UN ACUDIT?

Dins la foscor que t'emparava, vas venir quan el silenci era gairebé absolut. A esquitllentes vas tancar el baldó de la porta, a forrellat.
Tant sols una escletxa de lluna t'il·luminava, aquell rostre afamat, els ulls ensangonats i les passes lentes, feixugues de tant viure en l'etern paratge.
Et vas acostar al bressol del meu infant adormit,
bleix de vida, conhort infinit i alegria. Vida, vida!.

Tot és va congriar en aquell instant, les parets sagnaven de dalt a baix i els límits es diluïen a les comportes del mal.
Vas devorar el meu fill, mentre jo m'ho mirava; primer els braços, els plors eren esmorteïts pels meus crits. Amb les urpes vas arrencar-li el cor d'una estrebada; el meu cor també va deixar de bategar i vaig començar a morir. Algun hom, va dir que morir no és fàcil, tenia raó, l'agonia és lenta com un suplici.
Amb fruïció i sadisme acabares amb el caparró, els ullets et ballaven per la boca, com si fossin caramels dolços i la seva cara esgarriada era un udol de llop, un tros de tu, doncs ja era completament absorbit per la teva essència abocada, el mal es estat pur.

Ara sóc la baula oberta, m'ho has arrabassat tot i tinc les mans buides i el bressol foradat.
Això és patir?, no!, després d'això ja no queda patiment, només el rastre de la bogeria, el deliri de desaparèixer, d'assolir el no res, el veritable paradís.
Ser un cucurull arrugat d'una runa humana, molt enllà dins la roda del temps.
I acabar dins la fosca en silenci, sense cruiximents, sense consciència de tu ni del meu infant. Sense res. Res.

Vaig mirar a tot arreu, i només vaig trobar aquella porta oberta. La del magatzem, on només es veia foscor. Els nervis no em van deixar pensar-ho gaire, així que vaig sortir corrents per amagar-me dins. Vaig córrer tant que els genolls em tremolaven i les meves mans inquietes no encertaven a tancar la porta amb el baldó. Allà dins no es veia res. No sabia si moure'm o quedar-me quieta. I el silenci em feia patir encara més que si escoltés algun soroll.

Poc a poc vaig deixar-me caure a terra, notant com les gotes de suor fredes com el gel corrien per la l'esquena i deixaven el meu rastre a la paret. No podia més, havia de buscar una porta per on sortir. Vaig moure'm arrambada a la paret, palpant a tot arreu i entrebancant-me amb tot el que hi havia al meu pas, fins que vaig caure agenollada a terra i vaig començar a notar com una cosa llefiscosa i freda s'estenia sota la meva mà. Vaig espantar-me tant per no saber el que era, que vaig aixecar-me de cop, donant-me de nassos contra el interruptor de la llum.

De sobte, veig al meu germà traient el cap des de la llitera de dalt rient-se de mi i de tot el estampat que havia fet als llençols i a les parers al aixafar el cucurull que varem deixar ahir nit sobre la tauleta.

Tot havia estat un malson, menys pel meu germà, que va semblar un acudit.

- Sembla que dorm.
- Estàs segur?
- Sé distingir perfectament la respiració compassada del somni, la seva música i els espasmes musculars... no sóc cap principiant com tu que no saps distingir un despert d'un adormit...
- Val, val... perdona, disculpa, ho sento, ho lamento... em penedeixo dels meus pecats... n'hi ha prou?
- Catxondo, el nanu... ja ho veurem quan hagis d'actuar si ets tan ocurrent...
- Em moro de ganes... què és això rodó?
- Un orinal. Els solen posar sota el llit.
- Ah!


*

- I ara a què esperem? M'estic avorrint. Ja tinc la cua moixa...
- El moment oportú. Quan apareguin els moviments oculars ràpids. És la fase perfecta per actuar... per cert, com ho portes això del salt? Saps fer la projecció cap al subconscient de la víctima?
- Amb qui et penses que parles? Tranqui tronqui, no pateixis. Vaig treure un excel·lent a Projeccions.
- I a Disfresses? Què vas treure a Disfresses?
- Un sufi. Per què ho preguntes?
- Home, és que amb aquesta pinta que portes de bola peluda amb cua i amb aquest cucurull, en lloc d'espantar-se potser es pixarà de riure...
- Què vols dir? M'ho ha fet la mare!
- Recollones! La teva mare fa segles que no actua, està a l'edat de pedra dels malsons! Mira'm a mi, quin aspecte de cuca ferotge! I el detalls! S'han de cuidar els detalls. Els ulls vermells, les escates, el fum de nas... tot! Tu vas fet una boleta de neu tota polida i repentinada.... carallot! Així que primer saltaré jo i quan estigui escagassat ho fas tu, a veure què passa...


*

- Escolta, ara que ho penso... no anàvem a espantar a un noi? Aquests sospirs i l'oloreta són de noia...
- Ah! No sé. A la fitxa hi posa primer pis, habitació del baldó vermell, malson de nivell dos.
- Casungallufa! Si aquest baldó és verd! No hi veus en la foscor o és que les boles peludes sou daltònides? Au corre, salta, que el vermell era el de l'habitació del costat!

*

Obro el baldó i la pau del meu petit despatx s'esvaeix. Entro a la sala A2, on els dotze pacients comencen a patir els efectes d'una dosi de 22 mil·ligrams d'alptraumina. És un 10% més de droga que al darrer experiment.

Observo les dues fileres enfrontades de sis llits d'hospital. Els llums d'emergència trenquen la plàcida foscor només per tal de permetre que les càmeres obtinguin imatges de prou qualitat. El departament de Defensa està molt interessat en aquest projecte, cal tenir cura de tots els detalls.

Al cap de deu minuts exactes, en Johnson comença a convulsar. Es regira sobre sí mateix, torturat pel seu dolor interior. Per uns moments sembla que s'ofegui, però després aconsegueix cridar. Un udol esgarrifós s'escampa per la cambra, engegant el pervers mecanisme de la propagació dels malsons. Els altres onze l'han sentit i incorporaran el terrorífic alarit als seus somnis. L' Schmidt s'afegeix als esgarips al cap de dos minuts i la resta ho fa cinc minuts més tard. És el moment d'introduir per via intravenosa una petita dosi de sedants, per tal d'evitar que despertin, però no tanta com per anul·lar els efectes de la droga dels malsons. D'aquesta manera, els pacients entren en la fase d'agonia sostenible.

Tot va com sempre i, en canvi, avui m'envaeix un neguit inexplicable. M'acosto al Garcia i, en observar el seu rostre, el veig com mai l'havia vist abans. Tinc la sensació que el meu cor bat en sintonia amb el seu, que el seu dolor és el meu. I aquesta empatia fa créixer la meva angoixa. Aparto la mirada cap a la pantalla amb les seves constants: és terrible! Un senyal en forma de cucurull invertit anuncia una crisi imminent.

-Desperta! Desperta! -li crido, amb totes les meves forces, abans que no sigui massa tard.

***

-Desperta! Desperta! -una veu em desperta del pitjor malson de la meva vida. He somiat que era un torturador.