Detall intervenció

Turisme Rural

Intervenció de: Miralpeix | 04-09-2006


S'alegra de dur el jersei a les espatlles. Al bosc hi fa fresqueta. Es posa les ulleres de sol per barret. Aquí la llum no molesta. Veu un arbre imponent. N'hi fa una foto. S'asseu a la soca. Mira el mòbil; té cobertura. Obra la seva bossa en bandolera. En treu un sandvitx i una llauna de Nestea. Comença a menjar. La beguda està calenta. L'entrepà; matxucat.

Una abella se li apropa amb ganes de gresca. Prova de foragitar-la dolçament. L'insecte insisteix com si ell fos un camp magnètic irresistible. El cor se li revoluciona. No sap com, la perd del seu camp de visió. Espera tens.

De cop, el monstre mofeta, li brunzeix a l'orella. Fa un bot. Marxa aparentant serenitat. Mira de reüll per tot arreu. S'adona que la duu enganxada a les bermudes. Li etziba un cop sec amb el sandvitx i arrenca a córrer tot deixant caure el dinar per terra. La fullaraca fa "crec-crec" als seus peus. Un minut i s'atura. Ho escruta tot. No la veu. Es calma. Sembla que l'ha deixat enrera. La mà regalima Nestea.

Veu un munt de pedres ben arrenglerades en forma de cercle. S'hi apropa. Descobreix un pou. Agafa la càmara. En fotografia l'estampa. S'abalança sobre el pou i fa una foto al forat amb flash. Satisfet, fa un glop al Nestea calent. Mira el mòbil. No té cobertura! Se sent amenaçat. S'adona del silenci trencat pels ocells. Al seu voltant tot és estrany, hostil. La remor de les fulles xiuxiuegen: pixapins, pixapins... La foscor del pou es revela. Qui ha gosat despertar el vell son de les profunditats de la terra? Ha d'escapar. Se n'ha d'anar. Corre refent el camí. Surt del bosc. S'atura. Mira el mòbil. Té cobertura.

Un cop a Barcelona...

- Aquesta vista és des de la casa. És una passada. Súper desestressant. Aquí vaig anar a dinar al bosc del costat. Mira quin arbre tan guapo. Ah, sí, aquesta és d'un pou que vaig trobar enmig del bosc. Aquí, vaig voler fer una foto al forat del pou. Ha quedat tope de rara, no?


Respostes

  • En això dels reptes sóc una mica nou...
    potolet | 04/09/2006 a les 11:27

    en cas que fes el repte, on hauria de penjar el meu relat?

    Inga q vagi bée!!

    Alexander
  • El bosc ja no és el que era
    Biel Martí | 04/09/2006 a les 15:12

    Banner i Flappy estaven fotent un clau darrera el gran roure, on esperaven no ésser descoberts per cap dels altres esquirols del grup. Encara que ja tenien una edat, la voluntat dels pares d'ambdós que només tinguessin relacions per parir fills els impedia la total llibertat sexual que anhelaven. Per allò s'amagaven. El seu amagatall preferit era sota la fullaraca de la fageda, però des que hi van trobar en David el Gnom estomacant la seva dona i insultant-la, que decidiren traslladar-se sota aquell immens roure. A més, sospitaven que més enllà del roure, on hauria estat bonic escapar dels rumors del bosc, hi vivien els 7 nans en les condicions higièniques i salubres més deplorables. Males llengües deien que estaven a punt de retirar-li la custòdia dels nans a la Blancaneus, que preferia anar-se'n a emborratxar amb en Robin Hood i tornava sempre torrada a les tantes de la matinada, passant dels nans.

    Aquell bosc, pensava la Flappy tot mirant l'escorça del roure, ja no és el que era. Fins i tot els barrufets, que s'havien fet tots d'una secta, ja no resultaven divertits. Seria ingenu culpar-ne les càmeres de televisió, que durant anys havien envaït aquells boscos per filmar sèries infantils? Cert que la invasió havia convertit el bosc en una mena de camp magnètic que atreia tots els turistes, portant la depravació i el vici, però realment era culpa de la caixa ximple que Jakie i Nuca haguessin estat trobats esquarterats a la cabana de Tom Sawyer. El pobre esperava ara l'execució de la pena capital, però la Flappy pensava que aquell noi, que caigué en un pou anys enrere quan Huckelberry Finn el deixà per la Caputxeta Vermella, no era el culpable d'aquell crim atroç.

    Amb les últimes culejades de Banner acabaren el clau. De fons se sentia la rialla histèrica del gat de Chesaire, segurament altre cop enfarlopat fins el moll de l'os i corrent amunt i avall, sense sentit, pel camí de rajoles grogues, que es perdia més enllà del bosc. Amb la de boscos que hi havia al món, i ara tothom volia venir aquí. Fins i tot un tal Schreck, zoòfil que practicava amb una mula xerraire, s'hi havia instal·lat.
    La Flappy creia que s'hi havia de posar remei... si sabés on trobar la Bruixa de Blair!

  • Amagatall
    Filalici | 04/09/2006 a les 18:47

    El matí és fresc, suau, i traspua olor d'humitat. La incerta llum dels primers raigs de sol ressalten el to magnètic dels milers de matisos marronosos que tapissen la fageda aquests primers dies de tardor. Presoner de la màgia d'aquest espectacle incomparable, l'Arnau camina embadalit per l'antic bosc, deixant que la llum li acaroni la pell mentre el terra humit li agombola les soles gastades amb petons de fullaraca. No té res a fer, només ha d'estar alerta i esperar que passi el temps.

    El sol avança i el dia és clar i net. Aprofitant aquesta avinentesa deixa que les seves cames el portin, tranquil·lament, cap al petit raconet dels sis avets, des d'on es pot gaudir d'una inigualable panoràmica de tota la vall. En aquesta època de l'any, el paisatge ensenya la seva cara més bella, com si amb l'esclat tardoral el bosc, conscient de l'imminent arribada de l'hivern, volgués assegurar-se de que al pou de la bellesa hi queden reserves suficients com per a arribar a la propera primavera. Des dels sis avets, l'Arnau observa l'esplendor que l'envolta, els mil colors dels faigs, les siluetes un xic més llunyanes de les alzines sureres, el verd immaculat de pins i d'avets. No gaire lluny, el mas de l'herbolari, el seu protector, ensenya la seva pedra decadent del color de la terra. Més enllà, la vila enyorada, l'indret que una vegada va considerar casa seva. A l'horitzó, la Serra de la Polaina, amb els contorns suaus de les seves carenes ben marcats per la llum.

    Un soroll sec i inesperat trenca l'harmonia del bosc. L'Arnau es gira esverat, sorprès i espantat de l'estona que ha passat encantat, inconscient del món que l'envoltava. I ara, de sobte, es troba directament amb la mirada de l'hereu Robert, un encreuament de mirades profund, intens, incommensurable com els colors del bosc a la tardor. Un encreuament que vol dir que una vida s'acaba. La d'un dels dos.

    L'Arnau ha guanyat la batalla. El cos inert de l'hereu Robert jeu al costat del que va ser el setè avet, aquell que va matar un llamp deu anys enrere. Tot i que ha guanyat, l'Arnau sap que ja només li queda una opció: escapar. La guerra és massa a la vora, i el seu amagatall ja no és segur. Cal assolir la frontera. Abans de l'hivern i abans de que ningú el trobi.

  • Turisme Rural
    Miralpeix | 04/09/2006 a les 21:52

    S'alegra de dur el jersei a les espatlles. Al bosc hi fa fresqueta. Es posa les ulleres de sol per barret. Aquí la llum no molesta. Veu un arbre imponent. N'hi fa una foto. S'asseu a la soca. Mira el mòbil; té cobertura. Obra la seva bossa en bandolera. En treu un sandvitx i una llauna de Nestea. Comença a menjar. La beguda està calenta. L'entrepà; matxucat.

    Una abella se li apropa amb ganes de gresca. Prova de foragitar-la dolçament. L'insecte insisteix com si ell fos un camp magnètic irresistible. El cor se li revoluciona. No sap com, la perd del seu camp de visió. Espera tens.

    De cop, el monstre mofeta, li brunzeix a l'orella. Fa un bot. Marxa aparentant serenitat. Mira de reüll per tot arreu. S'adona que la duu enganxada a les bermudes. Li etziba un cop sec amb el sandvitx i arrenca a córrer tot deixant caure el dinar per terra. La fullaraca fa "crec-crec" als seus peus. Un minut i s'atura. Ho escruta tot. No la veu. Es calma. Sembla que l'ha deixat enrera. La mà regalima Nestea.

    Veu un munt de pedres ben arrenglerades en forma de cercle. S'hi apropa. Descobreix un pou. Agafa la càmara. En fotografia l'estampa. S'abalança sobre el pou i fa una foto al forat amb flash. Satisfet, fa un glop al Nestea calent. Mira el mòbil. No té cobertura! Se sent amenaçat. S'adona del silenci trencat pels ocells. Al seu voltant tot és estrany, hostil. La remor de les fulles xiuxiuegen: pixapins, pixapins... La foscor del pou es revela. Qui ha gosat despertar el vell son de les profunditats de la terra? Ha d'escapar. Se n'ha d'anar. Corre refent el camí. Surt del bosc. S'atura. Mira el mòbil. Té cobertura.

    Un cop a Barcelona...

    - Aquesta vista és des de la casa. És una passada. Súper desestressant. Aquí vaig anar a dinar al bosc del costat. Mira quin arbre tan guapo. Ah, sí, aquesta és d'un pou que vaig trobar enmig del bosc. Aquí, vaig voler fer una foto al forat del pou. Ha quedat tope de rara, no?

  • Un passeig pel bosc
    marinada | 04/09/2006 a les 23:34

    Es trobava en un estat d'excitació gairebé mística; s'extasiava amb el so de la fullaraca quan la trepitjava, amb la melodia celestial del vent agombolant les rames dels altíssims arbres. S'aturà davant d'un exemplar magnífic; ni deu homes com ell podrien abraçar el seu diàmetre.
    -És un baoab. De la família de les bombacàcies, que acumula grans quantitats d'aigua durant les èpoques de pluja.
    Qui parlava era la guia que li havien assignat. Durant uns moment deixà de mirar l'exuberant bellesa de la natura que els voltava per fixar-se en una altra mena de bellesa exuberant; la del cul de la noia. Osti tu, quin cul! Però llavors la guia s'aturà i va estirar el braç amb el dit assenyalant cap a una planta. Els seus moviment eren lents i precisos, com els d'una ballarina.
    -Miri -
    Va mirar i va veure una espècie de mosca grossa multicolor.
    -Apis mellífica. Petit insecte himenòpter.
    Ell va anar seguit el seu vol que l'atreia d'una manera gairebé hipnòtica. De cop, una de les plantes del marge, s'obrí i, com si tingués algun poder magnètic, va atreure aquella mosqueta tan simpàtica. que prova endebades d'escapar
    -És una Nepenthes, planta carnívora que es nodreix d'insectes.
    Durant una bona estona van continuar aquell passeig.
    Quan ja es començava a atipar de tanta planteta i de les explicacions inintel·ligibles de la guia, aquesta se li encarà amb una gran rialla:
    - En nom de la companyia "VirtualLleure"li donem les gràcies per la seva confiança.
    De cop, tos els arbres es començaren a bellugar violentament fins a ser engolits per un
    forat negre, com si fos un pou. Es va treure les ulleres que li permetien gaudir d'aquella experiència i es va trobar al mig d'una sala buida amb les parets pintades íntegrament de color blau.
    Es mirà a la guia i li digué:
    - Vols que quedem per anar a fer un vol per Mart?
    -Senyor, jo sóc un humanoide.
    Això volia dir que era un munt de ferralla, vaja! S'ho hauria d'haver imaginat.
    - I mentre reflexionava en com de bonic devia ser la terra feia segles, va decidir que tornaria a provar aquelles vacances virtuals per celebrar l'entrada del 2278. Però demanaria un recorregut per l'antiga Aràbia. Es veu que cada home podia tenir un munt de dones, i eren uns experts en el sexe... ja li feia falta alguna emoció forta!
    -

    • Alè de bosc
      foster | 05/09/2006 a les 00:25

      Alè de bosc

      "Em moriré, em moro, mai no podré escapar...". La Júlia es deixa caure de genolls i plora desconsoladament. El record de l'esguard magnètic que la convencé per pujar al cotxe la turmenta: el sent i el reviu sobre el seu cos nu, sent i reviu aquells ulls intensos resseguint-lo com caragols bavejants. Ara es grata els pòmuls i les llàgrimes es confonen amb la sang que, de tant urpar la paret de llambordes llefiscoses, li raja seguida dels dits i les ungles. Però ella no ho veu, no sap dels detalls dels seus gestos perquè la foscor és total i absoluta dins la cofurna on sobreviu les hores escoltant el seu cor bategar pesadament, sense esperança.

      Cada tarda, però, quan ell li du el sopar i obre uns centímetres la tapa per llençar-li la gasòfia, la Júlia creu respirar un alè de bosc, d'un bosc que mai no ha vist i que de ben segur ja mai no veurà. I llavors aprofita amb avidesa aquells breus segons en què li sembla entrellucar el regust de verd intens per imaginar-lo en tota la seva esplendor: amb els dies ha aconseguit conformar-lo amb sons i colors, amb aroma de terra molla i dibuixos de fullaraca jugant entremaliats amb l'aire fresc i pur de tardor. I ara les imatges, aquella visió meravellosa somiada des del no-res, són ja el seu únic i últim refugi mentre espera que arribi el final...

      ***

      -Aquí, aquí! Correu, porteu els focus, ràpid. És dins el vell pou!
      Per fi l'han localitzat. Una veu amable s'afanya a donar-li ànims parlant-li suau, explicant-li com la treuran amb detalls que ella no escolta. La Júlia s'adona que respira, que ho ha aconseguit, i ja no té pressa. El malson per fi s'ha acabat. Però els equips de rescat saben de la urgència, i la duen a la llitera cap a l'helicòpter que espera damunt la gespa amb les aspes inquietes...Li han cobert els ulls per evitar el dolorós contrast amb la llum de l'exterior. La Júlia no es mou, no pot, es deixa fer...Però de sobte, just abans que la pugin a l'aparell, s'arrenca la vena de manera insospitada i mira amb afany buscant reconèixer les taques verdes contra el cel blau...I les intueix i somriu. I llavors, en un íntim comiat, murmura dèbilment:
      -Gràcies, bosc!






  • Ridícul
    Àfrika Winslet | 05/09/2006 a les 01:30

    Vaig asseure'm sota l'eucaliptus centenari. Tot era silenci, un silenci a crits. A la meva dreta, un bolet prim i marronós em saludava traient el seu paraigües entre la fullaraca. Me'l vaig quedar mirant. A sota, vaig trobar una marieta que de seguida va volar, com moltes coses de la vida tot just les trobes i les prestes atenció. Damunt del meu cap, una merla cridava al seu company i els seus fills l'acompanyaven en una melodia monòtona però dolça i acompasada. El dit gros del peu esquerra patia les pessigolles entremaliades d'una herbeta que l'acaronava. De sobte, es rebel·là i la deixà mig aixafada; vaig fer una ganyota en veure-la tota capcota. Gaudia de l'ombra que em feien branques, fulles i troncs, i també dels rajos de sol, estrets com fils d'or ben tensos, que lluitaven per fer-se lloc i arribar a la meva pell. Per fi havia aconseguit escapar de la ciutat, del soroll, de la gent, de casa... i també de mi mateix, perquè de vegades aquest és el pitjor enemic: un mateix. Volia relaxar-me i oblidar-me de tot ni que fos per un segon, però la meva llibreta havia vingut amb mi, adherint-se a la meva mà gairebé com un imant magnètic. La vaig obrir, encara no gaire convençut, i vaig agafar el llapis amb empenta i decisió, com l'escriptor tot just abans d'escriure la seva millor obra. Vaig aclucar els ulls i difuminar el paisatge que em rodejava, vaig deixar la ment en blanc... res. Era evident que no era el meu dia. Em vaig aixecar i vaig voltar entre els arbres que m'amagaven de la societat, immersa en els seus problemes i adequant el seu pas a les agulles del rellotge que ells havien inventat. Per un moment, em vaig posar nerviós. Vaig decaure, tement caure en un pou sense fons, vaig gesticular i vaig donar una puntada de peu al vent que movia les fulles que em distreien del meu no res. Em vaig sentir ridícul. Vaig pensar en la Marta, quan m'emprenyava amb ella deia que les meves discussions eren ridícules... fins que em va dir que n'estava farta. Potser sí que era ridícul proposar-se d'escriure-li una carta ara que ja havia marxat. Perquè no li havia dit abans que tanqués la porta? Potser perquè m'hagués sonat ridícul un "no te'n vagis, t'estimo" als meus llavis... després d'haver-la fet marxar.

  • Reconciliació
    angie | 05/09/2006 a les 15:23

    Va ser la remor dels branquillons sorollats pel vent el que va despertar-lo del seu estat catatònic. Endevinà el sol entre les fulles : devien ser prop de dos quarts de set. Va passar-se la mà per la cara i va sentir-se cruixir la barba, va fregar-se els ulls i badallà pres d'un mal de cap del qual no es podia escapar... I no sabria dir, quan va fer memòria del que havia passat feia una estona, si en veritat havia vacil.lat o no. Si fou així, seria l'últim cop.
    Es mirà els peus i recordà la seva bota clavant puntades a l'estómac d'aquell fill de puta, els punys estimbant-se contra la mandíbula i els crits de dolor barrejats amb la sang i el fang que es confonien sobre el blanc de la camisa. Només va dubtar unes centèsimes de segon alhora de clavar-li el darrer cop, però la imatge de la seva filla ofegada per la fullaraca, amagatall de la seva mort violenta, va ser el que l'empenyé a rebentar-li el cap amb un roc.

    La policia del comtat tenia encara el cas obert però els mesos passaven i les proves no implicaven directament a l'assassí de la Sondra. Mentre, ell havia de suportar l'obscuritat del pou on havia caigut i d'on només la set de venjança podia treure'l.
    El seu bosc estimat, aquell que havia estat refugi dels seus amors i testimoni de les seves reflexions, s'havia convertit en tomba de l'únic que li quedava : cementiri dels records. Tots hi anaven en filera, com si l'ànima de la Sondra crees un camp magnètic impossible de vèncer i la retingués contra la seva voluntat. Els arbres havien perdut els colors per tornar-se negres i les ombres que tants secrets havien guarit quedaren engolides pel monstre de la impotència.

    Però a mida que avançava cap al barranc per on es llençaria, els ulls tornaren a distingir el verd, va tornar sentir l'olor de farigola i recordà com els agradava observar els nius dels ocells. Havien fet les paus. Si estava escrit que havien d'atrapar-lo, el bosc no seria el seu delator, ho seria la seva mort.


    • RE: Reconciliació (petita correcció)
      angie | 05/09/2006 a les 15:28

      ha de dir :

      "va tornar A sentir l'olor de la farigola..."

      gràcies!
  • RE: REPTe del bosc (Repte visual)
    rnbonet | 05/09/2006 a les 19:35

    Aquest repte
    del boscam
    cal no deixar
    escapar.

    "Tot és cobert
    de fullaraca.
    FAUNO despert
    tot allò ert
    cerca un forat
    enmig del vert.
    I com magnètic
    pol d'atracció
    SÍLFIDE troba
    amb emoció.
    Dintre lo pou
    més prest
    que el vent
    clava l'estaca.
    Visca la pàtria!"

    I ací acaba
    'mesdames' i senyors
    la intervenció
    d'un servidor
    posant la imatge.
    Déu lo Senyor!

    Photobucket - Video and Image Hosting

    Senyors jutges: Només hi ha una seixantena de mots. Ara bé, si vostés, amb la vostra benignitat, consideren que el dibuixet val per tres-centes, poden considerar que entra a concurs.
  • Criatures malèfiques
    medusa | 05/09/2006 a les 21:01


    A bord de la basculant llanxa, amb la pluja caient a devessalls des d'un cel amenaçant, vaig maldar per arribar a la costa de Carenária, l'illa maleïda que els indígenes no gosaven anomenar.
    La violència del mar em llençava enllà de la platja, i el motor, vell i de poca potència, començava a fallar. En un moment que l'aire es va asserenar, vaig aconseguir atracar a la sorra de la rada.
    Masegat, esgotat, burxat pels fiblons de pluja, vaig intentar penetrar aquell món vegetal corprenedor: l'espès bosc arribava gairebé a frec d'aigua, i l'estampida de la pluja martellejava l'atapeït fullatge d'aquella jungla imposant.
    Asserenat per la solidesa de la terra, assegut contra un dels arbres imponents, vaig pensar en les històries de criatures malèfiques que sobre l'illa explicaven els nadius de l'arxipèlag de les Flaons.
    -Qui ha anat a Carenária no ha tornat pas mai més -ressonava dins del meu cap la veu de l'Allan, el cap dels poulés, que sempre sentenciava amb absoluta autoritat.
    Em va recórrer un cert malestar, però el record del somriure sorneguer d'en George, el meu ajundant d'infermeria, davant aquestes supersticions, em va tranquil·litzar.
    -Com pots fer cas d'aquesta gent, que no es deixa ni vacunar? -deia George amb coneixement de causa, ja que només els components de l'equip mèdic d'Ajuda al Brasil sabíem la dificultat de portar a terme una mínima labor positiva.
    Com era habitual al tròpic, la pluja va amainar gairebé de cop. Els rajos de sol van il·luminar la boscúria i aleshores vaig veure les gegantines arrels dels mangles que, retortes i tortuoses, s'entortolligaven entre elles enmig d'un aiguamoll profund com un pou.
    De sobte, un soroll reptant entre la fullaraca em van posar en estat d'alerta. El miralleig de centenars d'ulls lluents d'esguard magnètic em va gelar la sang. La visió furtiva de mils de dents esmolades i el reflex verd-lluent de pells d'escates em van fer escalar pel tronc d'un arbre instants abans que unes dents m'arrabassessin la cama. Esgarrifat per aquelles criatures del mal, vaig avançar de branca en branca amb el pensament fit en escapar.
    Vaig llançar-me damunt la llanxa i la vaig aconseguir engegar. I mentre fugia a tota la velocitat, vaig veure com la platja s'omplia dels cossos tenebrosos d'una munió espaordidora de cocodrils, mentre comprenia de cop la cosmogonia de supersticions dels nadius de les Flaons, que mai no havien disposat d'embarcacions de motor.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: