a baix sufocant-la i després faran l'amor frenèticament com mai abans. Es fondran els seus cossos frec a frec i orgasmes prendran la cambra amb crits ofegats d'animals en zel.

Quan les restes ja són casi imperceptibles, ell es retira amb el seu tresor i la deixa allà estirada amb el foc encès al cos.

Després de tants anys, per fi ha aconseguit l'objectiu de la seva vida: visualització perfecte, aroma immillorable, delícia pel paladar i tacte celestial. Se sent victoriós, acompanyat per un silenci absolut.

No sap quan va començar la seva obsessió, segurament li ve des de petit, des del dia que la va provar per primera vegada i el seu gust s'instaurà en els seus records.

Passen els dies i de nou li puny el pit quan pensa que potser la podria millorar buscant noves essències en nous cossos.

El sabor d'un petó.

Va nàixer en l'any del senyor de 1798. A més d'en Josepet, aquell any malvat també va dur la pesta, que se li emportà al pare i a la mare d'una tirada. Va passar els primer cinc anys de vida amb el seu avi, fins que també morí. En Josepet va començar a vagar pel poble i vivia de la caritat dels veïns. Cada dia feia la "ronda"; de bon matí a la fleca, on la mestressa, rondinaire però amb molt bon cor, li donava un rosegó de pa. Quan el sol era ben alt s'arribava a la rectoria, on a canvi d'escombrar l'església, rebia un plat de sopes. Però el que esperava amb més deler era el capvespre, llavors s'arribava a cal Viladàs, una casa senyorial on hi habitaven els terratinents més grans de la contrada. Allà rebia l'únic àpat decent del dia. Però a en Josepet, més que el menjar, el que anhelava era la companyia de la Marta, la filla petita dels senyors i que tenia la seva mateixa edat.
Els anys anaven passant i en Josep es convertí en un jove fort i ben plantat. Era molt bon treballador, i es llogava per tota mena de feines. El que no havia canviat, però, era la seva amistat amb la Marta, i cada vespre es trobaven. Ja no parlaven tant com abans, i es passaven moltes estones en silenci, només mirant-se. Fins que un dia es van besar. Els pares de la Marta es van negar en rodó a consentir aquella relació, i li van prohibir tornar-se a veure.
Al pobre Josep li va caure el món a sobre. Tenia ben viu el gust del seu petó, i es jurà que no pararia fins a trobar de nou aquell sabor. Feu el farcell i se n'anà per oblidar la besada de la Marta. Fins que un dia pujà a un vaixell que anava a l'altra punta del món, convençut que la distància guariria del seu enyorament i el trauria d'aquell atzucac. Allà tastà per primera vegada aquell exquisit menjar que li recordà el deliciós gust del petó de la seva estimada.
Llavors tornà al poble duent un carregament de cacau. Es tancà a casa i elaborà aquell nèctar tal i com li havien ensenyat a fer els asteques.
Ben aviat, el ressó de la notícia d'aquell nou i saborós menjar va arribar fins a les contrades més llunyanes, i de tot arreu arribava gent de tota condició per provar-ne la textura i les propietats afrodisíaques que deien que tenia.
En Josep aconseguí un gran renom i una immensa fortuna. Llavors s'atreví a presentar-se a casa de la Marta i demanar-la en matrimoni.
Tots dos foren feliços, i en Josep va tenir a l'abast els dos sabors més deliciosos que pogués desitjar; el de la xocolata i el de les besades de la seva estimada.

I tot això que us he explicat
si no és mentida,
és ben veritat!