Detall intervenció

T'estimo

Intervenció de: primerapersonadelsingular | 14-09-2007


T'estimo. Ja sé que ho saps, però deixa'm que t'ho torni a dir: t'estimo, t'estimo, t'estimo... Quan temps fa que no t'ho deia?. Massa. Però tenia la folla esperança que, a cop de no dir-ho, deixés de ser veritat. Tenia la pueril convicció que, empassant-me aquesta punyetera paraula, el sentiment acabés fonent-se dins meu, com si fos un donut mal paït. Et preguntaràs per què t'ho dic així, a través d'aquesta pàgina on tothom pot veure-ho. Doncs perquè el tema proposat al repte m'ho ha fet irresistible, perquè sé que ho llegiràs i, sobretot, perquè no puc fer-ho d'altra manera: jeus cada dia amb un altre, em vas mentir fins a fer-me sentir idiota, em vas humiliar de la pitjor manera que es pot humiliar a algú que va amb el cor a la mà; desprotegit i susceptible de ser ferit. Però malgrat tot t'estimo d'una manera cruel, cruel per a mi, és clar!. I és per això que t'ho dic amagat darrere un pseudònim, perquè així sempre tindré l'excusa de dir que només era un text per a un repte, que solament és literatura, una invenció poètica que ha sorgit deixant volar la imaginació, i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Perquè així la meva dignitat, la poca que em queda, tindrà un subterfugi per fer més suau el ridícul que suposaria dir-t'ho a la cara i veure com maldes per contenir una riallada o, encara pitjor, entreveure una guspira de compassió a la teva mirada. T'estimo, t'estimo molt carquinyoli. I és la declaració d'amor més sincera que mai ningú t'hagi fet, perquè no n'espero res, perquè sé que no seré correspost, perquè no tindria cap sentit que t'ho digués si no fos veritat.
Suposo que, d'una declaració d'amor, se n'espera paraules ensucrades, belles metàfores, alguna cosa sobre la lluna i les estrelles o d'una posta de sol d'aquelles de postal, o qualsevol collonada d'aquestes. Però tot em semblaria poc...o massa, depèn de com es miri. Només puc dir-te, sense donar-hi més tombs, un sentit, sincer i irat: T'estimo.


Respostes

  • Mai he deixat d'estimarte
    Bianca | 13/09/2007 a les 18:44

    Se que la nostra història és complicada, Que la nostra relació ha donat molts tombs des que ens varem conèixer però els meus sentiments han decidit lluitar contra aquest destí tan mentider que s'obstina en obstaculitzar el nostre amor.
    Necessito dir-te que estic completament segura que ets la persona per la que deixaria tot el que tinc i començaria des del principi, que a pesar de la distància que ens separa neixo i moro per tu cada dia allà on els somnis es realitzen i el dolor es guareix per convertir-se en felicitat.
    Si tu estàs be jo també ho estaré tot i no poder allunyar-te dels meus pensaments ni tan sols un segon del meu temps.
    Un somriure , una paraula , una postal... qualsevol senyal que arribi de tu em donarà forces per continuar endavant en aquest llarg camí que resulta ser la vida.
    M'agradaria tant poder estar al teu costat , poder volar lliurement pel nostre cel blau sense llàgrimes , sense retrets, sense ferides, sense explicacions... Saps perfectament que el que sento per la teva persona no ho he sentit per ningú altre i difícilment ho tornaré a sentir en la meva existència doncs ets el meu tresor més valuós , el millor obsequi que he rebut i rebré mai, allò que si algun dia arribés a perdre suposaria la meva fi.
    A pesar de tots els contratemps , de la incertesa, de l'absència, de l'abisme, de les derrotes... a pesar de tot vull que sàpigues que mai he deixat d'estimar-te.
  • illa deserta
    gypsy | 14/09/2007 a les 09:53

    No sabria com dir-t'ho, sense estridències ni victimismes estèrils.
    M'agrades per dins, per fora. M'agrada el teu cos, voldria fer-te l'amor com si el món just s'acabés, amb urgència, sobtadament, com un regal inesperat. Volar amb tu uns instants, una eternitat fugissera, un record aturat fet postal, imatge ardent del meu desig soterrat.
    No et retraure mai res, no vull saber com eren les altres, quina petjada profunda van deixar en tu, ni si eren amants expertes o si encara n'estimes a alguna o a totes. Jo sóc elles, els ulls, les mans, les boques amatents per estimar. Res s'interposa entre nosaltres. Pren-me!, només hi ha un camí per arribar-me endins, el camí del cos, del plaer i la gaubança.
    Devorar la teva pell, illa deserta, oasi absolut.
    No sé què és l'amor, sospito que és quelcom massa complexe per encerclar-ho dins els mots.
    Potser és un estat del esperit i del cos, un estat animal, puríssim, com de supervivència primera.
    I escoltar el tomb de la teva veu, música celestial, arpegi insospitat que ressona dins el meu cap, com un tro superb incrustat en la memòria, desesper de tu, ànsia incontrolable que em destrueix subtilment.
    Què més?, què més podria dir-te?, a tu que no m'escoltes ni em veus, que mai no t'he importat en una sola mirada.
    Jo, que no existeixo, que no hi sóc als teus ulls.
    I així visc en la mentida d'un somni no esdevingut.

    Potser això no és ben bé amor, sembla talment bogeria.



    gypsy




    • illa deserta (és aquest)
      gypsy | 14/09/2007 a les 21:37

      No sabria com dir-t'ho, sense estridències ni victimismes estèrils.
      M'agrades per dins, per fora. M'agrada el teu cos, voldria fer-te l'amor com si el món just s'acabés, amb urgència, sobtadament, com un regal inesperat. Volar amb tu uns instants, una eternitat fugissera, un record aturat fet postal, imatge ardent del meu desig soterrat.
      Mai no et retraure res, no vull saber com eren les altres, quina petjada profunda van deixar en tu, ni si eren amants expertes o si encara n'estimes a alguna o a totes. Jo sóc elles, els ulls, les mans, les boques amatents per estimar. Res s'interposa entre nosaltres. Pren-me!, només hi ha un camí per arribar-me endins, el camí del cos, del plaer i la gaubança.
      Devorar la teva pell, illa deserta, oasi absolut!.
      No sé què és l'amor, sospito que és quelcom massa complexe per encerclar-ho dins els mots.
      Potser és un estat de l'esperit i del cos, un estat animal, puríssim, com de supervivència primera.
      I escoltar el tomb de la teva veu, música celestial, arpegi insospitat que ressona dins el meu cap, com un tro superb incrustat en la memòria, desesper de tu, ànsia incontrolable que em destrueix subtilment.
      Què més?, què més podria dir-te?, a tu que no m'escoltes ni em veus, que ni tant sols saps que existeixo.
      Jo, em mantinc submergida en la sordesa, en la invisibilitat que em retornes, pessics de feblesa que vaig apilant pacientment, mentre basteixo una figura de marbre amb el meu esguard malferit.
      I així, visc en la mentida d'un somni no esdevingut.

      Potser això no és ben bé amor, sembla talment bogeria.



      gypsy
  • Postal des del nucli
    caterineta | 14/09/2007 a les 13:03

    POSTAL DES DEL NUCLI


    T'estimo si, t'estimo sense cap recança. Cap dubte ni tremolor ennuvola aquesta certesa.
    Com una roca sòlida i densa, t'estimo. Fondament incrustada en la terra, amb els peus calents de magma i sang, t'estimo. Amb la força i estructura ordenada del mineral, ric en matisos químics, en vetes de materials, en plegaments arrodonits per pressions extremes, t'estimo.
    Estic i sóc present i visible. La meva esquerpa silueta sap obrir l'esquerda precisa on vols arrelar-te. Allà on saps anclar-te amb confiança. Allà on hi ha els nutrients vitals, la substància única, la líquida font que amaga la pedra. Allà just en el lloc on arribes amb esforç i abandó, i puc acollir-te ja per sempre. On la teva presència de carn dóna l'absolut sentit al clot, al recó, al bac infiltrat d'aigua clara dringadora. On, per a tu, la meva duresa es transforma en molsa fibril.lant. Allà, si. Allà es congria una tempesta de tal magnitud, de tal càrrega elèctrica, que desbasta de nou la superfície i m'obre més i més esquerdes vibrants, d'on emergeix imparable nova sàvia de roca, mel de ferro roig devallant, conformant la nova orografia que em farà altre cop esquerpa i rocosa. Per a tu, que saps com ningú liquar-me i evaporar-me, passar-me per tots els estats de la matèria. Que saps convertir en remolí d'esperit la meva essència pedregosa. Em tens. Et tinc. Som dos en un. T'estimo.

  • T'estimo
    primerapersonadelsingular | 14/09/2007 a les 13:40

    T'estimo. Ja sé que ho saps, però deixa'm que t'ho torni a dir: t'estimo, t'estimo, t'estimo... Quan temps fa que no t'ho deia?. Massa. Però tenia la folla esperança que, a cop de no dir-ho, deixés de ser veritat. Tenia la pueril convicció que, empassant-me aquesta punyetera paraula, el sentiment acabés fonent-se dins meu, com si fos un donut mal paït. Et preguntaràs per què t'ho dic així, a través d'aquesta pàgina on tothom pot veure-ho. Doncs perquè el tema proposat al repte m'ho ha fet irresistible, perquè sé que ho llegiràs i, sobretot, perquè no puc fer-ho d'altra manera: jeus cada dia amb un altre, em vas mentir fins a fer-me sentir idiota, em vas humiliar de la pitjor manera que es pot humiliar a algú que va amb el cor a la mà; desprotegit i susceptible de ser ferit. Però malgrat tot t'estimo d'una manera cruel, cruel per a mi, és clar!. I és per això que t'ho dic amagat darrere un pseudònim, perquè així sempre tindré l'excusa de dir que només era un text per a un repte, que solament és literatura, una invenció poètica que ha sorgit deixant volar la imaginació, i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Perquè així la meva dignitat, la poca que em queda, tindrà un subterfugi per fer més suau el ridícul que suposaria dir-t'ho a la cara i veure com maldes per contenir una riallada o, encara pitjor, entreveure una guspira de compassió a la teva mirada. T'estimo, t'estimo molt carquinyoli. I és la declaració d'amor més sincera que mai ningú t'hagi fet, perquè no n'espero res, perquè sé que no seré correspost, perquè no tindria cap sentit que t'ho digués si no fos veritat.
    Suposo que, d'una declaració d'amor, se n'espera paraules ensucrades, belles metàfores, alguna cosa sobre la lluna i les estrelles o d'una posta de sol d'aquelles de postal, o qualsevol collonada d'aquestes. Però tot em semblaria poc...o massa, depèn de com es miri. Només puc dir-te, sense donar-hi més tombs, un sentit, sincer i irat: T'estimo.

  • Perquè tu eres a prop
    bronze | 14/09/2007 a les 17:37

    La pluja retruny enmig de la nit i les rodes de la furgoneta crepiten a ritme lent damunt l'asfalt. Les escombres netegen nerviosament el parabrises i l'olor de terra i mullena penetra en la recambra tancada del vehicle.
    La furgoneta es va obrint pas cautelosament en la tèrbola foscor, amb les llums dels fars tallants com un ganivet.
    El cos de l'Angie es somou amb una esgarrifança.
    -Tens fred? -li pregunta el John, mirant-la pausadament, les mans al volant, el cos dúctil.
    -No... -diu ella-. És aquesta pluja, aquesta foscor... -i mentre ho diu queda presa de la mirada del John, que s'estén damunt d'ella com una continuació de si mateix.
    Els seus respirs vibren per sobre de la pluja, i mentre la furgoneta fa via per la carretera desdibuixada, amb la mateixa seguretat i fermesa amb què el John se la mira, ella té una esgarrifança més fonda.
    Ara tots dos senten que comparteixen la densitat de les seves vides.
    -Et deixo a casa? -li demana ell.
    -No, no hi vull tornar -respon ella, sorprenent-se de com és de senzill canviar el rumb de la vida si se sap on anar-. Vull seguir amb tu.
    -I el tu marit?
    -Res. S'ha acabat. Fa molt de temps. Vull continuar amb tu. Tu vols?
    -Sí. Sempre m'has agradat. Per això he aguantat la feina tot aquest any. I treballar amb ell no ha estat agradable.
    -Ja ho sé. És un mentider...
    -És molt pitjor que això, però tu m'agradaves com feia molt de temps que no m'agradava una dona.
    -I jo no he marxat perquè tu eres a prop. Així et podia veure cada dia. A la meva vida no hi havia res més.
    L'espetegar de la pluja es barreja amb el punyent de les seves paraules.
    -On vols que anem? -pregunta ell.
    -Saps la carretera de Sausalito?
    -Sí.
    -Anem a fer un tomb per la zona dels motels.
    Ell torna a reposar llargament en ella la mirada.
    -No havia imaginat que seria tan senzill -diu-. És com si volés.
    -Ara només em queda enviar una postal.
    -Què hi escriuràs?
    -Adéu.

  • Sé que encara m'escoltes
    manel | 14/09/2007 a les 19:06

    Sé que encara m'escoltes


    Fa molt de temps que ens coneixem, bé prou que ho saps. De ben petits, mentre ens perseguíem pel pati del col·legi, ja em vas captivar amb aquella cara pigallada, tan encantadora quan et sorgia el mal geni. Des de llavors he viscut per trobar-te, per coincidir en algun café, en algun sopar, en alguna cantonada.
    Hem compartit adolescència, i més d'un tomb per la ciutat, on sempre m'acusaves de mentider quan se m'escapava algun afalac. Amb aquesta reacció aconseguies que em devorés la timidesa, i mai vaig acabar de fer el pas.
    Et recordo en el teu casament. Feies goig amb aquell vestit d'un blanc trencat i els cabells recollits en una cua encisadora. Allà vaig conèixer l'Albert, el teu home, un paio agradable, honest, que t'estimava amb bogeria i amb qui, casualitats de la vida, vaig acabar treballant en el mateix despatx. Sense adonar-se'n m'ha portat el teu record cada matí, escampant la teva olor quan es treia l'americana.
    Primer va venir la Dolors, la teva mirada calcada, el teu mal geni. Vaig viure el seu primer dia d'escola, quan, presa d'un atac de plorera, no se't desenganxava del vestit. L'Albert i jo rèiem per sota el nas, no es penses que ens fotíem, pobreta. Desprès va ser en Pau, una preciositat amb els ulls clars del seu pare però amb els teus irresistibles llavis, tan sorruts i tendres a l'hora, una combinació que m'ha fet volar en tants i tants de somnis, embriagat pel sabor d'un petó impossible.
    I han passant els anys, i m'he convertit, gràcies a la feina amb el teu home i la nostra antiga amistat, en una mena de tiet solitari que apareix discretament en algun àpat familiar i a qui sempre envieu alguna postal quan marxeu de viatge.
    Però ja en tinc prou, tant me fa el que pugui pensar l'Albert, tant me fa que ara reposis, ben quieta i pàl·lida, però igualment preciosa, dins d'aquesta caixa. Ha arribat l'hora de què ho sàpigues, sé que no és massa tard, sé que encara m'escoltes: T'estimo Maria, sempre t'he estimat i sempre t'estimaré.


  • Et pourtant... je t'aime.
    qwark | 14/09/2007 a les 22:28

    No sé molt bé com començar aquesta carta. Em passa com quan estàs a prop meu i intento encetar una conversa per dir-te... el mateix que vull dir-te ara. Tampoc tinc clar quin tipus de carta esperaves. Sóc un desastre en això de captar els senyals o les indirectes. Diuen que les noies sou més espavilades per aquestes coses i segurament ja hagis comprès que sóc un mentider. Porto massa temps fingint que m'agrada anar a fer un tomb pel centre comercial, escoltar les batalletes de les teves amigues pijes i acompanyar-te a classes de taichi. Sospitaràs que no tenim tantes coses en comú i que, per mi, l'únic al·licient de la classe de taichi és veure com les malles fúcsies s'arrapen a les teves cuixes de femme fatale.

    Sé que no et puc donar un amor de postal, com a tu t'agradaria. No et puc escriure una carta plena dels tòpics cursis que omplen les comèdies romàntiques que et fan posar bleda. Quan em parles de ximpleries sentimentals, jo faig volar la imaginació. Fantasiejo amb la teva carn, la teva suor, paraules sensuals a cau d'orella, la teva mirada de tres quarts de tendresa i un de desig. Somiar despert em fa copsar tota la teva grandesa, em fa percebre tota la màgia que hi podria caber a la nostra història.

    Després està el món real, els temors i les obsessions malaltisses dels enamorats: por a les nostres diferències, a que l'amargor del desencant enverini el que hi ha entre nosaltres, por al fracàs, en general. Però, malgrat l'etern pessimisme que ens atordeix, alguns cops et miro i tot esdevé tan clar...

    Suposo que res és tan fàcil i tan difícil, tan simple i tan complicat, com dir-te que t'estimo. I que vull seguir vivint amb tu mentre ens continuem fent tan feliços.
  • Uf!
    angie | 15/09/2007 a les 11:07

    Estic enamorada de tu. Sí, d'algú que no entrava en els meus plans. Tants mesos de rebutjar l'amor i d'autocontrolar-me, han tingut el resultat exactament oposat. I, cansada d'enganyar-me i amagar-te rere postals idíl·liques , he decidit escriure't i convidar-te a donar un tomb pels meus sentiments. Aconseguir moments de felicitat al teu costat, ha estat un petit miracle, i potser això és el que m'ha atrapat, lentament, com quan t'abandones a les pàgines d'un bon llibre. M'he deixat endur per una sola raó : no espero res. Sé que les nostres vides són com dues vies paral·leles, abocades a no trobar-se mai. Tinc prou amb estimar-te, tenir-te al pensament i alegrar-me els dies amb el teu nom, les teves paraules i el teu carinyo. He descobert que no et vaig conèixer per casualitat; les trobades més importants han estat planejades pel destí abans que els cossos s'hagin vist. Aquella primera vegada, no tenia res a perdre i, després d'una llarga xerrada, vaig entendre que tu, un desconegut fins aleshores, havies entrat en el meu univers i l'havies fet canviar de rumb. Vas fer que anés cremant retrets en la foguera de les emocions passades, que valorés el que és reviure penes i alegries, que tot s'arregla si hi poses el cor. M'has tornat l'ànima al cos i per això, per aquest fil invisible que ens uneix d'alguna manera, ara volo amb la llibertat que mai havia tingut. El que em captiva més de tu és la destresa per colar-te a la meva finestra, com un lladre del temps, fent gala d'una disfressa de mentider i mostrant-me-la amb seducció. I aquesta és la veritat amb la que vull viure, amb aquesta sincera declaració d'amor.
    • RE: Uf! (aquest és el que val)
      angie | 15/09/2007 a les 11:09

      Estic enamorada de tu. Sí, d'algú que no entrava en els meus plans. Tants mesos de rebutjar l'amor i d'autocontrolar-me, han tingut el resultat exactament oposat. I, cansada d'enganyar-me i amagar-te rere postals idíl·liques , he decidit escriure't i convidar-te a donar un tomb pels meus sentiments. Aconseguir moments de felicitat al teu costat, ha estat un petit miracle, i potser això és el que m'ha atrapat, lentament, com quan t'abandones a les pàgines d'un bon llibre. M'he deixat endur per una sola raó : no espero res. Sé que les nostres vides són com dues vies paral·leles, abocades a no trobar-se mai. Tinc prou amb estimar-te, tenir-te al pensament i alegrar-me els dies amb el teu nom, les teves paraules i el teu carinyo. He descobert que no et vaig conèixer per casualitat; les trobades més importants han estat planejades pel destí abans que els cossos s'hagin vist. Aquella primera vegada, no tenia res a perdre i, després d'una llarga xerrada, vaig entendre que tu, un desconegut fins aleshores, havies entrat en el meu univers i l'havies fet canviar de rumb. Vas fer que anés cremant retrets en la foguera de les emocions passades, que valorés el que és reviure penes i alegries, que tot s'arregla si hi poses el cor. M'has tornat l'ànima al cos i per això, per aquest fil invisible que ens uneix d'alguna manera, ara volo amb la llibertat que mai havia tingut. El que em captiva més de tu és la destresa per colar-te en el meu món, com un lladre del temps, fent gala d'una disfressa de mentider i mostrant-me-la amb seducció. I aquesta és la veritat amb la que vull viure, amb aquesta sincera declaració.
  • Monòleg inconsolable
    perunforat | 15/09/2007 a les 12:07

    -T'adverteixo: quan em sentis confessar segurament et quedaràs mut i no sabràs moure cap múscul, se't glaçarà la sang i em convertiré en un fantasma. Faràs un tomb, com si una bobina carregada d'imatges et projectés tots els instants on la meva mirada es perdia cap avall, fugint de la teva, per pànic. Serà un monòleg sincer, com si t'enviés una postal des d'un nord molt llunyà sense cap adreça per saber on contestar-me.
    Tinc ànsia d'arrancar tots els mots que han començat a fer ferida dins el meu cor, i ara, he d'escopir.
    M'avergonyeixo d'haver-me enamorat de tu. Em fa vergonya haver trencat el nostre pacte de sang, de sentir que estem fets l'un per l'altre, de saber que el meu amor no és de torna, de comprendre que la meva lluita és una guerra perduda, absurda, com totes les guerres.
    Pecaré de dir-te la veritat. La meva ferida t'esquitxarà de sang, ho sé, però no puc mentir més, no et puc mentir més. He volat per un món inventat, per un lloc habitat pels meus somnis: on t'he dibuixat a totes les parets, on t'he gravat per sentir-te a cau d'orella, on t'he fet meu.
    Em negaré tots els instants per espargir tot el que sento en un mar amb onades d'oblit.
    Algun dia sentiràs la meva veu que s'atansa sense tremolar.-

    (...silenci...)

    -Perdona'm fins que pugui tornar. Espera'm

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.