Detall intervenció

Tot i esperant l'Acle (fora de concurs)

Intervenció de: touchyourbottom | 07-07-2016

La Miana va fer cap a la platja, com cada dia després d'haver regat els testos i les plantes de l'eixida. Va tapar el pou i abans, com sempre, hi va deixar caure una lleganya que simbolitzava un desig (que desconeixia i no canviava). El 'culandrillo' que creixia a les parets humides el sabia i vés a saber si el recollia i l'acaronava. Aquella mena de falguereta li deia fins l'endemà i acollia la foscor. Llavors la Miana s'anava a rentar la cara, a posar-se una bata fresca i gastada i a canviar-se les espardenyes tronades. Agafava un préssec d'aquells que no en sabia dir el nom i que havia batejat com 'esclafadet' i dues llesques de pa de sègol --sense pipes, que no se li posessin entre les dents- amb formatge de cabra siberiana. Ho col·locava en un mocador de farcell i a la platja hi faltava la Miana.

La vídua de setanta-set anys buscava un espai poc concorregut: li feia vergonya mostrar-se amb roba de bany de dues peces per la pell rebregada, les pigotes vermelles dels canvis de temperatura i alguna mania més que no s'extirpava tot i estimar-se força.

No era ni mig matí. El juliol finant premia poc i així els vespres no havia de tibar de ventilador. El ventall de fusta decorada amb motius de roses esplendoroses bé esbrevava calorotes i suades alhora que feia exercitar cada mà, ambidextra com era. Els canells ho agraïen.

Caminaria pel trencall, com sovintejava. Bona cosa per a la circulació (quina? es preguntava). Rumiava i taral·lejava fins que se li emboirava el que era tèrbol: només per allò ja valia la pena aquell hàbit. Quan li vingués un somriure tan brillant com el sol es capbussaria. La permanent a fer punyetes. Riuria i semblaria una vella sirena lirona adorable (aquells mots que el seu difunt sempre li repetia). Se li aproparia aquella medusa negra -de dol com ella- i faria una ballaruca a l'entorn de la figura de la Miana. Mai va picar-la.

La Miana provava d'estar sota aigua el temps de comptar fins a onze -amb ritme semipausat- i anar augmentant (el tope era vint), per tal d'incrementar resistència pulmonar. L'aigua encalmada ajudava: no havia de patir per les onades.

Mentre estava concentrada en aquell exercici un so va dominar el de l'element líquid contra el seu cos. L'ànima de la Miana li va demanar atenció plena.

Era un miol desesperat que esglaiava cada cèl·lula de l'amor (totes).

En emergir, la dona va veure un rall que el corrent li acostava. Contenia alguna cosa que es bellugava. La Miana va agafar-lo i va alliberar un gatet que forcejava. Els seus germans i germanes eren morts.

La dona va quedar-se aquell felí. Li va posar de nom Acle (de Miracle).

L'Acle era el que demanava feia tant. Sí. Ho va saber perquè el va estimar moltíssim i el felí a ella. Ho va constatar perquè no va tenir més lleganyes per tirar al pou que va deixar tancat tancat tancat...no fos que el gat -manyac i ronxaire, amant de carícies- hi caigués i s'ofegués. No era el seu destí. I ella regaria, feliç, amb aigua del subministrament municipal.


tyb




Respostes

  • En Ximí i les seves debilitats (fora de concurs)
    Tanganika | 07/07/2016 a les 17:17
    Quan en Ximí (allò de dir-se Maximí li minimitzava la potència) s'eximia de la vida quotidiana (equació de vida avorrida) era feliç. I podia assegurar que era a la platja nudista de la punta del riu Braquiquitó, conegudíssim com a Punta Quiquitona, que feia somriure: quedava simpàtic i si s'hi passejava algú a vendre-hi suc de síndria al vint per cent fruita i la resta aigua de l'aixeta més dubtosa -treballador explotadíssim que amb la recaptació de cinquanta ampolletes el jefe li tenia el salari cobert i encobert-...bé, si hi passava -que hi passava i sense passar gens, que tenia patuleia per mantenir- era prou probable que n'hi compressin regatejant amb més celeritat que alguna regata que s'estilava a l'aigua entre esguards bovins de pops involucionats, pobrets, ben trastocats per culpa de com de contaminat estava el medi.
    En Ximí tenia no més anys que quaranta i no menys que quaranta. No el treies d'aquí. Era el rei d'aquell indret perquè tenia el pit més pelut (d'un sexy per a trencar pintes) que un govern amagat sota la corrupció. Sabia inflar-lo i com que tenia certa traça pescadora agafava un rall i el llençava sobre fèmines abillades amb tèxtils de dues peces: era com una multa. Havien de desvestir-se, allà estava 'integggdit' (li encantava mostrar com en sabia, de francès...i que li tornessin), que calia anar nu, nuet, despullat, despulladet.
    Després s'estirava a la sorra sobre una tovallola de forma ovalada de material de roba de sac d'una rebesàvia i lligava amb dones que tinguessin un mitxelí fi i un cabàs ple per tal d'anar a dinar a la guingueta més sofisticada i si el bon vinet feia la seva feina...pujarien més tard a la barca de fusta de chitalpa, pitofiets ell i ella, en pilota picada, i un cop les ones els aparquessin a la llenca idònia, deixarien que els gronxessin mentre s'ho passaven teta (de monja, és clar).
    Però aquella vegada una medusa gelatinosa a més no poder va picar el taló dèbil d'en Ximí. L'home, mosquejat, va capbussar-se per tal de liquidar aquell ésser que ostentava fotre's amb ell.
    Va ser llavors que una tintorera, camuflada en un núvol de tinta de calamar (o cala'oceà', no toquéssim mot prohibit -integggdit-) se li va menjar el pàmpol de l'orella esquerra.
    Descompensat pampolarment i taló afectat, en Ximí no va servir per a res. L'acompanyant li va dir de tot i més.
    Des d'aleshores que va menester tornar a dir-se Maximí, per recuperar energies que l'excés de platja i les seves derivacions li havien comportat.

    TGNK

  • Tot i esperant l'Acle (fora de concurs)
    touchyourbottom | 07/07/2016 a les 23:25
    La Miana va fer cap a la platja, com cada dia després d'haver regat els testos i les plantes de l'eixida. Va tapar el pou i abans, com sempre, hi va deixar caure una lleganya que simbolitzava un desig (que desconeixia i no canviava). El 'culandrillo' que creixia a les parets humides el sabia i vés a saber si el recollia i l'acaronava. Aquella mena de falguereta li deia fins l'endemà i acollia la foscor. Llavors la Miana s'anava a rentar la cara, a posar-se una bata fresca i gastada i a canviar-se les espardenyes tronades. Agafava un préssec d'aquells que no en sabia dir el nom i que havia batejat com 'esclafadet' i dues llesques de pa de sègol --sense pipes, que no se li posessin entre les dents- amb formatge de cabra siberiana. Ho col·locava en un mocador de farcell i a la platja hi faltava la Miana.

    La vídua de setanta-set anys buscava un espai poc concorregut: li feia vergonya mostrar-se amb roba de bany de dues peces per la pell rebregada, les pigotes vermelles dels canvis de temperatura i alguna mania més que no s'extirpava tot i estimar-se força.

    No era ni mig matí. El juliol finant premia poc i així els vespres no havia de tibar de ventilador. El ventall de fusta decorada amb motius de roses esplendoroses bé esbrevava calorotes i suades alhora que feia exercitar cada mà, ambidextra com era. Els canells ho agraïen.

    Caminaria pel trencall, com sovintejava. Bona cosa per a la circulació (quina? es preguntava). Rumiava i taral·lejava fins que se li emboirava el que era tèrbol: només per allò ja valia la pena aquell hàbit. Quan li vingués un somriure tan brillant com el sol es capbussaria. La permanent a fer punyetes. Riuria i semblaria una vella sirena lirona adorable (aquells mots que el seu difunt sempre li repetia). Se li aproparia aquella medusa negra -de dol com ella- i faria una ballaruca a l'entorn de la figura de la Miana. Mai va picar-la.

    La Miana provava d'estar sota aigua el temps de comptar fins a onze -amb ritme semipausat- i anar augmentant (el tope era vint), per tal d'incrementar resistència pulmonar. L'aigua encalmada ajudava: no havia de patir per les onades.

    Mentre estava concentrada en aquell exercici un so va dominar el de l'element líquid contra el seu cos. L'ànima de la Miana li va demanar atenció plena.

    Era un miol desesperat que esglaiava cada cèl·lula de l'amor (totes).

    En emergir, la dona va veure un rall que el corrent li acostava. Contenia alguna cosa que es bellugava. La Miana va agafar-lo i va alliberar un gatet que forcejava. Els seus germans i germanes eren morts.

    La dona va quedar-se aquell felí. Li va posar de nom Acle (de Miracle).

    L'Acle era el que demanava feia tant. Sí. Ho va saber perquè el va estimar moltíssim i el felí a ella. Ho va constatar perquè no va tenir més lleganyes per tirar al pou que va deixar tancat tancat tancat...no fos que el gat -manyac i ronxaire, amant de carícies- hi caigués i s'ofegués. No era el seu destí. I ella regaria, feliç, amb aigua del subministrament municipal.


    tyb



  • El planeta mana
    Mena Guiga | 08/07/2016 a les 00:20
    -Me'n vaig a banyar.

    Això va dir la Nessa ( en va li deien que no s'hagués extirpat el 'Va' de davant del nom).

    Eren les dues de la tarda. Calia bronzejar-se amb oli de Coconut Collonut, importat directament de...(no importava on, made in no veia les lletres petites). Se'n va ben empastifar.

    Feia topless, la Nessa. De les dues peces del biquini, la de dalt només l'usava per a treure la pols als prestatges dels llibres de filosofia que havien pertangut a un avantpassat que segons ella era un tarat amb la pell de color llet i una gepa que un dromedari envejaria.

    Les calcetes mostraven per davant un estampat amb una medusa d'expressió múrria amb faldilleta acampanada, a punt per a atacar. Quan la Nessa es capbussava amb un estil culet apuntant contra l'astre rei esdevenia memorable moment que uns quants 'mirons' gravaven alhora que veien el dibuix del darrere: la medusa devorant el rei Neptú. Allò els 'posava' molt.

    La Nessa nedava com una granota amazònica. Ho aprofitava per a deixar anar ventositats que li feien fer panxeta, una nosa. Avançava entre onades evitant la brutícia (excrements desfets, plàstics, algun rosegador ofegat, propaganda electoral,...). Anava fins a la boia cinquena, mirava si en podia desenganxar algun musclo per fer un tiberi mantinc-la-línea i torna cap a la platja.

    Aquell dia el cel es va ennegrir sobtadament. Un vent començava a dominar-ho tot. La gent va fugir, més que res perquè havien obert una botiga d'oracions preconcebudes i regalaven pica-pica i rom apostòlic.

    La Nessa va poder arribar al trencall, escopida pel mateix medi líquid.
    Li costava avançar entre pilons de còdols -apareguts de cop- tacats de quitrà, de pensaments pèrfids i de xiclets-water-resistant adossadíssims. Relliscava, podia fer-se mal. No li donava la gana: ella era la reina del Super Rosa Show del Chanel SexyBoom i tothom l'estava mirant en aquell rigorós directe promocional (com sempre creia).

    Quan va assolir la tovallola que era a punt de volar cap un somni (coses de tovalloles) va fixar-se en quelcom que lluïa molt més que els fragments de vidre que quatre pobrets col·leccionaven. Era un diamant en brut? Com ella?
    La climatologia empitjorava. La Nessa volia allò refulgent i es va obrir camí entre burilles, peles i pinyols de fruita putrefacta, preservatius usats i tirats,...

    Era la trampa.

    Llavors la platja, que ja no podia més, es va venjar. La Nessa seria la cabra expiatòria. Les arenes es van obrir. Es va originar un embut que la va engolir. Al final de tot hi havia un antic rall que la va empresonar mentre el cel amunt i llunyà desapareixia.




    Mena
    • estic més que convençuda que he m'he passat de nombre de mots. Aiiiix. Que quedi desconcursant. Jo plego. La trinitat tirita
      Mena Guiga | 08/07/2016 a les 00:21
      • de por davant la Terra quan decideix que els humans som formiguetes. Nanit!
        Mena Guiga | 08/07/2016 a les 00:22
  • RE: REPTE -diguem-li 'CLÀSSIC'- 633.- PLATJA
    rnbonet | 09/07/2016 a les 16:03
    Va, endavant! Que hi ha "premi"! Almenys, 'recordatori'sense RIP.
     photo 633 repte_zpsfzxdyumv.jpg

    Salut, rebolica.... i platja!
  • Idèntiques malícies (o D'urticàries i de vèrboles)
    deòmises | 12/07/2016 a les 23:46
    Les bessones arriben a la platja i s'embranquen ràpidament en els seus quefers i jocs i pugnes. Sempre és la mateixa cançó... Si no s'afanyen i endeguen aquesta empresa fraterna i infantil, que les allunyi dels adults, les engolirà el rall de la mare amb qui estigui disposada a escoltar una vèrbola infinita. Cubells i pales i gorres i samarretes i l'olor del protector solar aplicat a casa. Tota mesura no sembla suficient per a evitar que aquelles dues peces, que són el parell d'esmolets idèntics, no es cremin sota un sol de justícia. Deixen els castells de sorra per després; prefereixen capbussar-se de forma rabent i explorar els tresors que s'amaguen dins de l'aigua. Conquilles, pedres polides per l'onatge, algues que escampen la ferum de sal putrefacta... I potser tinguin sort de topar-se amb el cadàver d'una medusa poc urticant, que amagaran fins que arribi el moment idoni, quan les dones s'estarrufin damunt de la tovallola per bronzejar-se la pell. Sols escoltar com xiscla la mare, sorpresa i espantada en notar aquella massa llefiscosa sobre l'esquena, ja mereix córrer el risc del càstig posterior...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: